The Shitting Log, el tió a Londres

Aquest Nadal, el tió m’ha vingut a veure a Londres:

El tronc que caga. En anglès, «The Shitting Log». Així tradueixo «Cagatió» quan intento explicar què és. A mi que em perdoni la mare pàtria, però ja n’estic fart, de parlar de Catalunya. He decidit que ja he avorrit prou gent en sopars diversos.

Jo, a vegades, també me n’atipo, de tant de referèndum. Però no me’n sé estar. En realitat, com qualsevol bon immigrant, m’agrada parlar del meu país. I sempre m’he preguntat: ¿com puc parlar-ne, sense avorrir tothom?

Resulta que el tió m’ha tret les castanyes del foc. He descobert que és el tema perfecte. Intenteu-vos posar a la pell d’algú que només rep regals del Pare Noel (aquesta monstre de grans superfícies i carrincló que sembla que hagi sortit d’un anunci de la Coca-Cola).

Quan els del Pare Noel senten la història del tió, flipen. ¡Un tronc que viu al bosc i que caga regals! A més, els caga quan els nens li peguen després de resar una cançó que és una amenaça: «si no ens cagues coses bones, et pegarem més fort».

El tió és un tema que no té rival. Quan ho expliques, sempre hi ha algú d’algun país exòtic que t’intentarà combatre amb el seu home màgic de Nadal: que si Santa Cecília, que si el Pare Hivern. Però res d’això no funciona. El tió fa pixar de riure i és imbatible.

És el millor truc per a les festes de Nadal que conec (al marge del vell truc de portar un got a cada mà; per cert, ¿el sabeu, aquest?: si portes dues copes, pots esquivar totes les converses avorrides dient que li portes la beguda a algú).

Mentre la resta del món comparteix un sol Pare Noel, que ha de fer tota la feina en una nit, nosaltres tenim un tió per casa que caga personalitzadament. Fins i tot en això som enrotllats. Oblideu-vos del Barça i de les mobilitzacions democràtiques èpiques. Si en alguna cosa els catalans som els millors, és en tradicions porques. El tronc que caga i l’home que caga darrere del pessebre. La caca catalana de Nadal.

El que m’agrada més és insistir en la funció del caganer. Insisteixo que cal posar-lo amagat, i si és darrere l’estable on neix Baby Jesus, encara millor. I si té la cara de la Kate Middleton o la reina d’Anglaterra, millor encara. Si de mi depengués, aquesta hauria de ser la marca Catalunya: la nostra irreverència infantil. Llufes i capgrossos.

 

4 comentaris

  • Gerard Garbí

    28/12/2013 20:52

    et faria res evitar l’us de signes d’exclamació i interrogacó estrangers? (¡¡¡¡¡¡¿¿¿¿) fa mal els ulls -.-

  • Susan Patterson

    28/12/2013 21:54

    U de les moltes raons per què estimo Catalunya.

  • Jordi Mora

    29/12/2013 13:47

    Jo l’anomeno Christmas Log ja que es tracta del Tió (log) de Nadal (Christmas). El malanomenem Caga Tió, ja que és el que fa, cagar els regals. La cançó comença amb “Caga, tió, Tió de Nadal…(i després els milers de versions”.
    Aleshores, quan els explico què fa aquest tió, els dic “it craps the Christmas presents”. El verb “to crap” em sembla una miqueta més fi i més adient al “cagar”, enlloc de “to shit”. Bones festes

  • jgraubove

    31/12/2013 17:46

    Susan: Molt amable, gràcies pel comentari!
    Jordi: Gràcies per l’apunt. Crap és certament més fi, però desitjo ser groller!
    Gerard: Gràcies per comentar. L’IEC no ha escrit cap norma al respecte, encara que admeto que aconsella posar només el del final en frases curtes des del noranta-i-pico. També admeto que ho he buscat a la wikipedia perquè el teu comentari m’ha fet ràbia. El que sé és que Quim Monzó escriu amb signes d’obertura consistentment.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús