Una simfonia pel sí

dijous, 10/09/2015

L’altre dia, al Royal Albert Hall —la sala de concerts més gran (massa gran) de Londres— hi vaig escoltar un missatge molt bonic sobre la independència de Catalunya. El més curiós és que no era un discurs, ni un monòleg, ni un poema: era en una simfonia, la Simfonia número 2 de Sibelius.

Deixeu-me dir, també, que és un missatge tan universal que fins i tot l’he sentit dir a la gent del PP i de Ciutadans. Fa dies, per exemple, Carolina Punset deia, a les Corts valencianes, que els catalanistes fan un doble joc: venia a dir que van disfressats d’ovelles, però, quan arriben al poder, esdevenen un llop independentista radical (“es la careta con que siempre juega el nacionalismo”).

No té raó, però crec que sospita una cosa important i que jo vaig sentir en la simfonia de què parlem. Jean Sibelius la va compondre el 1901, i ben aviat els finlandesos van començar a anomenar-la La simfonia de la independència.

Sibelius no la va fer per motius polítics, així que aquest sobrenom el va sorprendre una mica. Però la va estrenar en un període en què Rússia atacava fortament la cultura finlandesa, i la simfonia va esdevenir un símbol de resistència.

¿Per quina raó? Potser va ser gràcies a les tres notes del principi. El primer moviment comença amb tres senzilles notes: fa, sol, la, que les cordes repeteixen en solitari. Aquestes tres notes senzilles ressonen una vegada i una altra, tot obrint-se pas en el silenci.

La simfonia transita per molts camins, però les tres notes mai no es perden. Els altres instruments les adopten, i després les retornen als violins. I entre terratrèmols i tempestes mai no passa gaire estona sense que les tres notes reapareguin renovades i reforçades.

http://s2.imslp.org/images/thumb/pdfs/fd/5c4a4fcebe806585ed14f1351cc5faa9025bbfad.png

Quan la simfonia arriba al clímax (al quart moviment), la tríada de notes ascendent ja no és petita i humil: les tres notes ho ocupen tot, omplen els timpans i els pentagrames. Ja no les porta el vent: esdevenen el vent. El símil amb el poble que no es conforma amb molles i que vol el pa sencer, és evident. I no tinc cap dubte que així ho van sentir també els finlandesos.

Ara ve la Carolina Punset i diu que els catalanistes no ens conformem mai amb res. Va fins i tot suggerir que el president de la Generalitat valenciana Ximo Puig és una mena d’independentista pancatalanista radical d’incògnit. Per mi, no anava del tot desencaminada. No vull dir que Ximo Puig sigui indepe, vull dir que, com Punset sospita, em sembla evident que és impossible conformar-se demanant una mica de llibertat, només la justa per anar fent.

Fa uns dies el mateix Ximo Puig, va dir (des de Mallorca) que Catalunya i València havien de fer front comú. Després, a corre-cuita, va mig rectificar i va dir que no creia en l’existència dels Països Catalans. Però, per a mi, era massa tard. Metre ell parlava, jo vaig sentir, de fons, com la secció de cordes començava: fa-sol-la, fa-sol-la.

¡Que tingueu una feliç diada.

 

Una pintura pel sí

divendres, 28/08/2015

https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/c/cc/Crivelli_Carlo,_Annunciation.jpg

A la National Gallery de Londres hi ha una pintura del 1486 que parla del dret a l’autodeterminació. És una obra del mestre venecià Carlo Crivelli. És una taula minuciosa, plena de detalls. L’altre dia, tot mirant-la, vaig veure que té un missatge molt potent per a nosaltres. El que és estrany és que no és pas un quadre polític: és una Anunciació.

En primer pla, hi veiem l’àngel Gabriel, agenollat davant Maria, que està asseguda dins de casa, llegint. Sembla que encara no se n’hagi adonat, que l’àngel li està parlant.

El vent bufa molt fort des de la direcció d’on ve l’àngel. És una mica estrany, per a una pintura del Renaixement, que sigui tan ventosa. El vent aixeca la roba de l’àngel, torça els arbres cap a la dreta i remou les precioses catifes que pengen dels balcons.

Entre l’àngel i Maria hi ha un individu que sobra una mica. Va molt mudat i sembla que posi cullerada a la conversa. Porta, a les mans, una maqueta d’una ciutat, i l’ensenya a l’àngel, distraient-lo de l’Anunciació. ¿Qui és aquest paio? ¿Per què s’atreveix a aturar la Història Sagrada amb la seva maqueta?

La resposta és al marc de la pintura. Hi posa: «Libertas Ecclesiastica». Així és com se’n deia de l’estatut d’autonomia de moltes ciutats italianes que depenien del papa. Era una situació política molt desitjada, perquè el papa els atorgava capacitat de recaptar impostos, impartir justícia, elegir un consell de govern i fer les pròpies lleis. És a dir: els atorgava independència.

A la pintura de Crivelli s’hi commemora la «Libertas Ecclesiastica» de la ciutat d’Ascoli. De fet, en un edifici del fons, hi ha una petita escena paraŀlela a l’Anunciació: un emissari del papa entrega, reverencialment, un document a l’alcalde de la ciutat. L’hi lliura en direcció contrària a l’Anunciació, amb el vent de cara.

I ¿qui és, doncs, l’impertinent que posa cullerada a l’Anunciació? És Sant Emidio, patró d’Ascoli. Ensenya la ciutat a l’àngel Gabriel a mitja Anunciació, com dient-li: «Ei, primer em dónes la independència; després t’ocupes de fer anunciacions.»

És un missatge molt provocador, un acte de sobirania davant de l’autoritat del papa. El missatge és clar: el primer és el primer. Un cop es tenen els poders, podem discutir sobre el sexe dels àngels. Això és particularment punyent si es té en compte que la pintura la van encarregar els Franciscans(*).

Hi ha polítics i mitjans que ens volen convèncer que, abans de votar sí o no a la independència, cal resoldre mil coses. La resposta, em sembla, que està pintada en aquest quadre: a l’hora de reclamar la llibertat, fins i tot la Verge Maria pot esperar.

(*) Que eren els més Punkis i desafiants amb el papa (el mateix bàckground polític del Nom de la Rosa), i en aquesta metàfora podríen ser la CUP: les seves reclamacions ressonen a nivell teòric a les orelles de molts que no s’atrevirien a practicar-les.

El romànic del MNAC pertany a Catalunya

dimecres, 12/08/2015

http://images.ara.cat/cultura/sales-del-romanic-MNAC-ACNMNAC_ARAIMA20110629_0113_20.jpg

El MNAC (el Museu Nacional d’Art de Catalunya) és un dels museus més impressionants del món. M’agrada imaginar que un turista que ignora les coses catalanes entra per primera vegada al nostre museu nacional d’art.  Amb bon sentit cronològic, gira a l’esquerra i comença pel romànic. De seguida l’atrapa una museografia exquisida: la il·luminació cuidada de les capelles l’ajuda a observar, i també a veure.

Però ¿sap d’on vénen les obres que contempla? Fins a quin punt el visitant del MNAC entén que els frescos romànics són d’una petita vall del pirineu que és Patrimoni de la Humanitat, que és l’indret d’Europa amb més esglésies per quilòmetre quadrat, i totes encara estan obertes (tot i que en horari reduït per la manca de visitants).

La museografia del MNAC és magnífica. El recorregut, reposat. Els espais, que creixen i decreixen, transporten el visitant d’una església a una altra. El color de les parets, els angles i les ombres, els volums i les semiesferes. El turista s’enamora de seguida del nostre romànic, del poble que l’ha fet, de la història que hi reposa.

Un dels frescos exposats prové de l’església de Santa Maria del Mur. L’explicació (curiosa) diu que part de la decoració d’aquesta església va ser venuda al Museu de Boston (als Estats Units d’Amèrica) [1]. També diu que fa 100 anys això va desencadenar una campanya per arrencar els frescos de la vall de Boí, amb l’objectiu lloable d’evitar que més trossos d’esglésies catalanes fossin venuts a col·leccionistes estrangers.

https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/b/bd/Gaseta_de_les_arts_arrancada_fresc.jpg

Aquest tema ha fet córrer molta tinta i no escric això per demanar explicacions per enèsima vegada. El MNAC ja ho ha explicat moltes vegades (i molt bé), començant pel seu primer director, Joaquim Folch i Torres, que va escriure: «En principi, podem afirmar que les pintures murals es van arrencar i portar al museu per evitar la seva evasió segura a l’estranger.» Jo trobo que el procés d’espoli de les esglésies del Pirineu no va ser del tot net, i em sembla que les justificacions dels cervells de l’operació presenten un parell de llacunes importants [2]. Les explicaré un altre dia.

Això va passar fa 100 anys, i no té gaire valor d’enfadar-s’hi. Just o injust, els murals ara són a Barcelona, i per mi s’hi poden quedar per sempre. No crec que calguin disculpes, ni de bon tros repatriacions. Però sí que cal demanar una cosa al MNAC. Em preocupa que el nostre turista, quan surti del museu, fascinat i enamorat, surti també ignorant d’on prové l’art que ha vist.

Cert és que al costat de cada obra s’hi menciona l’església d’origen (tot sovint fotografiada en blanc i negre). Per mi, amb això no n’hi ha prou: les esglésies podrien esdevenir reals. Aquests murals haurien d’estar exposats amb una indicació clara del seu context original. Una part de l’exposició permanent hauria de mostrar no tan sols fotografies, sinó també maquetes, reconstruccions 3D, mapes i explicacions generoses sobre la vall de Boí [3]. És més: hauria de ser impossible sortir del museu sense saber què és aquesta vall. O encara més: hauria de ser impossible sortir-ne sense voler-la visitar.

El visitant del MNAC hauria de pensar que la seva experiència és incompleta. Intrigat, hauria de desitjar saber-ne més, i hauria de voler viatjar, l’endemà mateix, cap al Pirineu. Se li haurien d’oferir fulletons, mapes, guies, fins i tot descomptes de tren, bitllets d’autobús, una entrada gratuïta. Jo crec que el MNAC, per ser un museu de la nació (i no de Barcelona) hauria d’enviar els seus visitants de pet cap a l’Alta Ribagorça.

¿Qui ho va dir allò que «hem de ser un país ciutat, no una ciutat país.»? El nostre país pot actuar, i pensar, com una sola ciutat, en els àmbits local i global, però no hem de deixar que una ciutat sola pensi i actuï com si fos un país. A Barcelona, les cues per visitar la Pedrera cobreixen la Rambla: rep 50.000 visitants cada quinze dies; els mateixos que rep Sant Climent de Taüll en tot un any [4].

I mentre que a la capital està de moda lamentar-se que hi ha massa turistes, el conjut romànic de Boí (on les entrades valen no més de 5 euros) va haver de fer un ERO fa uns quants anys [5]. Mirant els números, ¿no us sembla que la solució és òbvia? ¿Com hem de distribuir el turisme? ¿Com l’hem de millorar? ¿Com hem de cohesionar el país? La resposta ens pertany a tots, i és aquesta: el patrimoni.

 

Referències:
 
[0] I quan dic Catalunya al títol, ho dic en plan Fuster.
 
[1] Fixeu-vos en la detallada justificació de la procedència, és tant exhaustiva que fa olor de socarrim: http://www.mfa.org/collections/object/christ-in-majesty-with-symbols-of-the-four-evangelists-31898
 
[2] L’article de Folch i Torres on explica la seva versió del procés: http://joaquimfolchitorres.cat/desti/F%201956_frescos%20romanics%20.pdf
 
[3] Tot just després d’escriure això, trobo que han fet una pàgina web bastant guai: http://www.centreromanic.com/en. Està bé, però no prou per invalidar el meu argument. Cal més. I l’anglès de la web és millorable.
 
[4] Faig servir dades del 2013 (http://www.elperiodico.com/es/noticias/barcelona/mas-visitantes-pedrera-2558569). Si algú coneix les darreres, que m’avisi si contradiuen les meves conclusions.
 
[5] L’ERO va ser al 2012. No sé si la situació ha millorat poc o molt. http://www.ccma.cat/324/el-centre-i-algunes-esglesies-romaniques-de-la-vall-de-boi-tanquen-per-la-tisorada/noticia/1552612/
 
 
 
 

L’estelada de Goethe

dissabte, 1/08/2015

Sembla que tothom que escriu en un diari o té un blog o té un racó de paper lliure i un boli escriu, de tant en tant, arengues sobre el procés. Sóc temerós dels límits del llenguatge: les paraules són finites, i fins i tot les combinacions de paraules comencen a exhaurir-se. Els pessimistes em diran que després de quatre anys d’articles exhaltats a la premsa online, ja s’ha dit tot i estem condemnats a repetir-nos, però jo sóc un paio valent i avui diré una cosa que crec que no l’ha dita mai ningú: l’estelada és una bandera de Goethe.

https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/a/a0/Johann_Heinrich_Wilhelm_Tischbein_-_Goethe_in_the_Roman_Campagna_-_Google_Art_Project.jpg

Goethe Chilli’n out. Si em poso així em fa mal l’espatlla al cap d’un minut, però Goethe segur que s’hi podia passar tota la tarda, ponderant el significat dels colors.

 

Sí, Goethe, el cinetificopoliticopoeta romàntic Alemany. Goethe va fer moltes coses al llarg de la seva vida (algunes de més útils que d’altres). Va escriure, va manar, va pintar, va fer teories estranyes i va passejar-se amb Beethoven. Una de les seves idees menys conegudes és la contribució al disseny de banderes.

En una festa a Weimar, Goethe va conèixer el revolucionari veneçolà Francisco de Miranda. Això va ser poc abans del 1806, l’any que Miranda intentaria alliberar Veneçuela aixecant-se en armes contra Espanya. Aquest primer alçament no va tenir èxit, però va obrir camí a Simón Bolívar, i va ser l’inici de moltes independències americanes.

https://szcmphotography.files.wordpress.com/2013/07/goethe_colorwheel.jpg

La roda dels colors de Goethe.

 

Per a la seva revolució, Francisco de Miranda necessitava una bandera. Resulta que, durant aquells anys, Goethe estava pensant en la seva teoria dels colors. És una teoria molt romàntica i que en la seva major part no té gaire sentit, però contenia algunes idees pioneres i bones. Una d’aquestes idees era que tots els colors eren una combinació de tres: blau, vermell i groc.

Goethe, tan artista com científic, veia tot de significats als colors. Aixi que, quan Miranda li va mencionar el seu projecte de revolució independentista i li va dir que necessitava una bandera, Goethe li va contestar amb aquestes paraules: «El groc és el color més càlid i noble; el blau, una mescla d’excitació i serenitat, i el vermell, l’exaltació del groc i el blau.» ¿No us sona una mica al seny i la rauxa?

https://colombia825.files.wordpress.com/2015/05/colombia1.gif

Els colors bàsics de la teoria de Goethe, en disposició horitzontal en comptes de radial.

 

Llavors Goethe va continuar així: «Un país comença amb un nom i una bandera, i llavors els dóna significat; així com un home acompleix el seu destí.» Goethe venia a dir que els tres colors de la bandera (que fan tots els colors del món) representen els ingredients d’un país per construir, on tot encara està per fer i tot encara és possible.

http://www.en.mhcat.cat/var/mhc/storage/images/serveis/memoria_documental_de_catalunya/1903_origen_de_l_estelada/105013-1-cat-ES/1903_origen_de_l_estelada.jpg

La nostra primera “Bandera de Goethe”, feta només 97 anys després de la recomanació del savi de Weimar.

 

«El vostre destí», va dir Goethe, «és crear un país on els colors no es distorsionin.» Els colors de Goethe són en moltes banderes derivades de l’ensenya revolucionària de Miranda i, per casualitat, també són els tres colors de l’estelada. És casualitat, però és una casualitat bonica, ¿no us sembla?

 


Una suggerència final: Potser l’incansable Diplocat podria fer servir aquesta història d’agermanament ideològic amb els pobles germànics per aconseguir simpaties. El no ja el tenim, tu!

Hampstead Heath

dissabte, 25/07/2015

Londres en flames, pintat per Constable des de Hampstead Heath.

 

Quan l’Armada Invencible Espanyola va arribar a Anglaterra per conquerir-la, els anglesos l’estaven esperant. Des del sud fins al nord d’Anglaterra, una filera de torres de vigilància van encendre un foc, alertant que arribaven els espanyols. A Londres, el foc es va encendre al turó més elevat: Hampstead Heath. Un màstil vell i sense bandera indica el lloc d’aquesta foguera.

Al parc de Hampstead Heath hi ha els arbres més vells de Londres, arbres que han vist créixer la ciutat al seu voltant. De fet, no és tècnicament un parc, sinó un bosc que s’ha deixat dins de la ciutat, sense tocar-li ni un pèl.

És el lloc perfecte per veure com Londres és destruït o està de festa. Quan hi ha focs artificials, un eclipsi o un sol radiant, el millor lloc per veure’ls és Hampstead. El pintor Constable va veure el Parlament en flames i va córrer cap a Hampstead per pintar-ne un quadre.

http://uploads0.wikiart.org/images/john-constable/hampstead-heath.jpg

Una vista de Hampstead, per Constable. Sota la gespa, la terra és més “sorrosa” que a la resta de Londres. D’aquest color groguenc del quadre. I Constable és un tio de fiar, amb els colors.

 

De fet, a Constable li agradava tant pintar des de Hampstead que va comprar-s’hi una pila de cases. És només un dels molts artistes que hi han viscut. L’arquitecte Goldfinger (efectivament, el senyor que dóna nom al dolent del James Bond) hi va construir la seva primera casa modernista.

Dickens hi anava a escriure, concretament al pub The Spaniards Inn (La Taverna dels Espanyols), un pub encara en marxa i encara enormement popular. I el poeta Keats va traslladar-se a la vora del parc també per escriure. Si jo hagués de pintar, escriure i veure Londres com crema, també aniria a Hampstead Heath.

Era el parc preferit de Karl Marx, que hi passejava sovint amb la seva dona quan vivia a Londres, i també hi solia passejar Freud, i fins i tot Charles de Gaulle durant la Segona Guerra Mundial. Si jo hagués de passejar tot meditant l’«Hora de Greenwich», també ho faria a Hampstead Heath.

https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/b/b3/John_Constable_-_Sir_Richard_Steele%27s_Cottage,_Hampstead_-_Google_Art_Project.jpg

Així es veia Londres des de Hampstead en temps de Constable. Ha canviat molt, però alguna cosa de l’ambient d’aquest quadre encara es respira al Hampstead actual.

 

És un lloc magnètic i especial, com cap altre a Londres. Quan Van Helsing (el caça vampirs) esperava que es fes de nit per matar la vampiressa que terroritzava Londres, anava a sopar a un pub amb vistes a Hampstead Heath. Al Heath s’hi van escriure Les cròniques de Nàrnia, i la Julia Roberts s’hi passeja a Notting Hill.

Si jo hagués de matar un vampir, també ho faria allí. Té restes romanes, restes medievals, restes victorianes i restes de pícnics del cap de setmana passat. Fa milers d’anys va ser la llera d’un gran riu, i des de llavors ha sigut un poblat, una torre, una mina, un jardí i un bosc salvatge. Qui no ha vist el Heath no ha vist Londres.

 

https://c1.staticflickr.com/9/8159/7189154650_6564e332d7_b.jpg

I així es veu Londres avui des de Parliament Hill, el punt més alt de Hampstead. Compareu-ho amb el que va veure Constable. Només tenen un edifici en comú: Saint Paul’s. La resta, estructures construïdes després de les invasions bàrbares.

 


 

Una excusa: Amb aquesta entrada, reobro el blog després d’un any llarg d’injustificat silenci. Els adeptes a les raons poden trobar una explicació més o menys satisfactòria en els canvis a la meva descripció personal, a la dreta. Però segurament és més fidel a la veritat recordar les paraules de Melville “Hi ha dos llocs al món on un home pot esfumar-se totalment: Londres i els mars del sud”.

La ciència i 1714

dilluns, 10/03/2014

(El següent article és una contribució que he fet per la sèrie del tricentenari que es publica al Vallenc. Feu-hi una ullada aquí: http://www.elvallenc.cat/el-tricentenari,)

La patent de la màquina d'escriure, de 1714.

El 1714 van ser inventats tres objectes: la màquina d’escriure, el cronòmetre i el termòmetre. Els dos primers van néixer a Anglaterra, la nostra aliada. La màquina d’escriure la va patentar Henry Mill, encara que l’invent no esdevindria popular fins cent anys més tard, a Alemanya.

El cronòmetre es va inventar per poder medir la longitud durant travessies amb vaixell. El Parlament anglès va prometre pagar 20.000 lliures (uns 4 milions d’euros) a qui trobés un mètode precís i barat. El premi se’l va emportar un rellotger: John Harrison.

El cronòmetre marí, ara a Greenwich.

El termòmetre de mercuri el va inventar Fahrenheit. El va graduar entre dues temperatures. Va determinar que «zero» seria el punt en què es congela una mescla de sal i aigua. «Cent» seria la temperatura dins del cul d’una vaca.

Va ser un gran any per a la ciència: el temps, la temperatura, la longitud i la màquina d’escriure. Es poden cuinar moltes coses amb aquests tres ingredients. Amb això, un escaire i un cartabó, ja es pot començar a construir la modernitat.

Un termòmetre original dissenyat per Fahrenheit. N'hi ha dos més. Aquest va ser subhastat i ara és en una col·lecció privada.

Però els catalans vam perdre la guerra, i la modernitat va començar sense nosaltres. Us ho ensenyaré. Google poseeix una eina ben interessant que permet buscar l’ús de qualsevol paraula a través dels anys. L’eina es diu «Google n-grams», i la farem servir per fer un experiment.

Us proposo que hi busquem les paraules «democràcia», «llibertat», «drets», «educació» i «igualtat». Busquem-les primer en anglès, i constatarem una cosa sorprenent. Al voltant de 1700, aquestes paraules es comencen a fer servir més sovint. Cada cop apareixen en més llibres; cada cop es dicuteix més sobre elles.

Les rampes de la popularització. Hi ha una lleugera separació, oi? Gairbé un segle de progrés social de diferència. Us convido a experimentar amb altres paraules. Amb algunes es compleix, amb altres no. La comparació amb França resulta també interessant.

Busquem-les ara en espanyol. Veurem que, a partir de 1700, no passa res; la guerra de Successió no suposa cap canvi. Sota l’hegemonia borbònica, ningú no està interessat a parlar de «democràcia», «llibertat» o «drets». Naturalment, aquestes paraules comencen a aparèixer pels volts de 1800, gràcies a la Revolució francesa.

Aquests cent anys de diferència són el que vam perdre en aquella guerra. Vam perdre unes quantes paraules: la llibertat, els drets, la igualtat.

Aquesta és una dada reveladora: la guerra ens va costar uns cent anys de progrés. Vam perdre tres objectes: el termòmetre, el cronòmetre i la màquina d’escriure. Sigui com sigui, ara ja els tenim, i fa temps que sabem escriure i medir la temperatura. No hi ha res irreversible.

 

 

El pub més irlandès de Londres

dijous, 27/02/2014

Kilburn és un barri estrany. Qui el coneix poc et dirà que és una porqueria. Per exemple, no hi ha cap llibreria. Si ets a Kilburn i vols comprar una cosa amb pàgines que no sigui una revista, has d’agafar el metro. Però això no vol dir que sigui un barri sense ànima.

De Kilburn en diuen a vegades: «County Kilburn», com si fos un dels comptats d’Irlanda. Aquesta expressió ja no s’usa, però va ser popular fa uns quants anys, quan al barri hi residien els immigrants irlandesos que vivien a Londres.

Caminant pel carrer principal, s’hi poden veure molts pubs irlandesos. No estan de moda ni són agradables. La clientela, homes vells que fumen al carrer, que fan mala cara i que es gasten la pensió apostant a les curses de gossos i als partits de rugby. No són el típic gastropub guai que surt a les guies de viatges.

Flogging Molly té una cançó sobre Kilburn:

Un dels pubs més humils de Kilburn és un local de sostre baix i una sola planta, sense decoració i sense menú, i només té un parell d’aixetes de cervesa (ni modernes ni de degustació), i sis taules de fusta. A la porta hi ha un cartell molt lleig, imprès a casa; anuncia que s’hi toca música tradicional a les nits.L’altre dia vaig tenir la pensada de comprovar si de debò s’hi toca música, o en realitat es tracta d’un cartell vell que s’han oblidat de despenjar. Hi vaig anar cap a les nou (molt tard per a un pub). No hi havia res que et pogués fer pensar en la música. Quatre homes de cabells blancs tenien la mirada fixada al cul de la seva pinta.

Però calia fer el cor fort i tenir paciència. A les deu hi vaig tornar, i hi vaig veure una cosa sorprenent. Els quatre homes van treure instruments de les seves bosses: una guitarra, un brog, un timbal irlandès, una flauta i un acordió diatònic molt petit. Els homes que acostumen a seure als altres bars apostant als gossos també s’hi havien apropat.

I la música va començar. Un reel irlandès autèntic, amb totes les imperfeccions que el fan perfecte, tocat amb una alegria natural i una profunda melanconia. Homes de veu rogallosa van fer torns per cantar les cançons del seu vell país, i a la tornada tots s’hi unien. Una noia, l’única jove del local, tocava l’acordió i afinava com els àngels.

Un dels llocs més autèntics de Londres resulta ser un lloc irlandès. No us en diré el nom: no vull que ningú el visiti.

El diari de la desesperança

dimecres, 19/02/2014

"Cap noia està segura" de fet, ningú està segur. Hem de viure en alerta permanent...

The Sun: un dels pitjors diaris que existeixen a Europa. Cada dia se n’imprimeixen uns dos milions cinc-cents mil exemplars. Perquè us en feu una idea: els catalans El Punt-Avui, l’Ara, La Vanguardia i El Periódico, i els espanyols El País, El Mundo, l’ABC i La Razón, imprimeixen un milió vuit-cents dotze mil exemplars cada dia. Tots junts.

I encara hi afegiré: si al The Sun hi sumem els exemplars diaris de dos «tabloides» més, els diaris porqueria Daily Mirror i Daily Star, obtindrem la increïble suma de quatre milions d’exemplars diaris, equivalent a la suma de tots els diaris catalans i espanyols junts, fins i tot comptant-hi El Vallenc i el Diario del Ferrol.

... i ni això ens salvarà d'una mort imprevista a mans d'una bojeria que no obeeix raons, perquè no hi ha res ferm...

El Sun va ser el primer diari en anglès que em vaig comprar (en una estació de metro de Cork, a Irlanda). Encara en recordo un dels reportatges. Tractava sobre monstres de circ: la dona obesa i barbuda, l’home gegant, i més gent així. És curiós que fos precisament això el primer que hi vaig llegir. És com si el diari hagués volgut mostrar-me el millor que pot oferir.

Normalment el diari ensenya tres coses: tetes, assassinats i esports. Les tetes a vegades es combinen amb cotxes i cases de luxe, però aquestes coses també poden combinar-se amb els assassinats amb facilitat. Quan el llegeixes és inevitable sentir una gran tristesa, mesclada amb por i fàstic.

... ni de res ens podem refiar, el món és confús, tant que potser estas casat amb aquesta senyora i no ho saps,

Una vegada el periodista alemany Günter Wallraff va definir el diari Bild(un bon altre, aquest) d’una manera que em va agradar molt. Va dir que era un diari de la desesperança. Volia dir que les notícies sempre hi tenen una cosa en comú: ens recorden que el dolor, la mort i la destrucció són inevitables.

Quan llegeixo el Sun, no puc deixar de pensar-ho. Al Sun, els hospitals no et curen, t’assassinen; les persones sanes rellisquen pel carrer i s’esclafen el cap, i els corruptes i malvats sobreviuen. Els polítics són tots rics i corruptes; els esportites, forts; les noies, guapes a la portada (només a la portada). Les noies reals, les que compren el Sun, també es moren i són abusades indiscriminadament.

tant confús que fins i tot la realitat és flexible.

Al Sun no hi ha esperança. No importa que hi hagi un govern, una policia o una seguretat social. No importa a qui votis, que siguis ric o pobre, que t’esforcis a fer bé les coses o no. Res no importa perquè la desgràcia és inevitable.

D’això, per qui sap quines raons sociològiques, Espanya si que en pot presumir. Que ho posin ben gran al web de la «marca espanya»: «Aquí no tenim el Sun. De moment.»

PS. Vell amic em recorda que a Cork no hi ha metro. Era una estació de tren, suposo.

 

La Sardenya possible

dimarts , 4/02/2014

Veig amb alegria que les enquestes tenen bona pinta pels nous independentistes de Sardenya. Fa ja un parell de mesos em trobava en una sala plena a vessar de sards. El públic estava esquitxat d’altres rebels curiosos: uns nord-irlandesos, uns catalans i un rastafari. Hi érem per escoltar dues persones: una representant de l’Scottish National Party i Michela Murgia, la presidenta de la nova coalició independentista sarda: la Sardegna Possibile.

Murgia amb Joan Campbell, de l'SNP.

La primera sorpresa va ser el públic. M’acostumo a empassar els actes indepes catalans que es fan a Londres, i més o menys sempre hi ha el mateix: professors d’universitat, forces professionals a la trentena i un parell d’estudiants. Allí, en canvi, hi havia més joves, gent gran i parelles. Semblava el públic d’una obra de teatre. S’olorava que allò era un moviment transversal i social.

La segona sorpresa: l’acte va ser majoritàriament en sard. Murgia va decidir fer servir la seva llengua materna, i en conseqüència altres intervencions van fer el mateix. Era inaudit, i primer vaig interpretar-ho negativament. Tots els actes catalanistes de Londres són en anglès, encara que hi hagi menys d’un terç d’anglesos a la sala. Però de mica en mica vaig entendre el perquè del seu gest.

A veure si em trobeu.

La primera pregunta va ser una mica desagradable. Una dona es va alçar i va criticar Murgia per haver parlat en el seu «dialecte», argumentant que ella també parla sard, però una varietat diferent. «¿Com puc sentir-me representada si no t’entenc?» Va ser sorprenent, sobretot perquè jo, sense parlar el sard ni haver-lo sentit abans en ma vida, havia entès les paraules clau i el significat dels paràgrafs, a vegades de les frases.

Una senyora gran va alçar-se furibunda per donar-li la raó, i reclamar que es parlés en italià. La seva exaltació inflamada del «entenderse es lo primero» va guanyar els aplaudiments d’una part del públic. Tothom va posar-se a a cridar i a moure molt les mans, i el noi que feia de moderador no sabia posar pau.

Vaig entendre llavors fins a quin punt havia sigut provocador el gest de Murgia. Estava sent testimoni d’un conflicte no resolt entre parlants d’una llengua no normalitzada, en perill, que no gaudeix de mitjans de comunicació a favor ni de protecció estatal. Vaig veure una llengua de segona lluitant per ser de primera entre els seus mateixos parlants. Parafrasejant Pujol: el pal de paller encara s’ha d’apuntalar.

Va ser la senyora de l’SNP qui va acabar aquesta discussió tan agra. Va alçar-se fins al micròfon i va renyar el públic agitat amb un somriure: «Estigueu orgullosos de les vostres diferències, perquè és el que fan d’Europa un lloc tant valuós.» El públic va decidir ovacionar-la. Ja havia sentit dir que aquesta gent de l’SNP sap parlar molt bé.

Calçots de Londres

divendres, 31/01/2014

Aquí a Londres m’acabaran prenent per boig. Després de fer cagar regals a un tronc a cops de bastó, ara cremo cebes llargues. Mentre escric aquestes línies, encara faig pudor de fum. Us asseguro que fer una calçotada com Déu mana a Londres no és gens fàcil.

El primer problema és aconseguir calçots. Si algun dia veniu de vacances a Londres i sentiu la necessitat urgent de menjar-ne, només hi ha un londinenc que us en podrà aconseguir: en Tony Booth. El Tony és un dels verdulaires més famosos de la capital. Té la botiga a sota d’uns dels arcs de les vies elevades que arriben a Tower Bridge.

La seva arcada obre només un parell de dies: els divendres (fins a les dues) i els dissabtes (fins a les cinc). Té una clientela variada en què trobem molts xefs i restaurants londinencs. Jo ja havia sentit històries sobre el Tony: me’l pintaven com un avi venerable, una mena de savi de les verdures.

Quan hi vaig anar, dues furgonetes carregaven ingredients a l’engròs. Em van atendre unes romaneses que es van descomptar i em van cobrar la meitat de calçots. Una senyora elegant em va dir: «¿Ja saps el que compres? Això no són cebes normals, ¿eh?». Per provar, vaig preguntar a les romaneses d’on venien els calçots. «North Spain», em van respondre. Vaja. Ens estava passant la mà per la cara la marca España, quedant-se amb els calçots?

Però els Vallencs no han de patir. Poden estar orgullosos, perquè hi vaig insistir: «¿De quina part d’Spain, senyoretes?» I les romaneses em van contestar amb exactitud: «D’una àrea molt específica, al voltant d’un poble que es diu Valls.» Veient l’èxit, encara hi vaig insistir més: «¿De quin poble?» Llavors van dir-me: «Això ho hauràs de preguntar al senyor dels cabells blancs que és a fora a l’esquerra».

Jo havia estat triant calçots durant mitja hora, i no havia vist cap senyor de cabells blancs. ¿Com ho sabien, elles, que hi era? Vaig sortir esperant no trobar-lo, i llavors vaig entendre que n’estiguessin tan segures.

Allí hi havia un vell que somreia i que es movia tan lentament que, si ara fes mitja hora que hi hagués estat, no podria ser gaire lluny. Vaig saber a l’instant que aquell era el venerable Tony Booth.

Però el senyor no tenia gaires ganes de parlar. Ni tan sols es va impressionar que jo fos mig vallenc. Només em va dir que els calçots venien d’un poblet del costat de Valls (¡caram, com jo!), i hi va afegir, orgullós de ser el millor verdulaire de Londres: «I el pagès m’ha dit que enguany ¡són boníssims!». Tenia tota la raó.

*****

PS. Jo faig la salsa amb nyores i les vaig trobar a un altre lloc força guai, Garcia and Sons, on venen prodúcats espanyols (des del 1957!). També vaig trobar-hi ametlles catalanes i galetes Maria (si,vaig posar galetes al romesco, què passa?). Amb l’oli i les avellanes vaig fer trampa, venien directament de la Masó. La fusta seca la vaig treure de Clifton Nurseries, encara que si hagués sigut viu i previsor la hauria demanada a la gent que desbrossa arbres o la hauria treta de FreeCycle. Què em deixo? Ah sí, els calçots els vaig embolicar amb l’Evening Standard, que per una vegada va resultar útil. Va deixar cert regust de bullshit als ceballots, no gran cosa, perquè a casa estem acostumats a embolicar-los amb la Vanguardia.