Els quatre principals reptes del patrimoni català

El nostre patrimoni cultural (de la pedra seca al trencadís) estarà sotmès a importants canvis durant els següents cinquanta anys. El món està canviant molt ràpid, i el nostre petit món canvia per partida doble. Ja no cal ser un catastrofista per admetre que el canvi climàtic és un fet i que les prediccions més pessimistes del 2000 s’han complert. Deixant les causes de banda, ens toca de planificar serenament i amb intel·ligència com viurem en un món 2’5 (o fins i tot 4) graus més calent.

Als fenòmens naturals associats al canvi climàtic, cal afegir-hi les grans tendències socioeconòmiques del nostre segle, les economies que emergeixen i els imperis que s’enfonsen. Per això es parla tan sovint d’un concepte més ampli: el canvi global.

I al canvi global, a sobre, hi hem d’afegir el nostre petit canvi local: si tot va bé, aviat tindrem més recursos, més autonomia, més poder sobre el nostre futur. En l’escala de la història, això serà demà mateix. I com va dir l’oncle de l’Spiderman: un gran poder comporta una gran responsabilitat. Aquests seran els principals reptes que haurem d’encarar si volem que els nostres descendents gaudeixin del mateix patrimoni de què nosaltres estem gaudint.

1) Les esquerdes

Aquesta talla, exhibida al MNAC, mostra una esquerda profunda similar a les causades per canvis bruscs d'humitat. Aquest serà un fenòmen cada cop més comú a mesura que ens endinsem al s. XXI, especialment a museus amb poc control climàtic.

No ens queda més remei que esdevenir experts en esquerdes. Dos fenòmens seran cada vegada més comuns, a mesura que ens endinsem al segle 21: el termoclastisme i els xocs d’humitat. Encara que hi ha certa divergència entre els diferents models climàtics, tots coincideixen a predir que el clima de Catalunya serà cada cop més sec.

Als voltants de l’any 2070 plourà un quart de litre menys per metre quadrat, i cada cop serà més rar que plogui diversos dies seguits. Gairebé 50 dies per any tindran temperatures superiors a 35 ºC.

Increment del número de fenòmens que poden produir trencaments interns a la roca (diferència entre avui i 2070). Podeu veure que nosaltres i grècia som els més desafavorits per aquest fenòmen a l'Europa continental.

El termoclasticisme és l’expansió i contracció tèrmica de la pedra, en resposta a fluctuacions de temperatura, que comporta que hi apareguin microfractures. Naturalment, la seva magnitud depèn del tipus de pedra: el marbre, per exemple, es trenca el doble de ràpid que les pedres calcàries més poroses (com les dels monuments romans de Tarragona).

Ara mateix, a Catalunya es produeixen menys de 10 situacions crítiques cada any que afavoreixin el termoclasticisme. Es prediu que a final de segle els monuments de pedra podran estar en risc cinquanta vegades cada any.

Els xocs d’humitat afectaran sobretot els objectes de fusta. La fusta absorbeix bé la humitat ambiental, i s’infla i es desinfla lleument. Les fluctuacions d’humitat ràpides poden causar deformacions irreversibles. De mitjana, a Europa, les fluctuacions nocives es duplicaran, i en algunes zones del Mediterrani (com ara Catalunya) s’hi multiplicarà per quatre.

El nostre país té un magnífic patrimoni de talles de fusta romàniques i gòtiques. No ens hem de preocupar per les que guardem al MNAC, on (de moment) encara podem pagar un sistema de control de la temperatura i la humitat. Però cal que ens preocupem per tots els petits museus comarcals i locals, molts amb escultures de gran valor a les seves col·leccions. Hem de començar a controlar l’aire que les verges i els sants respiren.

2) Les taques i la contaminació

L’aire de Barcelona és una mica llastimós. Tots hem vist alguna vegada, des de Montjuïc o el Tibidabo, el núvol pesant que s’estén sobre la ciutat. Es tracta fonamentalment del que s’anomena «partícules en suspensió» («particulate matter», en anglès).

L'SMOG (Smoke+Fog) de Barcelona. En aquest sentit, també és una ciutat molt cosmopolita. Ha sigut pitjor en el passat, però, a quin ritme millora? Què desapareix, i què es manté en aquest núvol tòxic? Quants anys l'haurem de respirar més?

S’estima que, a Barcelona, tres quartes parts d’aquestes partícules les origina l’activitat humana (una manera elegant de dir que és fum). Quan rebem una massa d’aire d’Àfrica, un terç de les partícules més grans pot arribar a ser pols del Sàhara; però això només passa en episodis molt concrets.

En aquest sentit, Barcelona és ben bé una capital europea. Amb concentracions mitjanes que van de 15 a 20 mg/m3, destaca a tots els mapes de contaminació com un orgullós punt vermell o taronja, al costat de Madrid, Londres i París. Tarragona la sol acompanyar en aquest honor.

Les partícules en suspensió que sobrevolen Barcelona acaben tard o d’hora acumulant-se al terra o a les façanes dels edificis. Si us hi fixeu, la veureu pertot arreu, però un bon lloc per veure contaminació dipositada és la Sagrada Família.

L’estat llastimós de la façana de l’Anunciació de la Sagrada Família. Algunes de les figures s’han canviat per culpa del seu avançat estat de deterioració (com el Pelicà que hi ha al soterrani). Observeu el contrast entre negre i blanc: acostuma a indicar una pèrdua de material a la superfícia, que llavors “sembla” neta.

Una de les raons per les quals la façana del Naixement sembla una patata bullida és perquè està recoberta per una capa de partícules que fa anys que s’hi acumula, reacciona amb la roca i forma una crosta negra. Les més velles d’aquestes partícules van originar-se quan sobretot cremàvem carbó, i les més recents provenen de cremar dièsel i gasolina.

La irregularitat d’aquesta façana, amb totes les seves entrades i sortides, ha propiciat una bona diversitat de fenòmens. Podeu veure que, en alguns llocs secs i protegits, les partícules s’han fusionat amb la roca i han creat una capa negra; en canvi, hi ha altres racons més exposats que semblen blancs i nets: aquí hi ha hagut, en realitat, una pèrdua de material.

La contaminació de Barcelona s’ha estudiat força durant els últims deu anys, però encara en necessitem saber més coses. Necessitem saber en quina mesura afecta el patrimoni arquitectònic, i en quina mesura l’ha afectat fins ara.

Necessitem saber com evolucionaran les emissions, i necessitem projeccions de concentració per al futur immediat i el llunyà. Només així podrem actuar contra la degradació dels nostres edificis.

3) La corrosió: el Mediterrani, la sal, i la calor

Durant les properes dècades cada zona del món farà front a uns reptes diferents. A Escòcia lluitaran contra vents cada cop més forts (del mar cap a la costa) que ja han començat a causar danys a esglésies i torres construïdes en penya-segats. Al Mediterrani estarem més tranquils, i la nostra lluita contra el mar potser no tindrà aquest to èpic del vaixell de Pescanova, però també ens hi haurem d’enfrontar. El nostre problema serà la sal.

El mar contra la pedra. Els monuments romans de Tarragona, Patrimoni de la Humanitat, es troben sota especial risc. La pedra és molt porosa, i la cristal·lització de sals serà cada cop més freqüent.

La futura reducció de la humitat i l’increment de la temperatura faran que augmenti la cristal·lització de sals dins de les roques poroses. Això afecta directament una gran part del nostre patrimoni (com ara Empúries o Tàrraco) construït a pocs metres del mar.

La corrosió de metalls a la costa Europea a finals de segle. El valor representa micres d'acer perdudes en un any. Més o menys, vol dir que un ganivet clavat a la Barceloneta pot oxidar-se fins a desaparèixer en 20-40 anys. No és poc.

El canvi climàtic no afectarà gaire el xaloc i el migjorn, que seguiran sent poc freqüents, de manera que no augmentarà significativament la quantitat de sal marina que penetra a l’interior del país. Tot i això, la quantitat que hi entrarà ens farà més mal, per culpa de les noves condicions atmosfèriques. L’acceleració en la degradació de la roca n’és un exemple.

També experimentarem un important increment en la corrosió de metalls. Les prediccions indiquen que a la costa hi tindrem una de les atmosferes més corrosives d’Europa, mentre que a l’interior la corrosió estarà per sota de la mitjana. L’aire del litoral mediterrani presentarà un risc molt alt de corrosió, i això serà més greu si hi hem de sumar els efectes dels sulfats i els nitrats emesos per la nostra indústria química.

4) Nosaltres

Quan es va anunciar l’ERO al conjunt de la vall de Boí, es van registrar rècords de visites: tots els monuments van arribar a tenir 4.000 visitants. Són xifres molt altes, però 4.000 és encara per sota de la mitjana de turistes que visiten diàriament la Pedrera, i aquest nombre se supera diversos dies a l’any i això fa que s’arribi al límit de la capacitat de l’edifici.

El patrimoni de Catalunya és increïblement ric, consistent i extens. Podem dir amb orgull que comprèn tots els períodes de la història humana, i que es pot recórrer tota l’evolució de l’art (del pedrot a la filigrana) només visitant els nostres museus locals. Això, vist així, és increïble.

Però aquest patrimoni està afectat per grans desigualtats. Potser és perquè està regentat per moltes mans: caixes, ajuntaments, entitats privades, l’església i tota mena d’organismes, a vegades sobreposant-se, a vegades competint.

Potser és perquè els nostres turistes són gent difícil de controlar, i no sabem distribuir-los bé. Sempre em pregunto: ¿de debò que cap d’aquestes famílies que jau a la platja del Miracle de Tarragona no vol anar a visitar l’aqüeducte romà, on només hi ha gent fent fúting?

Aviat, potser tindrem un Estat, i el patrimoni pot ser la nostra millor bandera. Hem d’aprendre a mirar la Catalunya que ens han deixat els nostres avantpassats d’una manera nova, més global, més integrada, que ens permeti repartir millor els recursos, i protegir totes les petites parts amb la mateixa cura.

Els problemes que he descrit són problemes pels quals estem molt poc preparats. Requeriran investigació i perspicàcia. I no, no podem treure tot el nostre patrimoni dels carrers i tancar-lo en un enorme museu a Barcelona. De moment, el que hem de fer per començar (i no és poca cosa) és verificar si les prediccions que apuntàvem més amunt s’estan complint. Hem d’estar alerta.

Algunes referències:

Les prediccions climàtiques es basen, principalment, en l’Atlas of Climate Change Impact on European Cultural Heritage, de Sabbioni, Brimblecombe i Cassar. Tot i això, algunes dades o estimacions són pròpies o estan basades en altra feina desenvolupada al UCL Centre for Sustainable Heritage. Les imatges les he extret d’algunes publicacions que van servir de base per l’atlas, vegeu: “Climate change impact: Mapping thermal stress on Carrara marble in Europe” i “Atmospheric corrosion of metals in 2010–2039 and 2070–2099″.

Sobre la contaminació a Barcelona, em baso en l’article de Xavier Querol “PM10 and PM2.5 source apportionment in the Barcelona Metropolitan area, Catalonia, Spain”.  Pel que fa a les prediccions climàtiques sobre Cataluya, no és que hi hagi una gran multitud d’articles científics -en comparació amb UK, si més no, on tothom vol fer el seu model-, i em baso en models d’Europa en general però trobo que el downscaling explicat a “Climate change projections for Catalonia (NE Iberian Peninsula). Part I: Regional climate modeling”, és molt interessant.

 

1 comentari

  • Miquel Sans

    19/06/2013 19:07

    Article molt interessant. Lleginte esdevenim cada dia menys ignorants. Gràcies per aquesta tasca!

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús