Darrere d’Abbey Road

Tots sabem què ha fet famós Abbey Road. Si hi ha alguna raó per què els turistes baixen del metro a St. Johns Wood, al mig d’un barri tranquil, aquesta és peregrinar fins a Abbey Road. A prop de l’estació, hi ha el cèlebre pas de vianants que els Beatles creuen a la portada del seu onzè disc.

Evidentment, tots els visitants volen reproduir la famosa imatge, i amaneixen la recreació amb més o menys originalitat. Aquest pas de vianants ha sigut declarat, no fa gaire, «edifici» d’interès nacional de Grau II. El Grau II és una distinció molt honorable que assegura la preservació d’edificis d’interès singular, des d’esglésies fins a pubs, i ara, pel que es veu, també passos de vianants.

Imatge presa amb la Webcam d'Abbey Road, que retrata totes les postures ridícules dels imitadors.

Però pocs saben que aquest carrer ja era conegut i concorregut abans que els Beatles s’hi passegessin. Abans, fins i tot, que la discogràfica EMI hi obrís els estudis d’Abbey Road. Abans, de fet, de ser un carrer, quan només era un camí. Fixeu-vos en el nom: «El carrer de l’Abadia». No es refereix pas a l’Abadia de Westminster, sinó a la de Kilburn, un monestir fundat al segle XII.

El priorat de Kilburn s’aixecava on ara acaba Abbey Road, al nord de Londres. El 1537 Enric VIII el va fer tancar quan l’Església d’Anglaterra es va separar de l’Església catòlica. Des d’aleshores el priorat ha desaparegut a poc a poc, i ara només en queden traces disperses: Abbey Road i Priory Road, i dos pubs situats a prop d’on hi havia el monestir: La Campana i El Priorat.

En un racó, fins i tot hi ha l'antic pou del Priorat.

Tothom creu que l’antiga Abadia ha desaparegut per sempre; però ara us explicaré un secret que pocs saben, ni tan sols els londinencs. Si visiteu el pas de vianants dels Beatles, podeu caminar fins a Kilburn High Road, on trobareu els dos pubs que he mencionat. Davant de The Bell, hi comença un carrer que baixa paral·lel a unes vies força lletges.

Si seguiu aquest carrer, arribareu a uns blocs de pisos alts i no gaire pintorescos. Tingueu paciència. Busqueu per la gespa que creix entre els pisos, a la vostra esquerra. En sec, veureu una muntanya de pedres, i quan us hi fixeu millor descobrireu que estan esculpides. Són uns quants capitells de l’antic monestir.

Just al costat hi ha un marge mig derruït. No sembla res de l’altre món, però és encara més antic: és el mur d’un fort romà. Aquestes runes no són famoses ni tenen una bellesa excepcional, però ens recorden una cosa molt important: Londres (i totes les grans ciutats) està feta de capes, com una ceba. I nosaltres ¡només som la de dalt de tot!

3 comentaris

  • Pau Alcubilla

    28/09/2012 15:17

    Una vegada més, boníssim. Els d’aquest tipus són els que m’agraden a mi.

  • M. Coromina

    01/10/2012 20:57

    Benvolgut Sr.Grau, em sorprèn molt agradablament aquest article. Sóc una gran amant dels Beatles i desconeixia la interessant historia que hi ha darrere d’Abbey Road! Moltes gràcies per il·lustrar-nos setmanalment!
    Salutacions des de Catalunya,

  • Magí (The tiet)

    20/10/2012 11:43

    Interessant l’article, com tots els altres, però el que més m’ha sorprés es el que dius a l’últim paràgraf, o sia que, segons tú: “Els londinencs també son gent de la ceba”. Curious. Very startling.
    Congratulations, my dear, from BCN

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús