La Missa de Westminster

Albert Goodwin, 1900, Sunset in Westminster

Fa poc vaig anar a missa a l’Abadia de Westminster. Va ser la meva primera missa anglicana, i també la primera vegada que entrava a l’Abadia des que era petit. Pensava que era una bona manera de visitar-la sense pagar l’entrada. He comprovat, que, de fet, és la millor manera de visitar-la.

La missa començava a dos quarts de set del matí de la tarda, i una estona abans havien començat a fer fora gent de l’edifici. Hi vaig anar acompanyat d’uns quants amics de religions diverses (musulmans, catòlics, protestants) i diversos punts intermedis de difícil descripció. Hi entràvem mentre alguns turistes en sortien, i a la porta hi vaig trobar la primera sorpresa: em van barrar el pas.

«¿El puc ajudar en alguna cosa?», em va dir el vigilant. Jo, veient que altra gent ja havia entrat, vaig ignorar-lo, pensant que es dirigia a algú altre. L’home va estendre el braç i va aturar-me, com un porter de discoteca. «¿El puc ajudar?», va repetir. Li vaig contestar tímidament que anava a missa, pensant que no em deixaria entrar. Ell va somriure, i em va dir: «Benvingut.»

Així que, si voleu anar a resar a l’Abadia de Westminster, recordeu-ho: tenen un bon filtre antituristes. Només t’hi deixen passar, m’imagino, si saps que en aquell moment comença la missa. Si no ho saps, ets turista. Això em va fer sentir una mica cohibit quan passejava per la nau. Jo, de fet, era un turista, i, mentre els meus ulls escanejaven les parets buscant la tomba de Newton, temia que vingués el vigilant a dir-me secament: «¿Et puc ajudar en alguna cosa?»

La missa va ser força més que una missa. La música, sobretot, excepcionalment ben seleccionada i executada. Recomano als melòmans que atenguin aquesta missa com si fos un concert: el cor va recórrer peces religioses del Renaixament al 1950.

El sermó tampoc no va ser un sermó com els que jo coneixia. Va parlar el degà de Westminster (un tal John Hall) i va invertir el 90% del temps a explicar la tràgica història de Ricard II i el díptic de Wilton —un dels meus panells preferits de la National Gallery (aquesta història, si no us fa res, la deixem per a més endavant).

Van fer-nos resar el Parenostre, cadascú en la seva llengua, i el popurri resultant va ser força curiós; però no menys solemne. A la sortida, el degà en persona va saludar-nos, i crec que, prenent-me per italià, em va agrair l’assistència i va insistir en la gran capacitat que té l’Església Anglicana d’unir els cristians de tot el món. Mentre ell la feia petar amb els meus amics, jo encara buscava, per sobre la seva espatlla, la tomba de Newton.

Al sortir sonaven les campanes, la bandera onejava, i els turistes, sense cues a fer ni postals per comprar, s’havien esfumat. El Tàmesis lluïa de color taronja, i Trafalgar, Westminster, l’Strand i el Southbank havien deixat de ser un parc d’atraccions i tornàven a ser carrerrs, descansant ja per la sessió de l’endemà. Els pubs estaven plens de singles amb corbata i la cidra reflectia la llum del sol; Londres semblava una petita ciutat, i aquella ciutat era nostra.

4 comentaris

  • Felix Iglesias

    05/09/2012 11:36

    Per la meva part, el senyor Josep Grau-Bové, crec que puc aportar unes idees a prop de perquè el sermó és així. El sacerdot no és únicament un sacerdot anglicà, sinó que el primer de tot, és que pertany a l’Església Anglicana Anglès, que va ser separada de l’Església d’Escòcia des de fa més d’un segle. Així que suposo que no és una coincidència que parli de Ricard II, rei d’Anglaterra (no rei d’Escòcia ni del Regne Unit), així com en el díptic aparegui la bandera de Sant Jordi, el símbol per excel · lència Anglès (no escocès ni britànic ).

    Potser al sud de UK la gent corrent no sàpiga distingir entre anglès i britànic, però a la resta de territori (Escòcia, Gal · les i Irlanda del Nord), ho tenen ben clar. Ara bé, potser el que passi, és que aquesta “gent corrent” ni tan sols són descendents d’anglesos, sinó fills de les colònies de l’Imperi Britànic o europeus a la recerca de treball o per millorar el seu nivell d’anglès, i per a ells no hi ha diferència entre la part i el tot.

    Però vet aquí, que des de fa uns anys és cada vegada més comú veure com alguns anglesos porten banderes angleses més enllà del dia que juga el seu equip de futbol o de rugbi. Fins i tot surten el 23 d’abril a celebrar la seva festa nacional vestits de cavallers medievals anglesos. Per no parlar del creixent suport al partit ‘English Democrats’, que a part de parlar per i per als anglesos, demana ni més ni menys que el que tenen la resta de territoris britànics: la seva autogovern parlamentari.

    http://www.voteenglish.org/
    http://en.wikipedia.org/wiki/English_Democrats_% 28political_party% 29
    http://englishpassport.org/2012/04/23/english-passport-wishes-you-a-very-happy-st-georges-day-englands-national-day/

    Quanta gent coneix això a Catalunya?

  • jgraubove

    05/09/2012 14:42

    Cert, és molt interessant. De fet, això es mereix un article. M’hi fixaré a partir d’ara! Has vist això? http://www.thecep.org.uk/

  • Pau Alcubilla

    07/09/2012 20:24

    Ja et vaig dir que aquesta és la millor entrada del blog so far, i ara et dirè per què: Ho és pel simple fet de parlar de Londres itself. Tens diverses entrades que parlen sobre els JJOO, cosa que em sembla normal, però és una cosa efímera i que només es troba a Londres durant un curt període de temps. En canvi un article sobre una curiositat d’una missa de Westminster ho trobo com a més interessant, durader i també internacional. Jo en primera instància m’esperava que tots els articles fossin d’aquest tipus, curiositats sobre edificis, carrers o personatges emblemàtics de Londres, o bé la connexió històrica dels anglesos amb els catalans (sobre això en tens un parell de molt bons :))

    Però tots són interessants, això sí!

  • jgraubove

    07/09/2012 21:29

    Hahah Reconec que aquest també era el meu plà, però estic overwhelmed per les circumstàncies i sempre em surten coses de les que parlar. Però en tinc uns quants a la recàmera sobre la pedra i les llambordes, promesa.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús