Paisatge sonor

Cada ciutat té, indubtablement, el seu paisatge sonor, un conjunt de sons, sorolls i estridències que la defineixen i provoquen reaccions diverses en aquells qui la trepitgen, ja siguin positives o bé de necessitat de fugir. El de Buenos Aires és un paisatge sonor sense silencis ni pauses, amb un trepidant ritme dos per quatre de tango que li dóna un aire distès i alhora solemne.

La banda sonora dels carrers del microcentro la posen els manifestants i els seus crits que, amb molta freqüència, recorren la zona per reivindicar els seus drets. Llavors, la rèplica ve per part dels conductors, que veuen com els manifestants s’afegeixen el seu granet per incrementar el caos de la ciutat i no dubten en prémer el clàxon, malgrat saben que aquesta mesura no tindrà cap efecte pràctic.

Al subte, la nota musical la posen els solistes i les bandes que pugen quan l’aglomeració ho permet. Quan sona el primer acord de les seves guitarres, el somriure apareix en molts dels rostres que fins feia escassos segons estaven inertes i inexpressius, i que havien fugit lluny, ben lluny. La música els retorna al vagó, per gaudir d’unes cançons animades i d’uns artistes que regalen els seus temes a canvi del soroll de les monedes a la bossa o a canvi de grans aplaudiments dels passatgers. Quant de temps feia que no escoltava aplaudir els músics del metro a Barcelona?

La ciutat té so d’alarma de pàrquing. Cada cop que un cotxe surt d’un aparcament, una llum s’encén en taronja, tot fent pampallugues, i una alarma emet un so estrident per alertar els vianants de la sortida d’un cotxe. Un so igualment desagradable és el dels ascensors mal tancats. Aquest sistema antic de doble porta de reixa evita que qualsevol descuïdi la porta oberta i dificulti la vida als veïns emetent un niiiiiiii-niiiiiiii-niiiiiiiiiiii insuportable.

Als teatres ressonen els riures. Els actors asseguren que és un goig pujar als escenaris argentins perquè el públic els acull amb calidesa, hi dóna resposta, s’arrenquen riures de les butaques que serveixen de reconeixement. Són espectadors agraïts que participen i trenquen qualsevol barrera invisible entre els de dalt i els d’abaix -tot i que sovint aquí no hi ha ni aquesta divisió espaial.

Els cotxes de la policia sembla que juguin a marcianets. Les seves sirenes tenen un so ben divertit que en escoltar-lo per primera vegada un té més la sensació d’haver-se introduït en un joc de videoconsola a estar passejant pels carrers d’aquesta gran metròpoli.

I aquest paisatge sonor s’omple a diari de melodies poc habituals a d’altres ciutats i que en canvi no sorprenen per a res als autòctons. I els sons, sorolls i estridències passen a convertir-se en una nova banda sonora que desperta molt d’interès i guarda el seu encant.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús