Anglocatalanisme

Cada cop tinc la impressió més clara del fet que existeix una cosa que en podríem anomenar «anglocatalanisme». És, en part, un moviment; en part, un sentiment; en part, una manera de viure; en part, uns ulls per veure el món. És, de ben segur, una cosa que té una història.

L’anglocatalanisme (si existeix) és també una mica contradictori. Persegueix dos fins principals que són oposats. D’una banda, els anglocatalanistes desitgen una integració total. S’esmercen a parlar l’anglès amb perfecció, a respectar els costums del país i a honorar-ne les tradicions. N’adopten les formes, els tics, els vicis i les virtuts.

Però, d’una altra banda, els anglocatalanistes desitgen de manera irrefrenable lluitar per la causa catalana. Quan arriba a ser gairebé britànic del tot (es vesteix, parla i pensa com un britànic) i quan els britànics el confonen com si fos un dels seus o fins i tot s’hi inspiren, és llavors que l’anglocatalanista se sent cridat amb més força a defensar el cas dels catalans.

Aquest és el punt on els objectius esdevenen contradictoris. L’anglocatalanisme és una manera de ser immigrant i una manera de deixar-ho de ser. És una manera de viure amb el cor dividit. És un manual per curar l’enyorança i també per sentir-ne. És una manera d’arrelar a banda i banda de riu.

Per cert, l’«anglo» d’anglocatalanisme és tan inclusiu com vulgueu. S’estén més enllà d’Anglaterra, per totes i cadascuna de les illes. S’estén també pels dominis que la reina té arreu i encara va més lluny.

Recordo Joan Gili, que estimava tant la cultura anglesa que es va fer dir «John», i que tot i això va ser sempre de la ceba, fins a erigir-se com a cònsul extraoficial dels catalans a Londres. O Josep Trueta, que es va fer imprescindible com a cirurgià de guerra, i mentre defensava la Gran Bretanya, escrivia a la llum d’una espelma el seu llibre sobre Catalunya.

L’anglocatalanisme és una contradicció. Potser per la seva complexitat, acostuma a atraure gent tossuda i llesta. Ara a Londres, hi ha dos o tres caus per als anglocatalanistes. Els partits del Barça al Bar & Co en són un. L’altre, les conferències que tot sovint organitzen els anglocatalanistes amagats per les universitats. Ara estan en peu de guerra.

¿Existeix, l’anglocatalanisme? Si existeix, és un moviment de resistència, i desapareixerà, com tantes altres coses, quan siguem un país normal. Un dia, els carrers de Londres veuran banderes catalanes en restaurants de pa amb tomàquet, i en el seu oneig no hi haurà ni una traça de lluita ni de reivindicació. Amb la normalitat arribarà la vulgaritat. Quan tinguem un país normal, serem immigrants normals.