El pub més irlandès de Londres

Kilburn és un barri estrany. Qui el coneix poc et dirà que és una porqueria. Per exemple, no hi ha cap llibreria. Si ets a Kilburn i vols comprar una cosa amb pàgines que no sigui una revista, has d’agafar el metro. Però això no vol dir que sigui un barri sense ànima.

De Kilburn en diuen a vegades: «County Kilburn», com si fos un dels comptats d’Irlanda. Aquesta expressió ja no s’usa, però va ser popular fa uns quants anys, quan al barri hi residien els immigrants irlandesos que vivien a Londres.

Caminant pel carrer principal, s’hi poden veure molts pubs irlandesos. No estan de moda ni són agradables. La clientela, homes vells que fumen al carrer, que fan mala cara i que es gasten la pensió apostant a les curses de gossos i als partits de rugby. No són el típic gastropub guai que surt a les guies de viatges.

Flogging Molly té una cançó sobre Kilburn:

Un dels pubs més humils de Kilburn és un local de sostre baix i una sola planta, sense decoració i sense menú, i només té un parell d’aixetes de cervesa (ni modernes ni de degustació), i sis taules de fusta. A la porta hi ha un cartell molt lleig, imprès a casa; anuncia que s’hi toca música tradicional a les nits.L’altre dia vaig tenir la pensada de comprovar si de debò s’hi toca música, o en realitat es tracta d’un cartell vell que s’han oblidat de despenjar. Hi vaig anar cap a les nou (molt tard per a un pub). No hi havia res que et pogués fer pensar en la música. Quatre homes de cabells blancs tenien la mirada fixada al cul de la seva pinta.

Però calia fer el cor fort i tenir paciència. A les deu hi vaig tornar, i hi vaig veure una cosa sorprenent. Els quatre homes van treure instruments de les seves bosses: una guitarra, un brog, un timbal irlandès, una flauta i un acordió diatònic molt petit. Els homes que acostumen a seure als altres bars apostant als gossos també s’hi havien apropat.

I la música va començar. Un reel irlandès autèntic, amb totes les imperfeccions que el fan perfecte, tocat amb una alegria natural i una profunda melanconia. Homes de veu rogallosa van fer torns per cantar les cançons del seu vell país, i a la tornada tots s’hi unien. Una noia, l’única jove del local, tocava l’acordió i afinava com els àngels.

Un dels llocs més autèntics de Londres resulta ser un lloc irlandès. No us en diré el nom: no vull que ningú el visiti.