Catalunya necessita plaques blaves

La fascinació de les plaques blaves

Quan escric sobre Londres, no puc evitar de dir qui va viure als carrers que menciono un dia sí, l’altre també. Alguna vegada he parlat del pub de Karl Marx, del carrer de Freud, de la casa d’Oscar Wilde…  A vegades, saber-ho requereix una mica de perícia; però, a Londres, els caçadors de fantasmes ho tenim molt fàcil.

El secret són les plaques blaves. Des de fa 150 anys s’han instal·lat a les cases de tots els grans habitants de Londres. N’hi ha fins a 8.500, totes amb un disseny icònic: un cercle blau, amb lletres daurades o blanques. Les plaques blaves commemoren els edificis on han viscut, nascut o mort grans personatges, i també llocs on s’han produït descobriments importants.

Jo m’he tornat addicte a les plaques blaves. Cada cop que en veig una a l’altra banda de carrer, l’he de creuar per legir-la. Moltes vegades es tracta d’algú que no em sona gens: un metge eminent, un teòleg, un enginyer o una ballerina. Algunes vegades, però, descobreixes la casa d’un escriptor o d’un músic que t’agrada: Jimmy Hendrix, John Lennon… i no pots evitar aturar-te un segon i imaginar-te’l repenjat a la porta, avorrit, esperant una visita.

Ara mateix, de les plaques blaves, se n’encarrega l’English Heritage, la fundació que gestiona el patrimoni cultural anglès. La instal·lació de noves plaques funciona, gairabé sempre, per petició popular. Només cal enviar un correu a l’English Heritage explicant-li on vivia la teva cantant d’òpera preferida. Ara bé: cal que faci 100 anys del seu naixement, i que sigui algú «reconegut i admirat pels de la seva professió».

Fa poc he descobert un web que ha empitjorat terriblement la meva addicció. Si entreu a www.english-heritage.org.uk/discover/blue-plaques/search/, hi podreu buscar qui va viure o treballar a prop de qualsevol direcció. Trobar aquests llocs és com col·leccionar cromos. Quan visiteu Londres, no us oblideu de mirar quins són els il·lustres veïns del vostre hotel. Podeu trobar-vos amb Ghandi, Bob Marley, Isaac Newton o, fins i tot, Sherlock Holmes, l’únic personatge de ficció que té una placa blava.

Plaques blaves per Catalunya

Les plaques blaves són molt millors que qualsvol altra placa commemorativa de bronze i marbre. D’aquestes ja en tenim moltes, totes diferents, i totes ignorades. Les plaques blaves són una cosa diferent: el disseny homogeni ens recorda, sense paraules, que tots els noms il·lustres registrats a les plaques han contribuït a aixecar Londres, a fer-ne la ciutat que és ara.

No són res més que un cercle blau amb un nom i una data, però han esdevingut una gran eina de construcció d’una identitat (i, alhora, de celebració de la diversitat). Són un recordatori de tot allò que fa Londres gran.

Ja de Hendrix i la de Händel, una al costat de l'altra.

La seva força rau en la repetició infinita i la ubiquïtat, però també en el seu disseny icònic. No hi ha plaques més grans que altres; totes eleven els senyors i senyores importants del passat, siguin d’on siguin, a la mateixa categoria: a la de pares espirituals de Londres.

I heus aquí la inevitable conclusió: Catalunya (i, esclar, els Països Catalans) necessita les seves propies plaques blaves. Del Gegant del Pi a Monturiol, passant per Joan Fuster i Ali Bey. ¿Us imagineu que bonic que seria visitar qualsevol poble de Catalunya i descobrir-hi qui hi va néixer i viure, només amb un cop d’ull?

Ja m’imagino els pobles veïns, comptant quantes plaques té cadascú per veure qui és més important. Hi ha bones i males maneres de traçar fronteres i dibuixar nacions, i les plaques blaves són una de les formes més positives, alegres i útils que existeixen. I a més, són barates.

 

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús