La bogeria de les poppies

Cada 11 de novembre s’homenatgen els soldats britànics caiguts en combat. L’any passat, vaig veure una foto d’aquest acte en un diari en línia: homes de dol portaven flors a un monument.

Vaig quedar garratibat en llegir-hi els comentaris: diversos usuaris repetien, amb orgull, que a la foto només s’hi veien britànics. La implicació evident era que la immigració no respectava els caiguts.

Ja sé que no s’ha de fer cas als trolls internautes racistes, però per alguna raó em va impressionar, i hi he estat donant voltes. Hi ha quelcom de quotidià en aquest judici ràpid contra tothom qui no reverencia les poppies. Cal entendre-ho en context: tota aquesta celebració («Rememberance Day») gira entorn d’unes roselles vermelles que la gent es posa a la solapa.

Els beneficis que es recapten en la venda de roselles («poppies») són per a la Royal British Legion. Aquesta fundació els utilitza per fer propaganda (dolça) de l’exèrcit, ajudar soldats retirats o ferits, i reinserir laboralment exmilitars.

Tothom es compra la «poppy» i la llueix amb orgull. I com passa en el cas dels llums de Nadal, cada any comença abans. Durant dues setmanes (o més) Londres s’omple de «poppies», i fins i tot els taxis, els autobusos, els trens i les bicicletes en porten.

És difícil no comprar-ne cap, quan veus que a la feina, a l’autobús i al metro tothom en porta, o que fins i tot al bar te’n venen.

Portar la «poppy» al trau de la jaqueta és una obligació moral. Cap membre del Parlament s’hi atreviria a anar sense la «poppy».

Alhora, és una manera perfecte i barata de sentir-se un bon britànic. Si ets una mica de color marró o el teu accent és rocambolesc, una «poppy» et farà semblar més anglès que els puros de Churchill.

Com podeu sospitar, les «poppies» no es poden criticar (bé, excepte en aqusest bloc en un raconet de l’Ara i en català). Però mai no he sentit ni he llegit una sola paraula en contra d’aquesta tradició. Ningú, ni el periodista més provocador no s’atrevirà a escriure una sola línia contra la floreta vermella.

Britain has invaded all but 22 countries in the world in its long and colourful history, new research has found

Una vegada el Guardian va publicar un mapamundi que mostrava de color vermell tots els països que el Regne Unit ha conquerit algun cop. Només hi ha vint nacions que no han sigut mai conquerides, i a Europa només se’n salven Suècia, Andorra, el Vaticà, Luxemburg i Liechtenstein (i nosaltres ens hi podrem afegir quan tornem a ser independents).

Amb aquests precedents, no em sembla que l’homenatge massiu a tots els militars britànics de tots els segles sigui innocent. Però a vosaltres us ho puc confessar: per si de cas, i amb una mescla interessant d’hipocresia i respecte, jo m’he comprat la «poppy».

2 comentaris

  • Jaume Badia

    18/11/2013 15:25

    Hola, Jo porto 13 anys visquen a Londres. Des de el primer dia he mirat d’integrar-me i normalment carrego contra tot inmigrant que critiqui aquest pais. Aquest pais m’ha oferit i dontat moltissimes coses que la meva terra natal m’ha negat. Per tant, me l’estimo tant o mes d’on vinc. Resumire el meu post dient que ‘per parar la ma, a tot arreu s’hi apunten”. Si a tu, Josep, no t’agrada el Poppy day o altres costums, habits, tradicions o deures que poguin haver-hi a aquest pais, sempre tens la posibilitat de anar-te’n a un altre pais on estiguis mes comode (A no ser que estiguis retes en contra de la teva voluntat).. . Apa

  • jgraubove

    19/11/2013 15:12

    Gràcies per comentar, Jaume. Espero no haver-te ofès excessivament, respecto la poppie, com dic a l’article, i em sembla interessant com a fenòmen sociològic. He escollit parlar-ne amb lleugeresa perquè així és la meva veu, però no et pensis que mossego la mà que m’alimenta, com diuen. Només li ofereixo feedback. M’han comentat tot de coses curioses al blog, però és el primer cop que em conviden a abandonar el país.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús