L’època daurada de les pataques fregides

He tingut la sort de viure a Londres molts moments històrics: el jubileu de la reina, els Jocs Olímpics, les festes abans de l’enterrament de la Thatcher… Però el que m’omple de més orgull és viure en directe la revolució de les pataques fregides. Potser no surt als diaris, però els expositors dels súpers són el camp de batalla d’una guerra freda entre gegants de l’alimentació que competeixen per fer les pataques perfectes.

A mi sempre m’han agradat les pataques fregides en bosses petites. No em puc amagar a mi mateix que les seccions dels quioscos plenes de bossetes de colors m’atrauen més que les prestatgeries de les llibreries de vell. Si jo fos Adam i visqués al paradís vestit amb una fulla en lloc de calçotets, la Serp m’hauria de temptar amb un euro i una expenedora plena de pataques de tots els gustos.

A Catalunya hi tenim Matutano, Pringles, Frit Ravich i un parell més d’empreses. Cadascuna dissenya les seves pataques característiques amb forma de ganxet, triangle, fantasma, pilota, palla o con. Ens agraden els gustos variats, però que girin entorn del formatge, la tomaca i la carn. Abans, al Regne Unit i a Irlanda també era així.

Però d’uns anys ençà els gustos hi han evolucionat. I ara als productors ja no els interessen tant les pataques amb formes curioses, sinó les que tenen un aspecte més normal, més «tradicional».

Mireu quina tipografia més ratllada i desgastada, gairebé impresa a mà, i quins colors més senzills, aparentant poc interès comercial...no us suggereixen quelcom? La naturalitat del camp, la senzillesa de la vida rural? És film de polipropilè, o un sac?

 Darrere d’aquest canvi hi ha dues forces poderoses. La primera és que els anglesos sempre es planyen que el seu país no produeixi res, i que tot es faci a la Xina. I valoren amb passió exagerada tot el que és «com de casa» i «com d’abans».

La segona és que els els pobres habitants de ciutat, entre tanta franquícia i tanta publicitat, enyoren el camp i la seva autenticitat, que s’imaginen com una mena d’imperfecció entranyable. Per respondre a aquestes pressions, els dissenyadors de pataques fregides han començat a fer pataques gruixudes, rugoses, irregulars, amb pell, plenes de bufolles i amb la sal grossa.

Als paquets, hi posen pertot arreu mentides com ara: «pataques de la nostra granja de Herefordshire» o «cuinades en petits grapats i a mà». ¡Com si a mi m’importés si les cuinen d’una a una o totes alhora! M’encanta llegir els textos publicitaris del revers de les bosses, una elaborada filigrana de màrketing, traçada amb les paraules justes i bordada amb conceptes clau: “cooked and seasoned in small batches in a family owned business, using only carefully choosen english potatoes from a small, little, tiny farm, in Somethingshire handcoocked and handpicked by hand with loving attention by Mary and Phil”

El cas és que, no obstant la poesia barata, són boníssimes.

Ah, maleïdes i vicioses Tyrrells, amb les seves fotografies del camp alegre i excèntric, aquesta ficció vintage que presenta gustos de disseny com si els cuinessin exèrcits d'àvies entranyables..!

 La lluita dels gegants patacaires per fer les pataques més tradicionals, gustoses i «british» està generant productes nous cada setmana, i estic obsessionat a provar-los tots. Un dels tipus de pataca que més ha crescut gràcies a aquesta guerra armamentística són les “Salt and Vinegar”. Podria escriure un llibre sobre aquestes pataques. Vinagre de poma, de malta, de mòdena, amb ceba, amb all, amb espècies o àcid acètic pur. Sal gruixuda, sal fina, sal de mar, sal de les mines més profundes i sal de les costes de no-sé-quin racó d’Anglaterra.

Ara bé, en cas que els meus elogis desenfrenats us estiguin temptant, us aviso que tampoc paga la pena viatjar a Londres només per això. Us diré la veritat: les millors patates del món encara són les Palau, fabricades a Valls, o les que es venen a la Laurie, a Reus. Els sibarites que les han engolides en calçotades amb els dits bruts de sutge i salsa sabran de què parlo.

PS. Certament, després del vídeo de la BBC i d’un post sobre una història material de l’art, avui he escrit sobre pataques fregides. Mai s’ha de perdre de vista el què és realment important.

4 comentaris

  • Felix

    01/06/2013 21:08

    Més que tradicionals, diria jo que s’enfoquen en el seu, el propi, el anglès. Si, si, el anglès i no el britànic, tal com podria pensar-se d’un producte que es ven a Escòcia, Gal · les i Irlanda del Nord a més de a Anglaterra. Però així de contents estan en Tyrell: contents de les seves patates angleses T’imagines algú parlant de patates castellanes a Espanya?.

    Per cert, per gustos, qualsevol val, fins al t’inventis tu, atès que així ho preguntar als usuaris a la seva pàgina web:
    https://www.tyrrellscrisps.co.uk/crisps

    Aqui al nord, tenim les Mackies escoceses, que són el mateix, amb molts gustos i més, més antigues, des de 1907 (no com les angleses que són del 2002).
    http://www.mackies.co.uk/potato_crisps/home.aspx

  • Josep

    03/06/2013 18:22

    No, les millors són els doritos de Saintsbury’s basics que sembla que estiguin banyades en nicotina per lo addictives que són!

  • David

    21/08/2013 12:07

    Pep, no podría sentirme más identificado con esto, ¡yo también me he dado cuenta! En mis continuos viajes al Tesco, la visita a esta sección es obligada, he probado todas las marcas y cada cual es mejor que la anterior. Hasta las Mackies de haggis. Y la competencia es feroz. Cada semana, cada día, si me apuras, hay una oferta distinta. Dos por X pounds, compra una y te regalamos la segunda, ahora a un pound. Es una locura que seguramente no sea sana para la estabilidad mental. Y qué decir de los paquetes, parece que te llevas a casa un producto que cualquier aristócrata inglés se llevaría. No puedo, no puedo evitar comprar una bolsa cada vez que voy al súper, Pep.

  • jgraubove

    23/08/2013 14:09

    Cierto! Estoy enamorado de la poesía barata y rural del marketing de las patatas, me recuerda un catálogo de una exposición de arte moderno, quiero decir, es una de estas circunstancias en que no importa qué digas exactamente mientras mezcles las palabras adecuadas, cuándo las palabras no se utilizan para transmitir información si no cómo banderitas de colores. Un tipo de Chelsea Flower festival de palabras clave.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús