Entrades amb l'etiqueta ‘tango’

Lo de Roberto

divendres, 9/03/2012

Vaig anar-hi per error. Bé, tampoc va ser ben bé un error: buscava un lloc, dels autèntics, allunyat dels circuits turístics i de les sumes astronòmiques, per veure tango ballat. Cercant, cercant, vaig donar amb una recomanació del boliche de Roberto, que destacava Alfosina Storni i Carlos Gardel entre els seus clients habituals. Aquests dos noms van despertar el meu interès pel local, emplaçat a una cantonada de la plaça Almagro, al barri del mateix nom.

En arribar em vaig adonar de l’error: la petita tarima d’1×1 (màxim 2×2), la barra del bar i les sis taules amb cadires –a tocar les unes de les altres–, evidenciaven que no es tractava d’una sala de ball de tango. El propietari em va comentar que, com cada dissabte, “l’espectacle” començaria a les onze de la nit. “Tango cantat, no?” I gràcies a aquesta confusió vaig descobrir lo de Roberto, un lloc carismàtic.

Recorda a les nostres bodegues de barri, on la fusta abunda, les copes tenen un color mig entelat pel pas dels anys, i el vi se serveix directament de la barrica. Hi ha clientela habitual, autòctons i estrangers, picades per compartir, bon ambient i una llum tènue per il·luminar l’escena.

Un guitarrista i una cantant pugen a l’escenari. El local està ple. Falta lloc: totes les cadires estan ocupades; hi ha gent de peu recolzada als frigorífics; hi ha més gent a la barra, al darrere de la qual hi ha un moviment frenètic dels cambrers. El primer tango comença a sonar. Ella, veu potent, busca les mirades de complicitat entre aquells qui l’escolten. Teatralitza la història que canta. El públic l’acompanya en la lletra, riu, aplaudeix. Ell, guitarra en mà, segueix el seu ritme sense perdre-la de vista.

Lo de Roberto existeix des de 1894, quan era conegut com “12 de octubre”. Abans era altra cosa. Sempre abans era altra cosa. L’estil, però, i l’essència es mantenen intactes.

S’hi respira melancolia. S’hi respira la nit secreta de Buenos Aires, entre fernet i copes de vi. Puja llavors un segon cantant de tango, crec que es diu Osvaldo. Deu rondar els vuitanta. La veu no acompanya el cos envellit. Amb la seva mirada clara i els seus gestos enèrgics, captiva el seu públic.

“El Boliche De Roberto…donde vas a terminar de entender a Buenos Aires y sus habitantes”.

La nit segueix a lo de Roberto, perquè la nit sempre és eterna en aquest racó d’Almagro.

El tango. Postals de Buenos Aires (2)

dilluns, 30/01/2012

 

Quin millor lloc per aprendre tango que els carrers de Buenos Aires?

Vist així, fins i tot semblaria que és un ball senzill.

A la ciutat hi ha diverses “veredas del tango”, moltes d’elles davant de centres on es fan milongues o bars històrics on es pot gaudir d’un espectacle.

Contrastos

dijous, 9/06/2011

Buenos Aires, la Nova York d’Amèrica del Sud. La ciutat que cada dia es lleva amb les botzines de milers de cotxes com a alarma. Buenos Aires, la metròpoli amb l’avinguda més gran del món, la 9 de Julio, i amb un cementeri on el metre quadrat es paga més car que enlloc a la ciutat, el de Recoleta. Buenos Aires, on els teatres s’omplen nit rere nit, ja siguin els de l’avinguda Corrientes -que presumeixen de ser el mirall de Broadway- ja siguin els espais alternatius del barri d’Almagro.

Buenos Aires, on obrir una llibreria és sempre sinònim de negoci, perquè compta amb una societat educada en la literatura, entusiasmada per la poesia, que esgarrapa qualsevol minut per fullejar les darreres novetats editorials i que fa cues interminables per accedir a la Fira Internacional del Llibre. Buenos Aires, on les converses segueixen el ritme d’una ronda de mate, una beguda amarga i estimulant que té tot un interessant ritual que a molts estrangers sorprèn fins al punt de la incomprensió, i que per als autòctons és una manera de compartir diàleg i companyia.

Buenos Aires, el bressol del tango, una música i un ball que des de fa uns anys comencen a despertar l’interès de les noves generacions, abans allunyades de la tradició. Buenos Aires, el lloc on cada dia hi ha una manifestació que talla la ciutat i que dificulta, encara més, els accessos per al trànsit rodat. Buenos Aires, la que dóna l’esquena al riu. Buenos Aires, una urb moderna on fins fa un mes, per pagar el bitllet de l’autobús no tenies altra manera de fer-ho que amb monedes -un bé de luxe molt escàs-, ja que no es permetien ni els bitllets ni la targeta per al metro. Buenos Aires, la capital on, a conseqüència de tot el viscut al 2001, els bancs encara inspiren desconfiança. Buenos Aires, on tothom es reinventa, reneix i es transforma.

Buenos Aires, on el carrer és un aparador de pobresa i centenars de persones dormen al ras. Buenos Aires, on els infants recorren els vagons del metro amunt i avall per demanar una almoina que els permeti viure. Buenos Aires, la ciutat on el paco –pasta bàsica de cocaïna– destrueix el somni de persones de totes les edats i produeix la mort cerebral en sis mesos de tots aquells qui en fan un consum intens. Buenos Aires, la dels barris rics i les villes pobres, amb una frontera entre ambdues que és tan sols un carrer o una via de tren, una frontera que les obliga a connectar-se, conviure, separar-se i aïllar-se. Buenos Aires, la que situa la inseguretat com un dels principals problemes del dia a dia, i camina de nit escoltant passes que la segueixen. Buenos Aires, l’urb on les escombraries no es dipositen a contenidors, sinó que es deixen a les voreres perquè les passin a recollir els camions, i així ofereix una imatge de brutícia i deixadesa.

Buenos Aires, la ciutat que encisa però que també desgasta, la que molts, alhora, estimen i odien.