El poeta dels penya-segats

De cara al canal de la Mànega, els penya-segats blancs de Dover s’alcen com una muralla. Durant segles aquesta muralla ha sigut la primera visió dels viatgers europeus que s’han aventurat a anar a Britània: un mur, un precipici, una frontera vertical impenetrable.

Diuen que són un símbol nacional. Igual que l’estàtua de la Llibertat a Nova York, els barrancs saluden turistes i invasors amb el seu peculiar missatge. A la batalla de Hastings, al segle XI, els anglesos van rebre els bretons cridant: «Out! Out! Out!» («Fora! Fora! Fora!»).

I això és el que els barrancs han dit sempre des de llavors fins a la batalla d’Anglaterra (que molta gent va contemplar amb espant des del llindar dels penya-segats), passant per tots els altres intents d’invasors que s’han atrevit a salpar cap a les illes.

 Algú ha pensat que un servei tan fidel a la mare pàtria necessitava un homenatge solemne (com a mínim, alguna cosa més seriosa que famílies fent esport pel camí que voreja el barranc). Així, doncs, National Trust (l’organització de protecció del patrimoni natural) ha decidit contractar un poeta.

L’elegit és un tal Julian Baggini. A partir d’ara serà el poeta resident dels barrancs. Durant un temps hi viurà molt a prop, en una casa amb vistes al mar. Haurà de reflexionar poèticament sobre la història i la grandesa de les roques. També haurà d’escriure, en un bloc, les seves reflexions, acompanyades per fotografies de les vistes espectaculars.

Quan ho vaig llegir al diari, el primer que vaig pensar va ser que potser els penya-segats no tenien tants poemes com es mereixien. Calia, doncs, afanyar-se a escriure’n. Amb tot, vaig fer una petita cerca i em va sorprendre que la realitat fos just al contrari. Sobre els mítics barrancs s’han compost tota mena d’odes, elegies, versets, cançons i sonets. (Fins i tot se n’han escrit històries i novel·les i se n’han fet pel·lícules.)

El poeta en qüestió.

 

Hi ha tants poemes sobre Dover que em pregunto si les oposicions a poeta dels barrancs van ser gaire difícils. I ara tots els que en van quedar fora deuen estar remugant, queixant-se de la pobra mètrica i pitjors rimes del poeta oficial.

Potser podríem copiar la idea i buscar, per exemple, un poeta oficial dels castells. L’home viuria amb una colla i s’encarregaria de fer comparacions nacionals (com ara: pobles que fan pinya i enxanetes  que toquen el cel). M’imagino que molts polítics es traurien un pes de sobre, si sabessin que ja no haurien de pensar més metàfores. I el poeta les podria vendre tan cares com volgués.

3 comentaris

  • Tom Knight

    30/12/2012 20:52

    The Government invests in poetry while lots have nothing to eat this Christmas. All crazy, my friend.

  • Marta Padilla

    18/01/2013 23:40

    Sí, i cançonetes que després fan servir per posar als “creuers” turístics (que et dónen una volta per els cliffs, i apa…).

  • jgraubove

    19/01/2013 2:36

    De debò? No he fet el tour. Està bé??

Comenta

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús