Catalans a Londres VI. El músic: Albéniz.

El 13 de Juny 1898, al número 191 de Piccadilly, un jove I grassonet Albéniz s’asseia darrere el piano per oferir un recital. Ja portava tres mesos a Londres I la seva popularitat estava creixent. En aquest recital, sense anar més lluny, hi assistia Bernard Shaw, el famós dramaturg I novelista.

Shaw en va deixar escrit. “El silenci mortal produït entre el públic per la seva música, sobretot durant la segona peça, és el millor compliment que podria desitjar”. Aquesta no va ser la única crítica positiva. Pel que es veu, el públic aplaudia amb entusiasme després de cada peça.

La història d’Albéniz a Londres és una història d’èxit I d’inspiració. No li va costar trobar els mecenes I els encàrregs. Feia un concert darrere l’altre I les crítiques eren sempre positives. La fuga de talent no és pas nova d’ahir. Després d’un recital, al Daily Telegraph algú va escriure “Espanya ens està enviant els seus millors artistes!”.

Un banquer melòman, amb el graciós nom de Francis Money-Coutts, va encarregar a Albéniz unes quantes òperes de les que ell mateix va escriure el llibret. La més ambiciosa va ser Merlín. No m’imagino res més victorià que gastar-se una milionada per fer-li fer a un pianista Català una òpera sobre Merlín, plena d’èpica I de poesia una mica barata.

Un dels concerts més famosos del compositor de Camprodon va ser al Crystal Palace. És un dels meus llocs preferits de Londres, I us el recomanaria, però és difícil de visitar: ja no existeix. Tot I això, està estranyament present, i a tothom li sona.

El Crystal Palace era una estructura enorme d’acer I vidre construïda, com la Torre Eiffel, per demostrar el poder de la indústria metalúrigica. Es va aixecar per l’exposició Universal de 1851 a Hyde Park, I després es traslladà al sud, on va aguantar fins que es va cremar al 1936.

No sé com es pot cremar una estructura d’acer I vidre, però ens ho haurem de creure. Avui dia, L’antic palau ha cedit el nom a un parc I a la zona que l’envolta. El Parc, per cert, té un detall friqui: està poblat d’estàtues de dinosaures fetes a mig segle XIX. Us podeu imaginar que no s’assemblen massa als dinosaures de Jurassic Park, però tenen cert encant nostàligic.

Perdoneu, em distrec. Tornem al músic. Entre les enormes parets de vidre del Palau de Cristall, de quaranta mentres d’alt, Albéniz va tocar davant la flor i nata de Londres. Desconec quines peces, però només d’imaginar-me Leyenda ressonant a l’immens palau de vidre, se’m posa la pell de gallina.

3 comentaris

  • Alfonso Alzamora

    30/11/2012 19:05

    Aquest petit text el vaig llexir davant l’escultura d’Albéniz a l’Auditori i parla molt de la relació entre el compositor i Money-Coutts …
    http://www.alfonsoalzamora.com/auditori/auditori11ca.php
    Alfonso Alzamora

  • jgraubove

    01/12/2012 14:07

    Gràcies, molt interessant. És de fet bastant difícil trobar informació sobre Money-Coutts, sempre apareix referit com al mecenes d’Albéniz, a la seva ombra. M’imagino que deuria ser un gran personatge, també!

    I per cert, estic completament d’acord en que l’estàtua hauria d’estar a Londres!

  • Alfonso Alzamora

    01/12/2012 18:08

    La veurem, a Londres, i serà un somni fet realitat, com gairebé totes les escultures públiques. De moment he aconseguit fer la de Barcelona, que tal com estan les coses ha estat un miracle … Gràcies per les teves paraules i felicitats pel blog.
    Alfonso Alzamora

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús