La Sardenya possible

Veig amb alegria que les enquestes tenen bona pinta pels nous independentistes de Sardenya. Fa ja un parell de mesos em trobava en una sala plena a vessar de sards. El públic estava esquitxat d’altres rebels curiosos: uns nord-irlandesos, uns catalans i un rastafari. Hi érem per escoltar dues persones: una representant de l’Scottish National Party i Michela Murgia, la presidenta de la nova coalició independentista sarda: la Sardegna Possibile.

Murgia amb Joan Campbell, de l'SNP.

La primera sorpresa va ser el públic. M’acostumo a empassar els actes indepes catalans que es fan a Londres, i més o menys sempre hi ha el mateix: professors d’universitat, forces professionals a la trentena i un parell d’estudiants. Allí, en canvi, hi havia més joves, gent gran i parelles. Semblava el públic d’una obra de teatre. S’olorava que allò era un moviment transversal i social.

La segona sorpresa: l’acte va ser majoritàriament en sard. Murgia va decidir fer servir la seva llengua materna, i en conseqüència altres intervencions van fer el mateix. Era inaudit, i primer vaig interpretar-ho negativament. Tots els actes catalanistes de Londres són en anglès, encara que hi hagi menys d’un terç d’anglesos a la sala. Però de mica en mica vaig entendre el perquè del seu gest.

A veure si em trobeu.

La primera pregunta va ser una mica desagradable. Una dona es va alçar i va criticar Murgia per haver parlat en el seu «dialecte», argumentant que ella també parla sard, però una varietat diferent. «¿Com puc sentir-me representada si no t’entenc?» Va ser sorprenent, sobretot perquè jo, sense parlar el sard ni haver-lo sentit abans en ma vida, havia entès les paraules clau i el significat dels paràgrafs, a vegades de les frases.

Una senyora gran va alçar-se furibunda per donar-li la raó, i reclamar que es parlés en italià. La seva exaltació inflamada del «entenderse es lo primero» va guanyar els aplaudiments d’una part del públic. Tothom va posar-se a a cridar i a moure molt les mans, i el noi que feia de moderador no sabia posar pau.

Vaig entendre llavors fins a quin punt havia sigut provocador el gest de Murgia. Estava sent testimoni d’un conflicte no resolt entre parlants d’una llengua no normalitzada, en perill, que no gaudeix de mitjans de comunicació a favor ni de protecció estatal. Vaig veure una llengua de segona lluitant per ser de primera entre els seus mateixos parlants. Parafrasejant Pujol: el pal de paller encara s’ha d’apuntalar.

Va ser la senyora de l’SNP qui va acabar aquesta discussió tan agra. Va alçar-se fins al micròfon i va renyar el públic agitat amb un somriure: «Estigueu orgullosos de les vostres diferències, perquè és el que fan d’Europa un lloc tant valuós.» El públic va decidir ovacionar-la. Ja havia sentit dir que aquesta gent de l’SNP sap parlar molt bé.