Lo de Roberto

Vaig anar-hi per error. Bé, tampoc va ser ben bé un error: buscava un lloc, dels autèntics, allunyat dels circuits turístics i de les sumes astronòmiques, per veure tango ballat. Cercant, cercant, vaig donar amb una recomanació del boliche de Roberto, que destacava Alfosina Storni i Carlos Gardel entre els seus clients habituals. Aquests dos noms van despertar el meu interès pel local, emplaçat a una cantonada de la plaça Almagro, al barri del mateix nom.

En arribar em vaig adonar de l’error: la petita tarima d’1×1 (màxim 2×2), la barra del bar i les sis taules amb cadires –a tocar les unes de les altres–, evidenciaven que no es tractava d’una sala de ball de tango. El propietari em va comentar que, com cada dissabte, “l’espectacle” començaria a les onze de la nit. “Tango cantat, no?” I gràcies a aquesta confusió vaig descobrir lo de Roberto, un lloc carismàtic.

Recorda a les nostres bodegues de barri, on la fusta abunda, les copes tenen un color mig entelat pel pas dels anys, i el vi se serveix directament de la barrica. Hi ha clientela habitual, autòctons i estrangers, picades per compartir, bon ambient i una llum tènue per il·luminar l’escena.

Un guitarrista i una cantant pugen a l’escenari. El local està ple. Falta lloc: totes les cadires estan ocupades; hi ha gent de peu recolzada als frigorífics; hi ha més gent a la barra, al darrere de la qual hi ha un moviment frenètic dels cambrers. El primer tango comença a sonar. Ella, veu potent, busca les mirades de complicitat entre aquells qui l’escolten. Teatralitza la història que canta. El públic l’acompanya en la lletra, riu, aplaudeix. Ell, guitarra en mà, segueix el seu ritme sense perdre-la de vista.

Lo de Roberto existeix des de 1894, quan era conegut com “12 de octubre”. Abans era altra cosa. Sempre abans era altra cosa. L’estil, però, i l’essència es mantenen intactes.

S’hi respira melancolia. S’hi respira la nit secreta de Buenos Aires, entre fernet i copes de vi. Puja llavors un segon cantant de tango, crec que es diu Osvaldo. Deu rondar els vuitanta. La veu no acompanya el cos envellit. Amb la seva mirada clara i els seus gestos enèrgics, captiva el seu públic.

“El Boliche De Roberto…donde vas a terminar de entender a Buenos Aires y sus habitantes”.

La nit segueix a lo de Roberto, perquè la nit sempre és eterna en aquest racó d’Almagro.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús