Una simfonia pel sí

L’altre dia, al Royal Albert Hall —la sala de concerts més gran (massa gran) de Londres— hi vaig escoltar un missatge molt bonic sobre la independència de Catalunya. El més curiós és que no era un discurs, ni un monòleg, ni un poema: era en una simfonia, la Simfonia número 2 de Sibelius.

Deixeu-me dir, també, que és un missatge tan universal que fins i tot l’he sentit dir a la gent del PP i de Ciutadans. Fa dies, per exemple, Carolina Punset deia, a les Corts valencianes, que els catalanistes fan un doble joc: venia a dir que van disfressats d’ovelles, però, quan arriben al poder, esdevenen un llop independentista radical (“es la careta con que siempre juega el nacionalismo”).

No té raó, però crec que sospita una cosa important i que jo vaig sentir en la simfonia de què parlem. Jean Sibelius la va compondre el 1901, i ben aviat els finlandesos van començar a anomenar-la La simfonia de la independència.

Sibelius no la va fer per motius polítics, així que aquest sobrenom el va sorprendre una mica. Però la va estrenar en un període en què Rússia atacava fortament la cultura finlandesa, i la simfonia va esdevenir un símbol de resistència.

¿Per quina raó? Potser va ser gràcies a les tres notes del principi. El primer moviment comença amb tres senzilles notes: fa, sol, la, que les cordes repeteixen en solitari. Aquestes tres notes senzilles ressonen una vegada i una altra, tot obrint-se pas en el silenci.

La simfonia transita per molts camins, però les tres notes mai no es perden. Els altres instruments les adopten, i després les retornen als violins. I entre terratrèmols i tempestes mai no passa gaire estona sense que les tres notes reapareguin renovades i reforçades.

http://s2.imslp.org/images/thumb/pdfs/fd/5c4a4fcebe806585ed14f1351cc5faa9025bbfad.png

Quan la simfonia arriba al clímax (al quart moviment), la tríada de notes ascendent ja no és petita i humil: les tres notes ho ocupen tot, omplen els timpans i els pentagrames. Ja no les porta el vent: esdevenen el vent. El símil amb el poble que no es conforma amb molles i que vol el pa sencer, és evident. I no tinc cap dubte que així ho van sentir també els finlandesos.

Ara ve la Carolina Punset i diu que els catalanistes no ens conformem mai amb res. Va fins i tot suggerir que el president de la Generalitat valenciana Ximo Puig és una mena d’independentista pancatalanista radical d’incògnit. Per mi, no anava del tot desencaminada. No vull dir que Ximo Puig sigui indepe, vull dir que, com Punset sospita, em sembla evident que és impossible conformar-se demanant una mica de llibertat, només la justa per anar fent.

Fa uns dies el mateix Ximo Puig, va dir (des de Mallorca) que Catalunya i València havien de fer front comú. Després, a corre-cuita, va mig rectificar i va dir que no creia en l’existència dels Països Catalans. Però, per a mi, era massa tard. Metre ell parlava, jo vaig sentir, de fons, com la secció de cordes començava: fa-sol-la, fa-sol-la.

¡Que tingueu una feliç diada.

 

1 comentari

  • Marc Subirats

    14/09/2015 14:57

    Felicitacions per aquest article tant intel.ligent i ple de missatge.
    Vaig llegir-ne un fragment a l’edicio impresa del passat cap de setmana i no m’he volgut perdre el text sencer. Enhorabona compatriota!

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús