London loves Barcelona

Fa poc vaig assistir, per curiositat (i pel pica pica), a la London Conference. És una trobada anual que organitza l’Ajuntament de Londres i on uns quants senyors encorbatats discuteixen sobre com poden fer que Londres sigui una ciutat encara millor. Hi participen planificadors urbanístics, economistes, periodistes i algun polític jubilat.

Quan ja m’avorrien tants elogis a la grandesa de la capital, i només pensava com m’ho faria per ser el primer d’arribar als canapès, vaig sentir una cosa curiosa. Un conferenciant va ensenyar una gràfica amb quatre eixos on, segons ell, es podien classificar totes les ciutats del món. Un eix anava de «Poca Empatia» a «Molta Empatia», i l’altre, de «Desordre» a «Ordre».

Segons la seva classificació, hi havia quatre tipus de ciutat. En algunes, hi havia Poca Empatia i molt Ordre. Aquestes ciutats eren tristes, autoritàries i serioses. Va mencionar, d’exemple, el centre financer de Londres, on el ciment i el vidre ofeguen els colors. Faré una gràfica amb el Paint:

En algunes ciutats, hi ha Poca Empatia i molt Desordre. L’exemple que va posar van ser els barris pobres de Londres, on fa un any i una mica més hi va haver els disturbis que tot el món va poder seguir per la tele.

En un tercer grup, hi ha les ciutats amb Molta Empatia i Molt Desordre. Per exemple: un mercat d’artesania al Caire, on tothom somriu i és amic de tothom, però on et pispen la cartera i entrepusses amb gallines. Va deixar, per acabar, el quart grup, el millor, aquell que Londres s’ha de marcar com a objectiu.

«¿Com aconseguirem una ciutat amb molt d’ordre i molta empatia?», ens va preguntar el conferenciant. Era un bon orador i tots estàvem intrigats. Llavors, va projectar la diapositiva de la ciutat: Barcelona. «No és una utopia —va dir tot seguit—, sinó que existeix.» I vam aplaudir-li l’ocurrència.

Ja ho veieu: heus aquí Londres (una ciutat envejada per Nova York i París*) dient que el seu objectiu és assemblar-se a Barcelona. Londres, la gran urbs multicultural, hiperfinancera, superturística, vol ser com la nostra capital de trilers i turistes sense samarreta.

Abans de veure la nova peŀli del James Bond, al cine hi van passar un anunci de càmeres i un de cotxes. Tots dos rodats en una Barcelona juvenil, tonta i on no es pon el sol. No sé d’on treuen aquestes coses, però, ¿sabeu què?, no seré jo qui els porti la contrària.

Londres s’estima tant Barcelona que prefereix no veure’n els punts febles. I ben mirat, si pensem en els anys que vénen, ens anirà bé de tenir bona imatge.

* Una vegada l’alcalde va dir “Fins i tot fem millors bicis que els belgues i els xinesos”.

6 comentaris

  • ian F

    16/01/2013 22:23

    Ara em trovo a Londres i m’agrada força. Però com Barcelona no hi ha res.
    Londres te molts museus gratuits i un gran passat historic imperial que es sent en l’arquitectura i en la riquesa d’oferta cultural. Malgrat el mal temps tipic londinenc, la gent es educada i ben humorada.
    A Bcn tenim platjes i un clima envejable, ames la vida nocturna es molt millor.
    Bcn te mes sexualitat que Londres. Amb aixó vull dir que es pratica mes el sexe a Bcn que a Londres.
    Visca Catalunya soberana amics!

  • jgraubove

    17/01/2013 18:20

    Hahah gràcies pel comentari. Tens tota la raó. I d’aquí poc, a més, barcelona serà Municipi per la Independència ;)

  • Felix Iglesias Escudero

    18/01/2013 11:58

    El tema és que per a tu Barcelona no és un model urbà, sinó el centre tant del poder sociopolític de l’alta burgesia catalana com de la seva amalgama d’immigrants que viuen a tot el seu perímetre urbà. Així doncs, socialment, es podria dir que Barcelona és la menys catalana de totes les ciutats de Catalunya. El mateix que passa amb Lisboa, Madrid, París o Londres justament. Ciutats que busquen una i altra vegada la seva metropolització internacional (un tema per cert que no és nou en aquest fòrum).

    Ara bé, el que els conferenciants veuen com nou i interessant és el fet físic de l’ordenació urbana proposada per Cerdà el 1860: l’ordre de carrers, pomes i densitat de població. Una ciutat pensada per al carruatge sense oblidar al ciutadà ia la suma d’ells: la seva densitat. Perquè en això està la clau: densitat de població. Els barris anglesos on les cases no arriben a més de tres plantes no poden generar suficient demanda com per instal · lar supermercats ni botigues, ni gairebé vida de barri. Barris únicament i exclusivament pensats per ser residencials i dependre exclusivament del cotxe o del metro. Extensions de terreny on no hi ha res, excepte cases i cases. On en caminar no es descobreix res, excepte una i altra casa, i una altra casa. On per comprar alguna cosa, et cal caminar mitja hora, perquè sinó has de cojar el metro o el cotxe

    Perquè, i és aquí on el llec en la matèria descobreix la diferència de models urbans. Les ciutats anglosaxones (EUA, UK, AU, …) caracteritzades per un nucli central de serveis i tota una taca al voltant de barris residencials (“sprawl”) no són ciutats per passejar, ni per viure. Són ciutats per treballar i dormir. Treballes al centre, dorms als afores. No hi ha noció d’entorn urbà on puguis anar caminant als llocs, ni llocs als quals visitar. Això es veu en la pròpia existència dels parcs d’atraccions temàtics. Aquests mateixos que a Europa semblen no tenir existeixo, per la senzilla raó que a nosaltres no ens cal crear entorns urbans on la gent pugui passejar amb la seva família i gaudir de l’aire lliure i certa seguretat. Nosaltres ja tenim les nostres ciutats. On més no et cal pagar per entrar-hi, i en les quals el que veus si que és de veritat, real i històric, i no una mala còpia d’un castell de Baviera.

    Però el pitjor no és que ells vulguin copiar a BCN, el pitjor és que nosaltres els hem copiat el model absurd de “sprawl”: els adossats, rodolins i chaletes que ara jalonen les afores de les nostres ciutats i dels nostres pobles, imposant un absurd sistema de treball-casa, on el barri ja no és important, ni tan sols els teus veïns són importants. L’important és que hagis de fer servir el cotxe o un sistema de locomoció privatiu. Sembla absurd, però no ho és. Si vols ampliar la informació, et proposo aquest interessant documental, on s’explica part del problema dels suburbis: The end of Suburbia (2004).

  • Marta Padilla

    18/01/2013 23:37

    Hola Josep,

    Quina gràcia llegir això. Dic gràcia, perquè treballo a Canary Wharf, o sigui que en teoria estic sumergida en un infern modern de gent poc empàtica, que va a la seva, i on l’ordre no et deixa ni respirar. Bè, la veritat és que d’ordre, n’hi ha. I no s’assembla gens al de Barcelona. No vull caure en la crítica fàcil, però això de posar a Barcelona com paradigme d’ordre i empatia, no m’ho acabo de creure. N’estic una mica farta, de tots aquests anglesos (i mira que n’hi han!) que han passat dos o tres dies a Barcelona de vacances i ja es pensen que la coneixen. Ah! Com canvia la cosa, quan hi vius, hi treballes i la portes dintre. Barcelona té una matèria prima quasi inagualable – el clima , el paisatge, l’emplaçament, la cultura, l’història, el caràcter.. però són molts els aspectes que hauriem de millorar en questió d’ordre, planificació, eficiència, etc.
    Salutacions, i disfruta de la nevada.
    PS. Avui, tots a casa a les 3 de la tarda, a Canary Wharf, perquè la ciutat s’ha col.lapsat per la nevada. Potser m’hauria de repensar el que he posat abans. Les coses mai són com sembla a primera vista…

  • jgraubove

    19/01/2013 2:29

    Una reflexió brillant. Sense venir d’un background de planning, jo no hagués sabut expressar-ho tant bé, però ara que llegeixo el que escrius me n’adono que s’escau força bé amb el que penso. M’encanta la idea dels parcs d’atraccions. I em miraré el reportatge!!

  • jgraubove

    19/01/2013 2:36

    Jo m’estimo molt Barcelona, fins i tot després que m’hi robéssin dues bicicletes en menys de mig any! I a vegades tinc la sensació que mig Londres ha estat a Barcelona més recentment que jo! Gràcies pel teu comentari, i oi tant que gaudiré la nevada: jo hi estic tant poc acostumat que m’hi poso a jugar com un nen de 10 anys! Fins i tot quan sento “all trains delayed”, em poso de bon humor ;)

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús