Una pintura pel sí

https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/c/cc/Crivelli_Carlo,_Annunciation.jpg

A la National Gallery de Londres hi ha una pintura del 1486 que parla del dret a l’autodeterminació. És una obra del mestre venecià Carlo Crivelli. És una taula minuciosa, plena de detalls. L’altre dia, tot mirant-la, vaig veure que té un missatge molt potent per a nosaltres. El que és estrany és que no és pas un quadre polític: és una Anunciació.

En primer pla, hi veiem l’àngel Gabriel, agenollat davant Maria, que està asseguda dins de casa, llegint. Sembla que encara no se n’hagi adonat, que l’àngel li està parlant.

El vent bufa molt fort des de la direcció d’on ve l’àngel. És una mica estrany, per a una pintura del Renaixement, que sigui tan ventosa. El vent aixeca la roba de l’àngel, torça els arbres cap a la dreta i remou les precioses catifes que pengen dels balcons.

Entre l’àngel i Maria hi ha un individu que sobra una mica. Va molt mudat i sembla que posi cullerada a la conversa. Porta, a les mans, una maqueta d’una ciutat, i l’ensenya a l’àngel, distraient-lo de l’Anunciació. ¿Qui és aquest paio? ¿Per què s’atreveix a aturar la Història Sagrada amb la seva maqueta?

La resposta és al marc de la pintura. Hi posa: «Libertas Ecclesiastica». Així és com se’n deia de l’estatut d’autonomia de moltes ciutats italianes que depenien del papa. Era una situació política molt desitjada, perquè el papa els atorgava capacitat de recaptar impostos, impartir justícia, elegir un consell de govern i fer les pròpies lleis. És a dir: els atorgava independència.

A la pintura de Crivelli s’hi commemora la «Libertas Ecclesiastica» de la ciutat d’Ascoli. De fet, en un edifici del fons, hi ha una petita escena paraŀlela a l’Anunciació: un emissari del papa entrega, reverencialment, un document a l’alcalde de la ciutat. L’hi lliura en direcció contrària a l’Anunciació, amb el vent de cara.

I ¿qui és, doncs, l’impertinent que posa cullerada a l’Anunciació? És Sant Emidio, patró d’Ascoli. Ensenya la ciutat a l’àngel Gabriel a mitja Anunciació, com dient-li: «Ei, primer em dónes la independència; després t’ocupes de fer anunciacions.»

És un missatge molt provocador, un acte de sobirania davant de l’autoritat del papa. El missatge és clar: el primer és el primer. Un cop es tenen els poders, podem discutir sobre el sexe dels àngels. Això és particularment punyent si es té en compte que la pintura la van encarregar els Franciscans(*).

Hi ha polítics i mitjans que ens volen convèncer que, abans de votar sí o no a la independència, cal resoldre mil coses. La resposta, em sembla, que està pintada en aquest quadre: a l’hora de reclamar la llibertat, fins i tot la Verge Maria pot esperar.

(*) Que eren els més Punkis i desafiants amb el papa (el mateix bàckground polític del Nom de la Rosa), i en aquesta metàfora podríen ser la CUP: les seves reclamacions ressonen a nivell teòric a les orelles de molts que no s’atrevirien a practicar-les.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús