Entrades amb l'etiqueta ‘argentina’

El meu primer bitllet a 2,50 ARS

divendres, 13/01/2012

Avui he pagat el meu primer bitllet de subte a 2,50 pesos argentins.  Si bé la pujada del preu del metro va fer-se efectiva la setmana passada, per a aquells viatgers amb la tarja SUBE o MONEDERO –una targeta de recàrrega electrònica- el bitllet s’ha mantingut al preu antic (1,10) fins avui.

Un 127%. Aquest ha estat l’increment del bitllet senzill, ocasionat perquè el Govern de la Nació ha transferit al Govern de la Ciutat l’administració del transport amb una reducció de l’ajut/subvenció del 50%. Es tracta d’un augment més que considerable. Segons reflexionava una amiga, aquesta pujada impedirà a moltes persones el poder seguir estudiant. A Buenos Aires, la major part d’universitaris combinen la facultat amb la feina i això fa que hagin de fer uns quatre viatges al dia. Fins ara, el transport públic estava a l’abast de tothom. Ara, amb aquest increment es comença a convertir en un bé de luxe, tenint en compte que per a molts el sou no supera els 4.000 pesos argentins.

Moure’s per Buenos Aires en metro o en autobús era una de les poques coses que el ciutadà podia fer per un preu mòdic i sense tenir por de possibles augments. Enguany, la pujada del preu del subte ha passat a ser un problema afegit a la inflació. Segons les dades publicades, el Govern xifra la inflació de 2011 en el 10%. Les consultores privades situen aquest percentatge en gairebé el 23%. Des de la meva posició de consumidora, la meva butxaca considera més encertades les dades de les consultores privades. Mes rere mes he vist com els preus dels productes al supermercat han pujat. Un exemple real i gràfic és un tiquet de supermercat que vaig trobar a un calaix, del març de 2010, en què un paquet d’alfajores de la marca X em va costar 6,20. Per aquest mateix paquet de la mateixa marca X estic pagant al gener de 2012 12,30 ARS. En gairebé dos anys, el preu s’ha doblat. Una bogeria. I el mateix, encara que no d’una forma tan exagerada, passa amb productes bàsics com els ous, el pa o la llet.

Els argentins lluiten contra la inflació a base de pujades de sou al llarg de l’any. Els argentins fan pagaments fraccionats de les seves compres al supermercat perquè amb l’augment dels seus sous, el valor dels diners disminueix, i així “paguen menys”. També aprofiten les ofertes de 6×4 dels supermercats ja que no importa acumular rotllos de paper higiènic a casa, tot tenint en compte que són necessaris i que si es compren el mes següent seran més cars. Fins ara per a molts la manera d’estalviar era canviar els pesos argentins a euros, dòlars o lliures, però des de fa unes setmanes, el Govern ha posat un límit a la quantitat de diners que es poden canviar.

Si la inflació segueix a aquest ritme, en tres anys Buenos Aires probablement passarà a ser una de les ciutats més cares del món.

No passarà molt de temps per veure com el preu del meu paquet d’alfajores de la marca X puja a 30 ARS.

La calor del Cap d’Any

dissabte, 31/12/2011

Ahir el centre de Buenos Aires quedava inundat de papers. Des de les finestres dels centenars d’oficines ubicades al districte financer de la ciutat, es llençaven full a full, dia a dia, les agendes de 2011, els papers poc importants de les reunions, les notes dels darrers dotze mesos… Clou l’any. Un any del qual cadascú en farà una valoració pròpia tot repassant els bons i els mals moments. Any de sorpreses, de retrobaments, de pèrdues, de protestes, d’avenços, de tancaments, de viatges… Cada persona en farà una lectura diferent d’aquestes paraules. Per a alguns parlar de viatge és parlar de les vacances de l’estiu, per a d’altres és fer maletes per marxar del país a la recerca ja no d’un futur millor, sinó d’un futur. Pèrdues de familiars, pèrdues de feina. Sorpreses desagradables i sorpreses agradables.

Clou l’any.

Els aparadors llueixen decoració nadalenca. A les pastisseries hi ha panetones. Els centres comercials reben els seus visitants amb arbres de Nadal. Tothom vesteix amb màniga curta. La temperatura és de més de 25ºC. La nit de Nadal hi ha focs artificials; la nit de Cap d’Any també n’hi haurà. Les famílies mengen torrons que han de guardar al frigorífic perquè no es desfacin. El Pare Noel sua amb la seva indumentària.

Clou l’any.

Tots desitgem que el 2012 sigui millor que l’any que deixem.  El panorama, però, no pinta esperançador. Any de crisi. Quants en portem? Pujades minses de les pensions, augment de l’IRPF, retallades en sanitat, retallades en ciència i tecnologia. Potser és la calor, que no em deixa veure les dades amb claredat… Potser és la calor de l’estiu argentí que em fa ser més pessimista sobre la situació a l’altre costat de l’oceà…

Clou l’any.

I aquí a Buenos Aires, a partir de l’1 de gener, també pugen l’aigua, la llum i el gas. Es treuen els subsidis de tots tres serveis, el que s’està anomenant el “pla antisubsidis”. Només, però, als barris més rics de la ciutat. Les zones menys adinerades seguiran tenint el subsidi. I la gent dels barris rics que justifiqui degudament que necessita seguir gaudint del subsidi, també se’n seguirà beneficiant. Un pla nacional que podrà ser titllat de populista però que, en tot cas, té més sentit i respon a una lògica més redistributiva. Sembla que a més, l’economia argentina creix i que el 2012 mantindrà aquesta tendència a l’alça. Tot i això, segueix pesant el fantasma de la crisi que arriba cada deu anys.

Clou l’any.

Aquí clourà quatre hores més tard. Amb raïm o sense, ja veurem. Amb calor i amb focs artificials. Sense campanades. Amb moltes esperances per al 2012. Amb enyorança. Amb tristor pel que succeeix a milers de quilòmetres. Amb incertesa del que succeirà aquí.

Els meus millors desitjos a tothom.

Deu anys

dimarts , 20/12/2011

Diagonal Norte

Han passat deu anys d’aquells terribles 19 i 20 de desembre en què l’Argentina sortia al carrer a manifestar-se massivament davant la crisi financera que va passar a la història amb el nom de Corralito. Han passat deu anys d’aquella data en què els argentins saquejaven els comerços i els supermercats arravatats per la desesperació. Han passat deu anys d’aquell malson que va enxampar milers de famílies desprevingudes. Han passat deu anys de la renúncia del president De la Rúa, i també deu anys de la mort de 39 persones presumptament a mans de la policia i de les bales amb què van intentar reprimir les protestes.

Per als qui hem passejat per Diagonal Norte sent aquesta una via “tranquil·la”, transitada per cotxes, autobusos i gent, veure les imatges d’aquells 19 i 20 de desembre és esfereïdor, xocant, sorprenent… Imatges en què la Diagonal Norte està infestada de policia muntada a cavall, donant cops a tort i a dret, entre flames… gent corrent, embogida, sense rumb, barricades

Ahir es va inaugurar una mostra ‘Fotoperiodismo en la calle’ que vol recordar amb imatges la brutalitat d’aquelles jornades històriques. Els plafons, de grans dimensions, s’han ubicat als escenaris dels fets: el Congrés, la plaça dels Dos Congressos, Plaza de Mayo, 9 de Julio i Avenida de Mayo, i la Casa Rosada.

Les organitzacions d’esquerres i els sindicats han convocat una marxa sota la consigna Als deu anys visca la rebel·lió popular. Se senten crits i tambors al carrer, i també les botzines dels conductors que indignats no poden circular.

“Com vas viure aquells dies?” Cadascú t’explica la seva experiència personal. La nota compartida, la incomprensió del moment i el sentiment de sentir-se superats per la realitat. Els qui llavors eren adolescents recorden que els seus pares els van prohibir sortir de casa, que van baixar persianes i van tancar portes i finestres. Els adults sortien amb cassoles i amb pedres.

Dies de gasos, de cues a les ambaixades de tots aquells que volien emigrar, sortir del país com fos. Dies de por, de plors.

Puc imaginar. Em costa imaginar. No vull imaginar.

Com reconstruir un país després d’aquells fets? Com tornar a començar? Els ciments del país van quedar tocats. L’Argentina estava devastada. Enginy, superació, paciència, molta paciència, resignació.

Han passat deu anys i l’Argentina ha aixecat el cap. Quan els hi parlo de la crisi de l’altra banda de l’Atlàntic, em pregunten “quina crisi?” Per a ells que van perdre tot, per a ells que no van tenir més remei que començar de zero sense mirar enrere, el que viu Europa és una situació menor. Jo diria “diferent”.

Argentina avui recorda les morts, els crits, el caos, el terror, el soroll de les cassoles, els saquejos, les assemblees de barri, les fàbriques recuperades, l’economia associativa, la desfilada de presidents… I l’Argentina avui fa un pas endavant.

Les set diferències

diumenge, 4/12/2011

Xerrant amb un grup de gent, una amiga de Barcelona, comenta: “Aquí, a Buenos Aires, la gent no corre pel carrer”. “Com no corre?”, diu la resta. “Sí, bé, surten a córrer als boscos, als parcs i a les places, però si arriben tard a un lloc, no corren pel carrer”.

La reflexió és del tot certa.

Sempre he estat una d’aquelles persones que és puntual a les cites perquè ha corregut pel carrer per arribar a l’hora. Des que visc a Buenos Aires, m’he “aportenyat” en aquest sentit. El motiu és que veure algú corrent pel carrer –sense equip de footing– és tan estrany que tothom ho associa a un robatori o a què s’està fugint o escapant d’algú. Així que si bé als inicis vaig posar en pràctica el meu costum, vaig percebre les mirades estranyades i com els vianants s’apartaven al meu pas i s’agafaven fort les bosses i carteres.

Arrel de la reflexió, em proposo jugar a les set diferències. L’esmentada, la primera.

Altra vinculada a la seguretat: a un edifici, si els veïns no et coneixen perquè no s’han creuat mai amb tu o perquè hi ets de visita, són capaços de tancar-te la porta als morros. Un comentari habitual a la porta d’accés de qualsevol edifici de Catalunya quan hi ha algú, del tipus “Vol entrar?”, aquí és més que impensable. De fet, he experimentat la situació en la pròpia pell, de veure com un veí tanca ràpidament la porta perquè no pugui entrar mentre aquesta acaba de tancar-se amb el seu propi moviment.

Tercera. El cafè amb llet sempre ve amb la llet molt calenta (comentari negatiu), sempre acompanyat d’un got d’aigua o aigua amb gas (comentari molt positiu) i d’alguna galeteta gentilesa de la casa (comentari més que positiu), i el sucre i l’edulcorant estan sempre sobre la taula, perquè així no calgui que demanis l’un o l’altre, i perquè puguis posar-ne tant com vulguis.

Una curiositat és que en la major part dels forns i geladeries hi ha una persona que cobra, única i exclusivament. M’explico. En el cas dels forns, agafes amb una safata els pans i les factures (pastes), un depenent les compta, les embolica i et diu el preu, i a continuació vas a caixa, sense cap paper, dius el preu que t’han dit i pagues a aquella persona que es passa el dia asseguda realitzant aquesta tasca. El mateix, però a la inversa, a la geladeria: fas la comanda del tipus de gelat que voldràs –en mida i preu–, pagues i et donen un tiquet, per després lliurar-lo a una altra persona que et farà el gelat. Un bon sistema per generar llocs de feina.

La cinquena diferència. El petó és la salutació més habitual; entre amics, entre companys de feina, amb gent desconeguda, en una reunió, entre dones, entre homes i dones, i també entre homes. Això sí, només un petó. Pocs cops m’he trobat algú que m’estrenyi la mà.

A per la penúltima. Les bosses al supermercat. Les cues interminables dels supermercats són degudes a una gentilesa que alenteix el funcionament del supermercat: els caixers i caixeres són els encarregats de posar en bosses les compres dels clients. Així, a més de cobrar fan aquesta tasca mentre el client mira. És un hàbit que diu molt del tracte cap al client, clar que té una greu conseqüència.

Setena i darrera diferència: la ubicació dels semàfors, que estan situats no a la punta de la cantonada del carrer on ha de parar el vehicle, sinó que estan a l’inici de la següent cantonada. No es tracta d’un tema menor ja que el fet que estigui uns metres desplaçat respecte a la situació dels semàfors catalans, fa que canviï també el funcionament viari. Un amic argentí m’explicava que en la seva visita a Catalunya es va saltar tots els semàfors perquè es fixava no en el semàfor que tocava, sinó en el següent.

Per avui, plego del joc. El proper dia, més. I si algú s’anima a jugar, que no ho dubti!

‘Habemus’ paperetes, però el meu vot serà comptabilitzat per al 20N?

dijous, 17/11/2011

Per fi van arribar les paperetes per votar a les eleccions generals del 20N com a electora temporal a l’estranger i ho van fer el dia 15, un dia abans de la data límit per fer-ne l’enviament. Després de tràmits, trucades, notícies, dubtes i un llarg etcètera, vaig portar el meu vot a Correus el dia 16. El gran dubte és si, després d’haver seguit totes les passes a temps malgrat els diversos inconvenients (sobretot el retard en la recepció de les paperetes), el meu vot (i el de tants altres ciutadans i ciutadanes) serà comptabilitzat a les eleccions del 20N.

Aquesta és la gimcana electoral.

Per començar, com se sol·licita el vot des de l’estranger? Per als electors a l’estranger de forma temporal, cal, primer, inscriure’ns com a no residents al Consolat, i, segon, sol·licitar el vot. Per altra banda, els electors residents a l’estranger per primer cop han hagut de sol·licitar el vot. A totes les eleccions generals anteriors els arribaven directament les paperetes i en aquestes, per primera vegada, va caler sol·licitar-lo. Conec diversos casos en què la carta informativa sobre el canvi de normativa i en la qual s’indicava la data límit per sol·licitar el vot, va arribar un dia després que tanqués el termini de sol·licitud. Així, aquests electors/res han quedat exclosos per haver estat informats fora de termini i per no ser a temps de tramitar la sol·licitud.

Un cop fetes les passes per demanar el vot he esperat les paperetes per poder enviar el meu vot per correu certificat abans del dia indicat, el 16 de novembre.

Primer problema que va sorgir, el retard en la impressió de les paperetes, el conseqüent retard en l’enviament i, per tant, el retard en la recepció de les paperetes, que he acabat rebent el dimarts 15.

El retard en la impressió de les paperetes de la província de Barcelona va ser provocat pels quatre recursos presentats al Tribunal Constitucional per diverses candidatures polítiques per poder-se presentar a les eleccions. Així, les paperetes no van començar-se a imprimir fins dimecres 9 i van sortir en direcció als diversos indrets del món el dijous 10.

Segon problema, s’allarga o no s’allarga el termini d’enviament de les mateixes? Com i de quina manera? Per a qui sí i per a qui no? He trucat en diverses ocasions al Cens Electoral de Barcelona, abans i després de rebre les paperetes. En cada trucada he rebut una resposta diferent: s’allarga el termini però només per als residents permanents a l’estranger en el seu vot per correu però no al Consolat; s’allarga per als temporals fins al 19; s’allarga però només fins al 17, com si fos un vot a Espanya… M’expliquen que aquest supòsit no estava contemplat i que han hagut “d’inventar una decisió”. A la Junta Electoral Central, de Madrid, m’asseguren que els electors/res temporalment a l’estranger podem votar per correu fins al dia 19. S’acceptaran tots els vots que tinguin al matasegells indicat el dia 19, com a màxim. Hi ha diversos grups i fòrums amb queixes.

Tercer problema, el meu vot es comptabilitzarà realment? El vot dels electors de forma permanent a l’estranger, tant si voten en persona com si voten per correu, va al Consolat. Des d’aquesta institució s’envien via balisa diplomàtica tots els vots i, quan arriben aquests, es comptabilitzen.

En canvi, i segons escolto a Catalunya Informació, els vots dels electors/res temporalment a l’estranger, que s’envien a Barcelona –o a la Junta Electoral en qüestió– han d’arribar el dia 20 de novembre per ser comptabilitzats. Quan vaig anar a Correus per enviar el meu vot vaig demanar quants dies trigava en arribar una carta certificada? 10 dies mínim. Així, si va sortir el 16 arribarà a Barcelona el dia 26. I doncs? Aquest vot no serà comptabilitzat? No he votat abans perquè no tenia les paperetes. Havent rebut les paperetes el 15, i davant de tanta confusió, vaig córrer a votar el 16, data límit. Com, de totes maneres, posen una data límit amb la qual és impossible que arribi el vot a temps? Per què no vaig tenir l’opció de fer arribar el meu sobre al Consolat?

 

Quart problema, el pagament de l’enviament. Per enviar el vot per correu certificat vaig haver de pagar 45 pesos, el que equival a uns 9 euros. Suposadament es tracta de diners reemborsables. Així havia de ser també a les eleccions municipals… i encara estic esperant aquest reemborsament. Clar que per demanar aquest reemborsament, he d’adjuntar un paperet que m’envien des de la Junta Electoral on figura ja impresa la meva adreça argentina, adreça en la qual m’hi trobo de forma temporal. No tindria més sentit adjuntar un número de compte?

Amb tantes complicacions em pregunto:

– quanta gent no haurà pogut votar perquè sent resident permanent a l’estranger va rebre les instruccions passada la data límit per enviar la sol·licitud de vot? (Només 1 de cada deu residents a l’estranger ha sol·licitat el seu voto)

– quanta gent de Barcelona no haurà pogut votar perquè han rebut les paperetes més tard del 16 i, malgrat s’hagi decidit allargar la data, no han rebut la respectiva notificació i per tant no han anat a votar en estar fora de termini?,

– quanta gent haurà enviat el vot però aquest no serà comptabilitzat perquè arribarà més tard del dia 20N?, i

– quanta gent no haurà volgut votar en veure que enviar el sobre té un cost de gairebé 10 euros?

Si la voluntat era reduir el nombre de votants en aquestes eleccions, la prova ha estat superada.

Que el 20N tinguem sort!

Nova etapa

dimecres, 26/10/2011

Diumenge 23, un cop tancats els col·legis electorals, la Plaza de Mayo es va començar a omplir de simpatitzants de la presidenta Cristina Fernández de Kirchner que confiaven en el triomf de la Coalició Frente para la Victoria. No anaven errats. Va arribar el triomf, i va fer-ho amb sorpresa: més d’11 milions de persones van reelegir la presidenta, que guanyava amb el 54% dels vots. Amb aquestes xifres, Cristina -com tothom l’anomena al país- ha fet història: entra a la història argentina com la presidenta més votada des de l’arribada de la democràcia, l’any 1983.

El Facebook s’omplia de comentaris “Llora llora llora la derecha!!!”, “Mi generación, los hijos de la última dictadura y sobre todo de la crisis del 2001 estaba a pleno en la Plaza. Gran momento histórico vivido hoy“, “Ganó Cristina!!! A ver si ahora SÍ surge una oposición responsable, coherente, con propuestas y que no nos venda la idea de que defender al grupo Clarín es defender a la democracia y la libertad de expresión” i “Perdonalos porque no saben lo que dicen!! Esta plaza explota y uds se revuelcan en su necedad! Vaaaaamos Cristina carajo!!!”, entre molts d’altres.

Plaza de Mayo estava plena, sobretot, de gent jove fent costat a la Presidenta qui, de forma molt emotiva, en el seu discurs va fer una crida a la unitat i va recordar la figura del seu marit, l’expresident Néstor Kirchner.

Comença una nova legislatura, comença una etapa continuista en què diuen s’aplicaran polítiques molt similars a les dutes a terme fins ara. Se senten, però, veus dissidents. Veus que qüestionen si les ajudes que s’atorguen a les classes més baixes no converteixen els seus receptors en clients electorals. Hi ha els qui diuen que l’actual Govern s’ha vist afavorit per una situació de bonança que està a punt de desaparèixer, perquè la crisi mundial fa setmanes que pica a la porta de l’Argentina. També hi ha qui reclama que acabi el fre i les limitacions a les importacions, per deixar de ser un país proteccionista i poder-se relacionar amb la resta de països d’igual a igual. Altres veus exigeixen una solució a l’elavada inflació, que arriba al 30% cada any, malgrat les xifres oficials no superen el 10%. Per a d’altres el punt crític és la soja, principal font d’ingressos del país, atès que consideren que caldria diversificar i no caure en el monoconreu.

Sigui com sigui, arrenca aquesta segona etapa sota el mandat de la presidenta Cristina Fernández de Kirchner, etapa en què l’Argentina té molts reptes, però que guarda el regust d’una legislatura que suma assoliments com els processos als responsables de la dictadura militar, l’estabilitat econòmica, la reducció dels nivells de desocupació i les subvencions de serveis bàsics i transport.

‘Catalunya al Con Sud d’Amèrica’

dijous, 29/09/2011

L’Emigrant (fragment)

Dolça Catalunya, / pàtria del meu cor, / quan de tu s’allunya /d’enyorança es mor […]

Jacint Verdaguer

 

Homenaje al inmigrante catalán (fragmento)

[…] Sembraron campos argentinos, / sembraron apellidos catalanes, / sembraron conductas y afanes, /sembraron honorables destinos […]

Carlos R. Capdevila

 

Amb aquests dos fragments poètics, arrenca el llibre ‘Catalunya al Con Sud d’Amèrica’, presentat diumenge a la ciutat argentina de La Plata. El treball, obra de sis membres del Grup de Joves del Casal dels Països Catalans de La Plata -Rocío Cerdà, Núria Ciciarelli Torres, Laureano Debat, Juan Manuel Ibáñez, Diego Lastiri Torres i Verónica Lastiri Torres-, és una compilació de la història i les activitats de les comunitats catalanes de l’Argentina, Brasil, l’Equador, Paraguai, Perú, l’Uruguai i Xile. El projecte neix de la necessitat que van veure aquests joves de donar-se a conèixer al món, de transmetre arreu la important tasca de difusió de la cultura catalana que fan dia rere dia i que és desconeguda o invisible per a molts catalans i catalanes. Aquesta xarxa de comunitats catalanes a l’exterior es troba estesa per tot el món.

En els seus orígens, els Casals i Centres catalans eren l’espai de trobada de tots aquells que havien emigrat de la nostra terra, ja fos per motius econòmics o per motius polítics. S’hi reunien per parlar en català, per celebrar les tradicions i mantenir els costums, i per trobar-se amb els seus compatriotes.

Els anys han passat i els Casals s’han vist obligats a transformar-se i adaptar-se a les noves necessitats. Avui, els qui emigren de la nostra terra, en la major part dels casos no ho fan per sempre i tenen moltes més possibilitats de viatjar de les que van tenir els nostres avantpassats. Per això, trobar-se al Casal té avui un nou significat. Molts dels integrants són segones i terceres generacions d’aquells qui van emigrar durant els segles XIX i XX. També en formen part catalanòfils que s’estimen la nostra terra. Avui les comunitats catalanes de l’exterior tenen un paper cabdal en la difusió de Catalunya i dels valors de la seva gent. En els diversos centres, s’hi imparteixen classes de català, hi ha colles castelleres, es fa promoció turística de Catalunya, s’explica la riquesa de la nostra història mil·lenària, es projecten cicles de cinema català i un llarg etcètera.

Descobrir el treball d’aquestes comunitats catalanes de l’exterior és impactant. Saber que milers de persones dediquen part del seu temps a projectar Catalunya internacionalment és sorprenent. Escoltar les històries de cadascun dels membres d’aquests centres i casals és emocionant, perquè et remeten a històries de vida, a històries de vides, d’emigrants, de vaixells, de llàgrimes, de desarrelament, de cançons populars, de plats de galets, d’una llengua i d’una identitat.

‘Catalunya al Con Sud d’Amèrica’ ens obre les portes a la comunitat catalana en aquesta part del mapa. Una molt bona feina de descoberta i de reivindicació. Perquè com va dir algú a la presentació del llibre, “el Sud també existeix” i les comunitats catalans en aquest racó del món, també.

Per descarregar el llibre, cliqueu aquí

El 92

dimarts , 20/09/2011

Dimarts 13 Buenos Aires es llevava commocionada per l’accident de la línia d’autobús número 92 i dos trens. El xoc deixava onze morts i més de dos centenars de ferits al barri de Flores. Els mitjans de comunicació se’n feien ressò des de primera hora del matí i els titulars asseguraven que es tractava de la pitjor tragèdia a la ciutat des de feia 50 anys. A les poques hores es difonien imatges del xoc i el twitter bullia de comentaris.

Ahir pujava a la línia 92. Crec que era el primer cop que l’agafava, no acostuma a estar en el meu recorregut habitual. No hi vaig pujar per morbo. De fet, no vaig caure que circulava en la línia que havia patit l’accident fins que vam arribar al creuament de les vies de Flores, a l’alçada del carrer Artigas, i una noia va començar a comentar amb el xofer: “Ara sí, ara hi ha policia. Aquell dia, ningú”. Aixeco la vista i veig que estem a l’escenari que en la darrera setmana he vist en les fotografies dels diaris i en les imatges de la televisió. “Des del xoc hi ha dos o tres persones controlant i donant pas a cotxes i a autobusos. Clar que aquell dia no hi havia ningú, funcionés o no la barrera. En dos o tres setmanes més, però, quan a tothom li haurà passat la por, en aquest creuament no hi haurà cap encarregat de seguretat”.

L’accident em fa reflexionar sobre la conducció temerària a l’Argentina. Més enllà de ser una generalització -pràctica de la qual intento defugir-, aquesta conducció és la conseqüència de diversos factors. Per una banda, la manca d’educació vial. Tinc la sensació que la importància que es dóna a les nostres escoles a què els infants coneguin senyals i normes de circulació, està molt allunyada de com es tracta el tema a les aules argentines. També hi influeix el reduït control viari. No estic d’acord amb què tot es reguli a cop de xiulet i de multa, però els continus excessos de velocitat a les carreteres i el gran nombre d’infraccions comeses segur que aniria a la baixa si hi haguessin més radars o més policies. D’altra banda manquen campanyes publicitàries per conscienciar els conductors sobre l’ús del cinturó i els motoristes sobre la necessitat de protegir-se amb casc. Sembla que aquest procés tot just comença. Cal afegir que el mal estat de les infraestructures i de les carreteres és un factor clau en el nombre d’accidents. L’asfalt de la ciutat està ple de forats que es converteixen en un veritable problema per a les motos. A més, hi ha més d’un creuament per sobre de les vies dins de Buenos Aires. Un altre motiu és el com s’aconsegueixen els carnets de conduir a l’Argentina. A la ciutat, per treure’s la llicència s’ha de passar un examen teòric i un altre de pràctic. No puc donar xifres, només puc recollir els comentaris de tots aquells amics que m’han explicat la seva experiència i la majoria gira al voltant de la facilitat de fer-se amb el carnet. Molts asseguren que es tracta d’un simple tràmit: arribar a l’examen, pagar, conduir en un circuit tancat o demostrar haver passat per l’autoescola i rebre el codiciat paperet que a Catalunya tants mals de cap provoca a molts.

Així, més enllà de si l’accident de Flores va ser culpa del conductor del 92, de les barreres o de si era necessari que hi hagués algú controlant el pas, aquest xoc em fa pensar en el gran nombre d’accidents a la ciutat i a les carreteres del país, provocades per una mala conducció a la qual hauria de començar-hi a posar remei i d’unes infraestructures que caldria millorar.

Segrest virtual

dilluns, 5/09/2011

Deu trenta del matí de diumenge. Sona el telèfon. Sóc encara al llit, un horari poc habitual per a mi per seguir dormint, però la nit anterior he estat a una milonga fins tard.

Despenjo el telèfon per respondre i em surt una màquina parlant i diu algo així com “penitenciaria”. No hi paro massa atenció, segueixo mig dormida. De cop comença a parlar un home que em demana si està trucant a la casa de Sr. X, el propietari del domicili. Dic “sí”, perquè efectivament és el nom del propietari. Llavors em comença a explicar que truca de la comissaria de policia; la nit anterior va haver-hi un tiroteig al carrer i a continuació una persecució de cotxes. Penso en la sort que vaig tenir de no haver-la presenciat i em demano si voldrà que vagi a testificar. Segueix explicant-me que un cotxe es va enclastar i que li han passat el meu número de telèfon, que era el número de contacte que una de les persones implicades portava a la mà. Davant d’aquesta història i de tanta poca claredat, li qüestiono què hi tinc a veure amb tot això. No em dóna resposta. Em diu si el número que em dirà és el meu fixe. Efectivament, l’és. Comença a preguntar si tots els meus familiars estan a casa. Li dic que sí, la cosa em pinta estranya. Em pregunta per la meva nacionalitat. Llavors em demana el meu nom. No sé perquè, imagino que pels nervis, li dic.

Ja estic del tot desperta. Malgrat això, no entenc res, així que li demano el perquè de la trucada, què vol saber, i que em digui a quina comissaria puc anar per donar-li tota la informació que necessiti. Ignora la meva pregunta i segueix fent-ne ell. Seguidament m’explica que el fet és que hi ha una persona a l’hospital, fruit de l’accident, que tenia el meu número de telèfon a la cartera, si tinc algun familiar que potser podria tenir el meu número com a número d’emergències, perquè es tractaria d’aquesta persona. Dubto. Torna a llençar la pregunta de si tothom està a casa i si tinc família a la ciutat que pugui haver donat el meu número de telèfon. Insisteixo en què tothom està a casa. Preocupada pel que m’està explicant, li dic que en tot cas esperi que truqui els propietaris del pis perquè potser ells li han donat a algú. Diu que no, que si tenien el número era per mi, no pels propietaris. Afegeix que la persona que està a l’hospital és un noi d’entre 25 i 35 anys i que abans de perdre el coneixement, l’última cosa que li ha dit a la infermera és el meu número de casa. Tot plegat em sona cada cop més estrany. Li dic que si us plau em faciliti una adreça on anar a preguntar a la policia per tot aquest incident. Em diu que no. Decideixo penjar.

Una conversa massa estranya per al meu gust. Opto per trucar la policia, a qui explico amb detall el que ha passat. Em diuen que en deu minuts m’envien una unitat mòbil a casa i que, mentrestant, no obri ningú.

En arribar la policia, els torno a relatar el contingut de la trucada, el tiroteig, l’accident, l’hospital… Un dels agents em diu que estigui tranquil·la, que he estat víctima d’una segrest virtual. “Un segrest virtual?” Sí, es tracta d’una pràctica molt habitual a Buenos Aires; consisteix en fer una trucada telefònica, en la major part dels casos provenen de la presó. L’interlocutor parla d’un tiroteig, un hospital, una persona que està allà… perquè amb els nervis, t’espantis i els hi vagis donant informació. Juguen amb la possibilitat que algun dels membres de la casa no hagi tornat encara, per això acostumen a trucar a primera hora del matí o de la tarda. Si algun dels familiars no ha tornat, s’acaba donant el nom, tot pensant que pot haver estat la víctima de l’accident. Un cop amb el nom, pengen. A l’estona, una altra persona et truca per dir-te que resulta que han segrestat a la persona de qui tu has donat el nom i t’indiquen un lloc on has de deixar una quantitat de diners si vols tornar a veure el teu familiar. Els policies marxen i em diuen que ara ja n’estic al corrent i que el proper cop que despengi i escolti “penitenciaria”, torni a penjar.

No existeixen xifres oficials però es creu que hi ha milers de persones víctimes dels segrests virtuals a l’Argentina. Al maig, es va descobrir el cas d’uns presos que van recaptar 200.000 pesos argentins en 16 segrestros. El mateix havia passat al març. Cada cop es publiquen més articles sobre el tema per evitar que noves persones siguin víctimes d’aquesta pràctica.

Decideixo veure Nueve reinas i així refrescar la meva ment davant altres possibles noves i enginyoses estafes.

(Re)Descoberta de Facundo Cabral

dimarts , 19/07/2011

@Epiclectic

La mort de Facundo Cabral em fa descobrir al músic que coneixia sense saber-ho. Durant la meva infantesa, la seva veu i les seves cançons van acompanyar-me en gairebé tots els meus viatges de vacances familiars. Encara avui puc cantar de memòria la lletra del tema ‘No soy de aquí ni soy de allá’.

El dia de la seva mort, el passat 9 de juliol, escolto a la ràdio una breu ressenya sobre la seva trajectòria. Un personatge amb una vida intensa. Un dia abans de néixer, el seu pare els va abandonar. Van emigrar de La Plata (Argentina) a Tierra del Fuego. En una entrevista explicava que la gent el mirava a ell, la seva mare i els seus germans amb llàstima. “Un dia li vaig demanar a la meva mare si estàvem abandonats i em va dir que no, que estàvem de vacances. I que ens acostuméssim perquè anàvem a ser turistes sempre”. Tenia 9 anys quan va decidir fugir de Tierra del Fuego, on vivien, camí de Buenos Aires, en concret a la Casa Rosada. Havia sentit dir que el president Domingo Perón donava feina a tot aquell qui en demanava. Va aconseguir el seu objectiu: va poder parlar amb Perón i amb Evita, i li van oferir el càrrec de zeladora a una escola de Tandil per a la seva mare.

Els problemes no es van aturar: Cabral va patir alcoholisme des de ben petit i va passar uns anys a la presó per la seva actitud violenta.

La seva iniciació en el món musical no començaria fins més endavant. Així la va descriure: “Empecé a cantar con los paisanos, con la familia Techeiro. Y el 24 de febrero de 1954, un vagabundo me recitó el sermón de la montaña y descubrí que estaba naciendo. Corrí a escribir una canción de cuna, ‘Vuele bajo’ y empezó todo”.

En els seus temes, ens va regalar frases de la força de: “Vuele bajo, porque abajo está la verdad. Esto es algo que los hombres no aprenden jamás”, “No soy de aquí, ni soy de allá, no tengo edad, ni porvenir y ser feliz es mi color de identidad” o “Me subo en todos los trenes pero bajo en Buenos Aires, no la entiendo, día a día la construyo, sueño a sueño”.

El passat 9 de juliol Facundo Cabral va morir assassinat, fruit d’un error, a Guatemala. L’atac en què va ser mort, segons la línia principal d’investigació, anava dirigit a l’empresari Henry Fariña, que viatjava amb ell per acompanyar-lo a l’aeroport.

Amb la seva mort diem adéu a un dels grans de la música argentina.

Facundo Cabral, l’autor d’aquelles cançons que, de petita, m’acompanyaven en els meus viatges de les vacances familiars. Facundo Cabral, aquest company de viatge a qui, ara que és mort, per primer cop li poso cara.