Calçots de Londres

Aquí a Londres m’acabaran prenent per boig. Després de fer cagar regals a un tronc a cops de bastó, ara cremo cebes llargues. Mentre escric aquestes línies, encara faig pudor de fum. Us asseguro que fer una calçotada com Déu mana a Londres no és gens fàcil.

El primer problema és aconseguir calçots. Si algun dia veniu de vacances a Londres i sentiu la necessitat urgent de menjar-ne, només hi ha un londinenc que us en podrà aconseguir: en Tony Booth. El Tony és un dels verdulaires més famosos de la capital. Té la botiga a sota d’uns dels arcs de les vies elevades que arriben a Tower Bridge.

La seva arcada obre només un parell de dies: els divendres (fins a les dues) i els dissabtes (fins a les cinc). Té una clientela variada en què trobem molts xefs i restaurants londinencs. Jo ja havia sentit històries sobre el Tony: me’l pintaven com un avi venerable, una mena de savi de les verdures.

Quan hi vaig anar, dues furgonetes carregaven ingredients a l’engròs. Em van atendre unes romaneses que es van descomptar i em van cobrar la meitat de calçots. Una senyora elegant em va dir: «¿Ja saps el que compres? Això no són cebes normals, ¿eh?». Per provar, vaig preguntar a les romaneses d’on venien els calçots. «North Spain», em van respondre. Vaja. Ens estava passant la mà per la cara la marca España, quedant-se amb els calçots?

Però els Vallencs no han de patir. Poden estar orgullosos, perquè hi vaig insistir: «¿De quina part d’Spain, senyoretes?» I les romaneses em van contestar amb exactitud: «D’una àrea molt específica, al voltant d’un poble que es diu Valls.» Veient l’èxit, encara hi vaig insistir més: «¿De quin poble?» Llavors van dir-me: «Això ho hauràs de preguntar al senyor dels cabells blancs que és a fora a l’esquerra».

Jo havia estat triant calçots durant mitja hora, i no havia vist cap senyor de cabells blancs. ¿Com ho sabien, elles, que hi era? Vaig sortir esperant no trobar-lo, i llavors vaig entendre que n’estiguessin tan segures.

Allí hi havia un vell que somreia i que es movia tan lentament que, si ara fes mitja hora que hi hagués estat, no podria ser gaire lluny. Vaig saber a l’instant que aquell era el venerable Tony Booth.

Però el senyor no tenia gaires ganes de parlar. Ni tan sols es va impressionar que jo fos mig vallenc. Només em va dir que els calçots venien d’un poblet del costat de Valls (¡caram, com jo!), i hi va afegir, orgullós de ser el millor verdulaire de Londres: «I el pagès m’ha dit que enguany ¡són boníssims!». Tenia tota la raó.

*****

PS. Jo faig la salsa amb nyores i les vaig trobar a un altre lloc força guai, Garcia and Sons, on venen prodúcats espanyols (des del 1957!). També vaig trobar-hi ametlles catalanes i galetes Maria (si,vaig posar galetes al romesco, què passa?). Amb l’oli i les avellanes vaig fer trampa, venien directament de la Masó. La fusta seca la vaig treure de Clifton Nurseries, encara que si hagués sigut viu i previsor la hauria demanada a la gent que desbrossa arbres o la hauria treta de FreeCycle. Què em deixo? Ah sí, els calçots els vaig embolicar amb l’Evening Standard, que per una vegada va resultar útil. Va deixar cert regust de bullshit als ceballots, no gran cosa, perquè a casa estem acostumats a embolicar-los amb la Vanguardia.