El diari de la desesperança

"Cap noia està segura" de fet, ningú està segur. Hem de viure en alerta permanent...

The Sun: un dels pitjors diaris que existeixen a Europa. Cada dia se n’imprimeixen uns dos milions cinc-cents mil exemplars. Perquè us en feu una idea: els catalans El Punt-Avui, l’Ara, La Vanguardia i El Periódico, i els espanyols El País, El Mundo, l’ABC i La Razón, imprimeixen un milió vuit-cents dotze mil exemplars cada dia. Tots junts.

I encara hi afegiré: si al The Sun hi sumem els exemplars diaris de dos «tabloides» més, els diaris porqueria Daily Mirror i Daily Star, obtindrem la increïble suma de quatre milions d’exemplars diaris, equivalent a la suma de tots els diaris catalans i espanyols junts, fins i tot comptant-hi El Vallenc i el Diario del Ferrol.

... i ni això ens salvarà d'una mort imprevista a mans d'una bojeria que no obeeix raons, perquè no hi ha res ferm...

El Sun va ser el primer diari en anglès que em vaig comprar (en una estació de metro de Cork, a Irlanda). Encara en recordo un dels reportatges. Tractava sobre monstres de circ: la dona obesa i barbuda, l’home gegant, i més gent així. És curiós que fos precisament això el primer que hi vaig llegir. És com si el diari hagués volgut mostrar-me el millor que pot oferir.

Normalment el diari ensenya tres coses: tetes, assassinats i esports. Les tetes a vegades es combinen amb cotxes i cases de luxe, però aquestes coses també poden combinar-se amb els assassinats amb facilitat. Quan el llegeixes és inevitable sentir una gran tristesa, mesclada amb por i fàstic.

... ni de res ens podem refiar, el món és confús, tant que potser estas casat amb aquesta senyora i no ho saps,

Una vegada el periodista alemany Günter Wallraff va definir el diari Bild(un bon altre, aquest) d’una manera que em va agradar molt. Va dir que era un diari de la desesperança. Volia dir que les notícies sempre hi tenen una cosa en comú: ens recorden que el dolor, la mort i la destrucció són inevitables.

Quan llegeixo el Sun, no puc deixar de pensar-ho. Al Sun, els hospitals no et curen, t’assassinen; les persones sanes rellisquen pel carrer i s’esclafen el cap, i els corruptes i malvats sobreviuen. Els polítics són tots rics i corruptes; els esportites, forts; les noies, guapes a la portada (només a la portada). Les noies reals, les que compren el Sun, també es moren i són abusades indiscriminadament.

tant confús que fins i tot la realitat és flexible.

Al Sun no hi ha esperança. No importa que hi hagi un govern, una policia o una seguretat social. No importa a qui votis, que siguis ric o pobre, que t’esforcis a fer bé les coses o no. Res no importa perquè la desgràcia és inevitable.

D’això, per qui sap quines raons sociològiques, Espanya si que en pot presumir. Que ho posin ben gran al web de la «marca espanya»: «Aquí no tenim el Sun. De moment.»

PS. Vell amic em recorda que a Cork no hi ha metro. Era una estació de tren, suposo.