Materials i art (1): Estranys principis

 

Un dia que anava amb bicicleta cap a Bath em vaig trobar de sorpresa amb Avebury. Jo no sabia què era Avebury, però, per alguna raó, enmig d’aquell mar de turons verds, vaig sospitar que m’apropava a algun lloc especial.

Vaig recordar les velles històries irlandeses de gegants i tresors amagats sota els turons, i aquell poema de Yeats, gran amant de la cultura celta:

And he had known at last some prudent years

Before they heaped his grave under the hill;

I qui ho havia de dir: era a tocar d’un seguit d’enormes monuments megalítics. Un (el Silbury Hill) és el túmul més gran d’Europa, comparable a una piràmide egípcia.

El monumental Silbury Hill

No és estrany que el paisatge m’evoqués les tombes dels gegants: els homes que van construir el túmul fa 5000 anys ho van fer precisament per imitar les muntanyes que els envoltaven. La seva obra més ambiciosa va ser aixecar la seva pròpia muntanya.

Aquesta manera de fer la veiem una vegada i una altra en l’art prehistòric. En aquest llarg principi de la història del disseny, de l’art de fer objectes bonics, tot sovint l’objecte es confon amb la matèria de què està fet.

Penseu, per exemple, en els coneguts bisons de les coves d’Altamira. No estan pintats en un lloc qualsevol, sinó que l’artista va buscar suaus sortints de la roca de les coves per donar forma al bisó.

Els bisons d'Altamira, tant escultures com dibuixos, com roques.

I quan ens mirem aquests bisons, ¿què hi veiem: l’art  o la roca? Em conforta pensar que hi veiem ambdues coses, perquè la roca amb prou feines ha estat transformada. La roca original forma part de l’obra.

I els colors que componen el bisó (el vermell de l’hematites o el groc ocre) no han canviat, ni han sigut processats: són el mateix mineral que l’artista va trobar a terra i que va barrejar amb sang o greix animal.

Així, doncs, aquest és l’estrany principi de l’art: comença sense que el puguem diferenciar gaire de la roca; comença, de fet, com una roca sense tallar, només adaptada, ja sigui pintada, o moguda . Penseu, per exemple, en el cercle de pedres d’Stonehenge, fet de roques portades intactes des de Pembrokeshire, molt lluny del monument.

La roca d'Estonehenge, traslladada, no pas treballada.

L’últim exemple m’encanta. Al British Museum hi ha unes estàtues gregues petites, discretes, fetes a l’edat de bronze. Se’n diuen «figuretes ciclàdiques». No sabem per a què servien, però sabem que se’n feien de totes mides i amb tot tipus de pedra (marbre sobretot).

Les misterioses figuretes gregues

Si us en mireu una, podreu imaginar-vos fàcilment la pedra d’on va sortir. Mirem una forma humana, però la seva rigidesa, la seva forma plana, ens recorda que va ser un tros de roca. Quan me les miro, no ho puc evitar: hi veig com l’art, a poc a poc, va separant-se de la naturalesa. Prodigiós.

 

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús