Homenatge als homes i dones coet

Arriben de cent en cent, cada divendres, arrossegant pesades maletes a l’aeroport d’Stansted, carregant-les als autobusos nocturns, esperançats i desorientats. S’acumulen als hostals més barats, a prop de les estacions, al voltant de Victoria i Paddington. Els sento parlar a l’andana del metro i s’amunteguen davant les discoteques del Soho.

Molts parlen espanyol (l’idioma més usat al Twitter des de Londres). La causa en són els joves que han saltat d’Espanya per caure aquí, a la gran capital que sortia als nostres llibres d’anglès de la infància, amb els autobusos vermells, els guàrdies reials i el Big Ben. L’única gran capital europea on es parla un idioma que més o menys poden entendre.

A Londres hi ha dues persones buscant feina per cada feina disponible (si algú vol una millor ràtio, haurà d’anar a Aberdeen, a Escòcia, on he sentit a dir que hi ha quatre feines per persona). No està malament: hi ha un 50% de possibilitats de treballar al primer lloc on s’entregui el currículum. Ara bé: aquí és molt fàcil trobar alguna cosa a fer, però molt difícil trobar una bona feina.

La majoria treballen a les cadenes que devoren el caràcter de la ciutat: Café Nero, Costa, McDonalds i la resta de la família. A aquestes empreses-robot no els importa el seu mal anglès, ni el seu bon currículum. I allí els trobo, els saludo en anglès i llavors en veig el nom a la solapa: María, José i Joan i Pol i qui sigui. Una misteriosa solidaritat ens fa dir “Hola, Español? – Yo también”.  Són els únics moments de la meva vida en els que he dit amb cert orgull que sóc Espanyol.

Els joves coet tenen un gran valor, i es mereixen un homenatge. Londres no és una bona ciutat per estalviar: tot el que es guanya servint cafès desapareix amb el lloguer i el transport públic. A vegades no sé si els nouvinguts s’ho esperen.

Els joves coet tenen una gran energia. Molts són aquí per fer mil coses alhora. Treballar, guanyar diners, aprendre anglès, fer amics, buscar parella, enamorar-se i treballar, i guanyar diners i sortir de festa i fer amics. Tot sovint acaben fent totes aquestes coses alhora. Comparteixen al facebook fotografies on se’ls veu rabiosament alegres, incandescents, fent tot això que dic davant d’un bus vermell o del Big Ben.

¿Sabeu que alguns d’ells, després de viure així durant mesos, encara no saben on és el British Museum? No tenen temps: han de gastar-se el que guanyen, han de viure la ciutat, han d’omplir-ho tot amb els seus crits d’alegria. Els talons de les noies fan onejar els tolls de Leicester Square i Picadilly, distorsinant el reflex dels LED de colors. Són els qui brillen més intensament, els qui s’eleven constantment i no paren mai de fer coses. Són un remolí espurnejant que es consumeix tan ràpid com els voladors de Sant Joan.

1 comentari

  • No només d’edificis viu l’arquitecte

    22/10/2013 19:44

    Sobre Aberdeen, dir que el que passa és ben senzill. És el punt neuràlgic de la indústria creada al voltant de l’explotació del petroli del Mar del Nord. És el més dinàmic en tot Escòcia. Ara bé, tota la població d’Escòcia són només 5 milions, enfront dels 51 milions d’Anglaterra. O si ho prefereixes, els 202.370 hab de Aberdeen enfront dels 8.308.369 hab de Londres.

    Però és que a més el perfil que es busca és diferent, no tant de serveis sinó d’enginyeria, construcció civil i similars. No hi ha tant turista ni tants museus per allà com per tenir centenars de Starbucks, McDonals.

    I finalment, la climatologia. Molt més dura, no només que Londres, sinó que Glasgow i Edimburg. Pel qual no es faci a la idea, Aberdeen està a l’altura de Noruega.

    http://ca.wikipedia.org/wiki/Aberdeen

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús