Un racó fascinant: Portland amb Regent Street

M’agrada el punt en què Portland Place es converteix en Regent Street. Es veu des d’Oxford Circus, així que, si heu estat a Londres, de ben segur que hi heu passat per davant i l’heu vist de reüll. Hi ha un edifici molt fàcil de reconèixer: l’església d’All Souls, construïda per John Nash a principi del segle XIX.

L’església té una forma característica: s’hi entra a través d’un cercle de columnes sobre el qual s’alça un campanar en forma d’agulla. Recorda una mica l’església dels Cavallers del Temple, que s’amaga en un altre racó de Londres i surt al Codi da Vinci. A ningú no li’n va agradar el disseny, quan es va inaugurar, i la van anomenar «l’estructura més miserable» de Londres.

Davant hi ha un altre edifici singular: l’hotel Langham. És un hotel de luxe, amb una llarga història i on han dormit tot de noms famosos. Però el lloc també s’associa a un sopar molt especial. És el sopar en què es van trobar els escriptors Oscar Wilde i Arthur Conan Doyle, i on un editor els va propsar d’escriure dues novel·les: El retrat de Dorian Gray i la segona noveŀla de Sherlock Holmes.

 

Per cert: aquest editor era el senyor J.M. Stoddart, un home amb tendència a organitzar trobades entre personatges mítics. És també ell qui muntar la visita de Wilde a la cabana de Walt Whitman. Quan es va produïr la trobada, els dos tenien l’aspecte que els ha fet famosos: Wilde era jove, alt, fort, tenia èxit i diners, i vestia tot flamboyant, i Whitman era un ancià encorbat i venerable amb una llarga barba blanca i una dignitat helènica. Es van saludar amb un petó als llavis, pel que es veu.

Més coses. El tercer edifici que hi podeu veure és la seu més vella de la BBC: la Broadcasting House, des d’on encara s’emeten programes. Aquest edifici té una façana una mica corbada que reflecteix la forma del porxo circular de l’església d’All Saints. Sobre la porta de la BBC hi ha una estàtua molt gran que mostra un vell amb barba i un nen despullat.

 

 

L’autor d’aquesta estàtua era un home que es deia Eric Gill, un gran escultor, però també un paio una mica pervers i recaragolat. L’estàtua del vell sembla que mostri el nen nu a l’església, i el significat d’aquest gest no és gaire clar.

Eric Gill va dir una vegada que només se’n treuria l’entrellat quan l’edifici s’ensorrés. No fa gaire, durant unes obres de neteja de l’escultura, es va descobrir a què es referia. Darrere de la túnica de l’home vell, resulta que hi ha esculpida la cara d’una dona. Això, malauradament, no aclareix absolutament res.

Acabaré amb una altra connexió curiosa. Eric Gill era molt amic i sovint coŀlaborador d’un altre escultor: Jacob Epstein. Epstein era, per la seva banda, amic íntim de l’amant d’Oscar Wilde. Quan Wilde va morir, va ser ell qui va escolpir l’estàtua que decora la seva tomba, a París. Això és una de les coses més boniques de Londres: és una de les ciutats on és més evident que totes les històries estan connectades en una gran xarxa.

1 comentari

  • No només d’edificis viu l’arquitecte

    22/10/2013 18:44

    Molt interessant el recorregut. Ànim i segueix amb el bloc.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús