Com fabricar un monstre

El blog està de vacances de Nadal, així que aquest article no parla pas de Londres! Bon Nadal!

Explicaré les tres possibles causes darrere la monstruositat de l’anunci de la Loteria i la presentació d’Ana Botella davant del Comitè Olímpic. Son dos productes de disseny espanyol que s’assemblen bastant, tant perquè són una riota com pel seu to desagradable i perdonavides. Tal i com mostraré també s’assemblen en les seves causes. Dues d’aquestes causes són filosòfiques, però la primera és tècnica i ben senzilla. Començaré per aquesta.

En primer lloc, sospito que va haver-hi una total i absoluta manca de feedback. Ambdós processos creatius van ser supervisats en diferents estadis de desenvolupament per moltes persones . El discurs de Botella va ser escrit, assajat en solitari i assajat en públic. L’horripilant anunci de la Loteria va ser gravat durant tot un dia des de múltiples angles, va ser editat, acolorit, musicat, muntat i revisat. Però ningú va dir res. Alguna cosa, en la verticalitat del procés creatiu, va impedir que hi hagués cap veu de sota cap a dalt que fos escoltada. Si un maquillador, un càmera, o un traductor va dir “això és una merda”, el van ignorar.

I no dic “vertical” perquè sí. La segona raó és aquesta mateixa: el procés de disseny va anar clarament de dalt cap a baix. Fixeu-vos en l’esgarrifós anunci, i veureu que esta ple de senyals d’aquesta verticalitat. És un anunci que el director i productors no han fet pel seu propi gaudi, si no per a agradar al poble, a la gent, nombrosa i ruca. La selecció de cantants populars que representen diferents generacions i diferents parts d’Espanya ja ens indica que persegueixen la vulgaritat democràtica. Unir tot el poble en una abraçada de nadal. Però els autors son tant poc conscients del seu objectiu que inclouen barroerament, gairebé com si se’ls hagués escapat, una imatge d’aquest poble: la gent que escolta la cançó, amb el seu somriure zombie i aquesta oscil·lació a càmera lenta. Els productors dibuixen el públic tal i com se l’imaginen: una massa abstracta de bon cor i cervell buit.

Perquè ens veuen d’aquesta manera? És per la tercera causa, que no és altra que la més profunda de les condescendències. Tothom s’ha mofat ja del cafè amb llet de la Botella, però jo avui me’l prendré molt seriosament. El vídeo que acompanyava el seu monòleg grotesc mostrava unes sabates en una aparador i unes models lobotomitzades jugant a golf i comprant. Compres, oci, cafè. Mentre que Japó va presentar símbols de la competitivitat esportiva i mites dels jocs, espanya feia l’ullet a la ultravulgaritat. El seu discurs, així com fa l’anunci espantós, assumia quins eren els gustos del seu públic. Un públic simple, que vol veure els seus ídols, que vol comprar coses de marca, que aspira a un relaxant cafè. És possible, que pel director de l’anunci i per Botella, no siguem res més que aquesta caricatura? És possible que ens considerin uns éssers simples, encara per desenvolupar, a qui es pot acontentar amb caramels i carinyones? Malauradament és ben possible.

Aquest anunci no es un fracàs per la manca de recursos, talent, temps o imaginació. És un fracàs perquè, com diuen els anglesos, no té el cor al costat correcte. Si voleu crear un producte igual d’execrable, seguiu aquests tres simples passos: primer, interioritzeu el fet que el vostre públic no té la sort de ser com vosaltres. Segon, entregueu-los l’anunci que ells voldrien però son massa inhàbils per fer. Finalment, no doneu l’oportunitat a ningú de corregir-vos o suggerir-vos res. Us asseguro que el producte final no diferirà massa del grotesc maquillatge de Caballé o la Botella.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús