La Capella de Rosslyn

La capella de Rosslyn tothom la coneix com la capella que surt al Codi Da Vinci. Fins a cert punt això és una llàstima, perquè és una capella prou maca perquè tingui fama per mèrits propis. És, de fet, una de les esglésies més boniques que he visitat mai.

La configura un gòtic ric en detalls, en ornaments i històries. Un gòtic una mica francès, detallista i popular, que fa que a Escòcia la capella encara resulti més exòtica. Però el destí ha volgut que estigui lligada (ens agradi o no) al llibre de Dann Brown. I això és bo i dolent (tot alhora).

El cliché "Ric en detalls" no és gens exagerat.

La capella és en un poblet als afores d’Edinburgh. S’hi arriba després de viatjar 40 minuts amb autocar urbà, i, si passeu un cap de setmana a la capital escocesa, us recomano que hi aneu.

Tot i que historiadors locals i noveŀlistes sempre havien estat intrigats per les misterioses escultures de la capella, Rosslyn mai no havia atret cap visitant. Era (i és) l’església local. I fins i tot podem dir que tenia algunes parts en un estat decadent.

Això si: degut al seu aspecte críptic, la capella ha sigut objecte de centenars d’interpretacions i teories, abans i després del Codi Da Vinci. Ja sabeu: Masons, Druides, Sant Grial, Arca Perduda, Música Secreta, Pedra Filosofal, l’ADN de Jesucrist i l’amagatall d’Andy Kaufman.

Només aquest àngel invertit, ell solet, ja ha provocat més teories de la conspiració que el Grup Bilderberg.

Fa uns quants anys, algú va decidir intentar salvar la pedra de les inclemències del temps i la va pintar amb un líquid que consolida l’estructura. Aquesta decisió imbècil va comportar conseqüències terribles.

Després de segles sota la pluja, la pedra porosa de la capella estava plena d’humitat, i la reparació va tancar l’aigua dins de la pedra. Això va fer que les escultures, els capitells i les filigranes es comencessin a esquerdar de manera alarmant.

La mala restauració de la que va ser víctima la capella només va poder arreglar-se construïnt un enorme paraigua que la protegia del temps del nord.

I llavors Dan Brown va escriure el seu best-seller conspirador. I la capella es va fer cèlebre. Al llibre (i a la peŀlícula que se’n va fer) hi apareixen diferents esglésies —exquisidament escollides, tot s’ha de dir— que ara són famoses. I és curiós de veure com han sabut adaptar-se a la seva nova fama.

Una guia de Rosslyn em va explicar que el parell de mesos després de l’estrena del film van ser els més estressants de la seva vida. La capella va començar a rebre els visitants més pintorescos: des d’un home que hi volia buscar el Sant Grial fins a una dona gran que es pensava que s’hi amagava la tomba d’Elvis.

El Sant Grial, per cert, està dins d'aquesta columna. El turista que el buscava volia trencar-la amb una destral.

L’església del Temple, a Londres, també apareix al llibre. Per defensar-se dels turistes, n’han restringit l’horari tant com han pogut. A Rosslyn, en canvi, van ser més expeditius: van decidir cobrar entrada i van recaptar prou diners per construir un centre de rebuda de visitants.

Al cap d’un temps, van poder pagar la restauració que la capella tant necessitava. I és que ja sabeu què diuen: «No hay best-seller que por bien no venga.»

1 comentari

  • jaume

    04/01/2013 23:12

    Molt bona re-interpretació del conegut refrany! Gràcies per fer-nos cada dia una mica més savis!

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús