30 anys de la LUEV i els pedaladors incansables

dissabte, 23/11/2013

Durant aquests dies els valencians “celebrem” els 30 anys de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, la LUEV. Aquella normativa, que va ser elaborada pel valencianisme acomplexat del PSPV-PSOE en plena Batalla de València, no té ni punt de comparació en altres lleis de política lingüística del nostre entorn catalanoparlant. Tot i això, el preàmbul té algun paràgraf grandiloqüent:

Davant la situació diglòssica en què esta immersa la major part de la nostra població, consegüent a la situació de sotmetiment del valencià mantinguda durant la història de quasi tres-cents anys, la Generalitat, com a subjecte fonamental en el procés de recuperació de la plena identitat del poble valencià, té el dret i el deure de retornar la nostra llengua a la categoria i el lloc que mereix, acabant amb la situació de deixadesa i deterioració en què es troba. La nostra irregular situació sociolingüística exigeix una actuació legal, que sense tardar acabe amb la postració i propicie l’ús i ensenyament del valencià per tal d’assolir l’equiparació total amb el castellà”.

Malgrat aquesta noble intenció, a efectes pràctics, la llei només despenalitza l’ensenyament en valencià i el seu ús davant de les administracions. Poc més. Ras i curt: la LUEV és una llei manifestament insuficient. Un aspecte tan sensible com l’ensenyament en valencià el deixa en mans de les demandes de la societat, sense posar els instruments necessaris per canviar cap inèrcia. Tampoc estableix requisit lingüístic pels funcionaris, per tant és incapaç de garantir l’atenció i la no discriminació als valencianoparlants en la seua relació amb l’administració. Fixa uns drets, cert, però no garanteix el seu compliment.

No només és una eina insuficient: mai hi ha hagut una veritable voluntat d’esprémer-la a fons per part de cap govern valencià. Per una certa deixadesa a les administracions de Joan Lerma i per una animadversió variable per part dels Consells populars. Per no parlar de l’hostilitat i violència dels sectors anticulturals vinculats al blaverisme i l’espanyolisme, valga la redundància. Per resumir en una metàfora: la LUEV és una bicicleta vella que ha anat per un camí pedregós i amb molta gent posant pals a les rodes.

Ara bé… malgrat això, un 30% dels xiquets valencians estudia en valencià. Insuficient? Sí, però és un 30% més del que molts voldrien. I eixa porció de gent que hem estudiat en valencià estem en capacitat d’atendre un sector cultural incipient en llengua pròpia. Hegemònic? No, però palpable i real. I en augment.

I tot això no ha passat per una política lingüística ambiciosa de les nostres institucions. Això no ha passat pel paper normalitzador i cohesionador que hauria d’haver exercit RTVV. No ha passat perquè els nostres governants hagen donat exemple d’ús de la llengua en les Corts o en el Consell. Ni molt menys. Ha passat perquè hi ha hagut una part de la societat civil irredempta i organitzada que ha sabut mantindre un pols per la llengua contra molts elements. Entitats com Escola Valenciana, però no només, han sabut trobar les escletxes i les maneres de mantindre la llengua en constants vitals estables. Malalta, però estable. I és de justícia reconéixer que sense la cabuderia de molta gent potser la línia del cardiograma de la llengua estaria prop de ser plana. El bagatge de la LUEV és minso, però ens mostra la potència i vitalitat que podem tindre com a país.

Perquè malgrat tots els entrebancs, part de la societat valenciana s’ha pujat a la bici i ha pedalat incansable contra el camí pedregós, els pals a les rodes, la pluja i el fred. Pensem només per un moment que la LUEV fora una Moto GP, en compte d’un camí de cudols tinguérem una autopista i en compte de pals a les rodes hi hagués benzina de qualitat. Què passaria si tinguérem eines com cal i institucions ambicioses per fer avançar la llengua? Quina seria la potència de la nostra societat civil i la nostra gent? Ja us ho dic jo: immesurable.

Nova edició del Beers&Politics València: “Periodisme i política”, amb Salvador Enguix

dilluns, 21/10/2013

Com són les relacions entre periodisme i política? Com influeixen els mitjans de comunicació en l’acció política i institucional? Com influexien partits i institucions en l’activitat periodística? El periodisme i la política s’estimen, s’odien a les dues coses a l’altra? Dialèctica o col·laboració necessària?

Sobre aquestes i altres coses debatrem el proper divendres 25 d’octubre a una nova edició del Beers&Politics a València, amb el títol “Periodisme i política”. Per fer-ho comptarem amb la presència del periodista Salvador Enguix. La trobada tindrà lloc a La Bona Vida (c. de Palomino, 8, al Carme) a partir de les 19.30 i fins les 21.30.

Salvador Enguix (Alzira, 1965) és un periodista amb una llarga experiència en diversos mitjans. Actualment és correponsal de La Vanguardia a València, diari on també ha estat redactor i correponsal a Brusel·les. Anteriorment ha treballat per TVV, El País, Mediterráneo, Levante-EMV, Avui, El Periódico, El Temps, SER, RNE i COPE. A més, és Doctor cum laude en Comunicació per la Universitat de València, amb una tesi titolada “Periodisme polític”, presentada en maig de 2013. També és professor d’aquesta matèria a la Facultat de Comunicació de la UV.

Pels que no coneixeu l’esperit dels B&P, és una trobada informal però especialitzada sobre política i comunicació. Es tracta d’escoltar un ponent especialitzat en el tema proposat per després debatre de forma horitzontal i oberta, des del respecte i el rigor. En l’anterior edició Juanvi Izquierdo i Xavier Peytibí obriren el debat sobre les eleccions americanes de 2012.

Si voleu parlar sobre periodisme i política amb una cervesa a la mà no vos perdeu l’esdeveniment!

El principi de saturació

dilluns, 22/07/2013

Sempre recordaré quan el professor de Física i Química de segon de BUP (sí, tenim una edat) li va explicar a un company què era el principi de saturació. L’alumne, mític personatge de la classe, s’havia encabotat en no entendre que arribava un punt que un got d’aigua no podia dissoldre més granets de sucre i aquests, simplement, es quedaven sencers dins el líquid element. La solució estava saturada i per tant no podia dissoldre més sucre. “Això no pot passar!”, afirmava l’alumne. El professor va convidar-lo a seguir els principis de l’empirisme. “Esta nit a casa ompli un got d’aigua i ves tirant-li sucre, i comprovaràs que arriba un punt que ja no es dissol. I per cabut, beu-te el got d’aigua i voràs que bona està una solució d’aigua saturada de sucre”. L’alumne, evident víctima de la dispersió mental adolescent, al dia següent ni recordava la conversa.

L’anècdota em serveix per introduir quina pot ser una línia de l’estratègia comunicativa i política del govern de l’estat espanyol. Segueix el principi de saturació. Després de mesos de traca del tema Bárcenas, sobres i corrupció en general -amb uns últims dies de mascletà a les portades d’El Mundo-, el govern Rajoy està aprofitant per anar colant, una darrere una altra, mesures de gran profunditat política i social, que en altres condicions estarien rebent una resposta social molt més contundent.

Les primeres grans lleis polítiques de la legislatura, bàsicament la Llei Wert de reforma educativa i sobretot la reforma laboral, sí que reben resposta. També en va tindre inicialment la reforma restrictiva del dret de l’avortament, però últimament la saturació contestatària s’està fent evident. En pocs dies tenim dos exemples: la restricció de les ajudes a la reproducció assistida per dones fadrines i lesbianes, i ara la no inclusió al cens de maltractaments de gènere de les dones hospitalitzades menys de 24 hores.

És a dir, dos atacs frontals i contundents a drets de les dones, que se sumen a les reformes en el dret a l’avortament. Com una gota malaia, el govern Rajoy està laminant conquestes socials retocant el que pareixen detallets, però que denoten un objectiu molt clar: una agenda social netament conservadora, molt més pròpia de les bases del Partit Republicà nordamericà que d’un partit liberal europeu. Mato i Gallardón són els ariets d’aquesta estratègia.

Hem posat els últims casos que afecten els drets de les dones com a exemple, però la reforma de la justícia amb les noves taxes, així com les restriccions sanitàries per persones nouvingudes, i un llarg etcètera, van en la mateixa línia. Una societat teòricament progressista com la nostra (almenys segons els estudis d’opinió) hauria de ser molt més contundent en la resposta a polítiques d’aquest caire, però molt ens temem que la solució ja està saturada. No admetem més sucre al got, per més que n’aboquen no el podem dissoldre en indignació i resposta col·lectiva.

Paradoxalment, la pitjor crisi política i institucional dels últims anys està permetent al Partit Popular portar endavant la seua agenda social més dura. Rajoy aboca sucre a cabassos, fins que algú li diga prou.

FOTO: www.publico.es

Canvi de cicle

dimarts , 19/02/2013

Un cicle electoral, en terminologia del gremi, és el període de temps durant el qual una formació política pot aconseguir i mantenir uns bons resultats per governar. Clàssicament, sol durar dues o tres legislatures, vuit o dotze anys. Així, el cicle electoral de Felipe González va durar setze anys (teòricament llarg), però els d’Aznar i Zapatero s’ajustaven més a norma: vuit anys de mandat.

Els cicles electorals també se solen veure reflectits a pobles i autonomies. Així, a partir del 1995 ciutats i parlaments autonòmics van virar cap al PP, mentre que des de 2003 van anar tornant al PSOE. En pocs anys, la tendència, de nou, torna cap als conservadors. Els valencians, però, vam decidir ser una excepció i vam convertir un cicle electoral “normal” en una hegemonia de dècades. Nosaltres, sempre a la nostra.

Seguint amb la teoria, ara mateix a Espanya hauríem d’estar al moment apoteòsic del nou cicle electoral popular. Una nova majoria aixafant a les Corts Generals, la immensa majoria de les comunitats autònomes i capitals i ciutats importants. Inclús Extremadura i Castella-la Manxa! Però només cal fer una ullada superficial al nostre voltant: res més lluny de la realitat. Els rigors del moment polític, econòmic i social ens porten a un govern sorprenentment feble, tot i l’àmplia majoria parlamentària, i una intenció de vot del PP a mínims històrics. Estem davant un canvi de cicle, però de dimensions molt diferents.

És la crisi, diran alguns. Evidentment! Però la pregunta real és… quina crisi? Què entenem per crisi?La meua opinió gira no només entorn d’una crisi financera, de deute, de poder adquisitiu de les famílies, de l’euro… no, va molt més enllà. El que està en dubte, realment, és l’acord sobre el qual està bastida la democràcia constitucional espanyola: els consensos de la transició. Un darrere l’altre, estan saltant pels aires aquells pactes de les elits econòmiques i polítiques de finals dels 70, que ens han portat a l’actual hegemonia cultural i de pensament heretada i assumida per àmplies capes de la població. Vivim, ara sí, un autèntic canvi de cicle.

Està saltant pels aires el sistema de partits i les seues ramificacions socials i econòmiques. Al seu moment es va decidir que uns partits forts ens portarien estabilitat democràtica. La Constitució, la LOREG i altres normes es van ocupar de fomentar les estructures internes i el control de les cúpules sobre els militants, i així han funcionat els grans partits espanyols. I, sobretot, de donar als partits una preponderància social extrema. Mireu si són forts que seua és la responsabilitat de proposar membres des del Tribunal de Cuentas fins el CGPJ passant pels consells d’administració de les caixes d’estalvis. El problema és que els grans partits han decidit implosionar en base a casos vergonyosos de males pràctiques, corrupció i delinqüència emparada en l’estructura orgànica.

Ara mateix, la legitimitat dels grans partits està més qüestionada que mai, i això redunda en una satisfacció amb el funcionament de la democràcia lluny de límits acceptables (llegiu les reflexions de Carlos Villodres). La percepció de torn canovista encobert, de repartiment de les prebendes que ofereix el sistema a la militància obedient, més enllà de capacitats personals, està més que extesa. Els casos de la CAM o Bankia són un mísil a la línia de flotació d’aquest sistema de repartiment pactat entre elits econòmiques i polítiques. I tots aquells que hi han participat n’estan pagant les conseqüències.

El sistema autonòmic s’ha col·lapsat. Ho ha fet bàsicament per un problema de disseny: el cafè per tothom en molts casos s’ha convertit en una taifa aprofitada per les elits locals, dependents del centre i provincianes d’esperit, per repicar el sistema de repartiment canovista. Per no parlar que el finançament autonòmic fa riure: territoris com el nostre són espoliats per pagar serveis en altres territoris quan nosaltres no podem assumir ni les nostres pròpies despeses en educació i sanitat.

Aquesta sensació de desgavell s’està estirant pels dos costats de la corda. Per una banda, una corrent de fons pontentíssima a Madrid, pensada per la FAES i en plena execució per part d’un PP assetjat per UPyD, que proposa el retorn de competències i la supressió de facto de les autonomies. Dos arguments utilitzen: són ineficients (com si l’Estat no ho fos) i ajuden a desmembrar Espanya.

En segona instància, el sistema autonòmic es dessagna per Catalunya. Els nostres germans del nord han encetat un procés de secessió farts de buscar un encaix impossible a una Espanya que es veu uninacional i unilingüe i, sobretot, farts d’un espoli econòmic sense precedents a Europa (molt paregut al que patim els valencians, per cert). La recentralització i la secessió, lògicament, es retroalimenten, cosa que ens porta a un col·lapse inevitable del sistema autonòmic.

No m’estendré massa parlant del suïcidi del sistema de caixes d’estalvi, en bona mesura relacionat amb el repartiment bipartidista i la seua utilització per finançar deliris de grandesa de reis de taifes autonòmiques.

Per últim, fins i tot el gran tabú de la transició, l’acceptació de la monarquia parlamentària, viu moments molt durs. En part, també, per culpa del modus operandi del sistema canovista encobert: contractes opacs i tràfic d’influències. I bàsicament per mèrits propis de la família Borbó i el fet de creure, erròniament, que són absolutament immunes a l’opinió pública. Ho eren, però ja no ho són.

En resum: els grans consensos de la tan lloada transició, el polític-partidista i l’institucional, a més del financer, han saltat pels aires. La població està dolguda amb el funcionament de la democràcia, creu que els partits són un problema, dubta de la monarquia i odia els bancs i el sistema financer. Tot fa olor a podrit. Estem davant, ara sí, d’un autèntic canvi de cicle que no sabem ben bé on ens portarà. Un autèntic canvi de cicle amb el final del bipartidisme, el redisseny de l’arquitectura institucional espanyola i el possible canvi de fronteres de l’Estat.

Tot això dibuixa un panorama ple d’incerteses, certament, però també ple d’oportunitats per totes aquelles persones i moviments polítics amb una intenció ferma de canviar la forma de funcionar de les coses. I, com a valencians, una nova oportunitat per participar i situar-nos en una realitat en formació. De nosaltres depén saber aprofitar-la per tindre una societat millor en un país més lliure.

El Beers&Politics arriba a València

dimecres, 17/10/2012

Si no recorde malament, corria 2008. Un grup de blocaires professionals o aficionats a la comunicació política, que habitualment escrivíem sobre el tema als nostres blocs i vivíem a Barcelona i rodalies, vam decidir trobar-nos a una cerveseria per parlar d’allò que ens agradava, cara a cara, amb una cervesa a la mà. Vam ser convocats per Xavier Peytibí i Juan Víctor Izquierdo. El nom de l’esdeveniment era Beers&Politics, seguint l’exemple dels Beers&Blogs que començaven a proliferar. Diria que a la primera trobada no vaig poder anar-hi però sí a la segona. Ai, fa ja molts anys per recordar-ho exactament.

Prompte el format de conversa oberta va girar cap a una cosa més pautada: ens reuníem per parlar d’un tema en concret, normalment relacionat amb l’actualitat, que era introduït per un ponent expert en la matèria. Després de l’exposició, les persones assistents debatíem sobre el tema convingut, ja fos en preguntes al ponent o entre nosaltres. Hem parlat des de les eleccions a Xile (genial sessió de Francesca Parodi), la telegènia a la política (amb Yuri Morejón), fins l’estratègia política a l’entorn català (amb el gran Pau Canaleta), entre desenes de temes.

A una de les sessions del B&P , farà dos anys i escaig, vaig tindre el plaer de fer de ponent, parlant sobre les enquestes en època electoral. És una sensació estranya parlar-li a un auditori on alguns dels seus membres podrien ser professors universitaris de la matèria, però la veritat és que ho vaig passar d’allò més bé i vam tindre un debat interessantíssim.

Durant aquests anys he conegut a l’entorn del B&P gent fantàstica, dels quals he aprés mil i una coses sobre comunicació política i campanyes electorals, i amb alguns d’ells tinc una bona amistat que transcendeix l’aspecte professional.

Un bon dia, quan ja feia alguns mesos que vivia a València, l’amic a la par que politòleg Carlos Villodres em va dir de fer-nos un café, on em va proposar de començar a fer el Beers&Politics a la capital del Túria. Com a bons valencians, dit i fet. Ens vam posar en contacte amb Juanvi i Xavi, que es van mostrar encantats de la vida pel fet que la criatura cresca i s’exporte a altres ciutats.

Dit i fet doncs. Aquest divendres, 19 d’octubre, se celebra el primer B&P València. El tema triat és la campanya a les eleccions als Estats Units, el temple de la comunicació política i les campanyes. Els ponents que ens oferiran la seua visió són els mateixos Juan Víctor Izquierdo i Xavier Peytibí, que no només són els impulsors de la cosa, sinó que a més són consultors de comunicació i experts en la matèria.

La cita serà a les 20.30 a la Murta vins i tapes, al bell mig de Benimaclet. Si voleu vindre, ja sabeu on trobar-nos.

Demolició Valenciana, SA

dimecres, 18/07/2012

Fa una setmana la Generalitat Valenciana celebrava, amb bastanta discreció per no dir certa vergonya, els trenté aniversari de l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana. Tres dècades d’autogovern, diuen. Doncs no deixa de ser curiós que just al voltant de tan insigne efemèride assistim al desmantellament impúdic de la nostra minsa autonomia i les poques fites assolides en el paraigües institucional esquifit de 1982.

Mal acaba el que mal comença. L’Estatut de 1982, de Lerma i Guerra, el nostre pecat original. L’esquerra domesticada va trobar en l’agressivitat feixista de la Batalla de València l’excusa perfecta perquè als valencians ens toqués el rebre en el café per tothom. El nostre va ser americà, ben aigualit, equiparable a territoris amb tradició d’autogovern ferotge com La Rioja o Múrcia. Institucionalment, al mateix nivell.

Tot i això, aquell text raquític va possibilitar l’establiment d’una certa autonomia, un autogovern si volem fictici però amb una sensació de realitat plasmada en la Generalitat, en unes Corts i un Consell que gestionava algunes competències, un sistema educatiu propi i inclús una televisió autonòmica que naixia amb la voluntat de reforçar la normalització de la llengua i la indústria audiovisual local. De fet, en certs moments històrics, encara que fos per la presència de regionalisme populista, podríem opinar que teníem un sistema de partits propi.

El problema real de l’autogovern valencià és que sempre ha estat gestionat per aquells que se’l creien de forma relativa o bé directament el rebutjaven. Els anys de Lerma estaríem parlant del primer cas: les cotes d’autonomia assolides ja encaixaven en l’esquema mental del partit governant, protofederalista i identitàriament diluït.

Els anys de govern popular, que encara duren, la situació ha empitjorat si cap: els que gestionen l’autogovern, que en un principi el creien absolutament prescindible, se n’han adonat que és una estupenda oportunitat de parasitar l’administració pública i extreure’n el màxim benefici per unes determinades elits o bé per crear i mantindre xarxes clientelars que al mateix temps serveixen per perpetuar-se en el poder.

És a dir, aquells que ni es creuen l’autonomia ni es creuen l’administració pública han estat al capdavant de l’administració pública autonòmica. I clar, el resultat és el que és.

Els amics de La Paella Rusa han explicat a la perfecció què ha passat amb Canal 9 com a exemple de tot el sistema d’autogovern valencià. Saqueig, clientelisme, opacitat, pràctiques corruptes, menyspreu absolut per la institució i la seua missió. El canvi de situació és que ara la menjadora s’ha assecat, la repartidora de prebendes i privilegis ja no conté or i diamants i, com ja no tenim res més que saquejar, fem el que realment volíem des d’un principi: desmantellar l’autogovern. Demolició Valenciana, SA.

L’últim exemple, frívol però simbòlic, és el canvi de la diada del Nou d’Octubre a dilluns perquè no hi haja pont. És una metàfora: el poc i minso autogovern queda desplaçat i menyspreat amb alguna excusa estúpida. El següent pas quin és, no penjar la senyera (per molt coronada en blau que estiga) i deixar només l’espanyola per estalviar en tela i detergent? Llogar el Palau de Benicarló per fer bodes i banquets? Canviar el preciós escut de Pere el Cerimoniós, símbol de la Generalitat, pel logo d’un patrocinador?

Per acabar-ho de rematar, i el més important de tot, estem a punt de ser intervinguts econòmicament. És a dir, suprimir l’autogovern. Perquè sense capacitat de triar a què destines el teu pressupost, tu em diràs quina autonomia queda. La intervenció és el primer pas per la culminació final dels propòsits de Demolició Valenciana, SA. El gran deute, causat principalment per la trampa de l’infrafinançament del País Valencià, i rematat pel balafiament i saqueig de recursos públics, ens aboca al final del camí encetat amb un peu coix en 1982.

Tenim al llop guardant les ovelles. Però no ens oblidem mai d’una cosa: que ha posat al llop a l’aguait del corral hem estat nosaltres, els valencians i valencianes, que així ho hem decidit. És a dir, tenim no part de responsabilitat, sinó la gran majoria. El gruix dels votants ha consentit i volgut que siguem governats per Demolició Valenciana, SA. I probablement al gruix dels habitants d’aquest país l’autogovern tampoc els importa massa.

Al cap del carrer, el que ara realment preocupa és que, tal i com estan les coses, si algun dia decidim canviar els inquilins del Palau de la Generalitat, si triem fer fora als amics de Demolició Valenciana, SA, quedarà alguna cosa que es parega remotament a un autogovern.

En un país normal

diumenge, 1/07/2012

En un país normal el seu govern no gosaria retallar els mitjans de prevenció i extinció d’incendis forestals tot just quan comença un període cíclic de sequera.

En un país normal, des del coneixement que som un territori propens als incendis, es farien polítiques actives de gestió dels boscos i les muntanyes que faria baixar dràsticament el risc de propagació de focs forestals i es minimitzaria el seu impacte.

En un país normal el conseller responsable i el president de la Generalitat oferirien informació puntual i transparent sobre l’estat dels pitjors incendis del País Valencià les últimes dècades, i no farien declaracions buides sobre suposats augments de dotacions sense quantificar.

En un país normal el president del govern de l’estat tindria com a prioritat un desastre ecològic i humà de dimensions colossals davant d’un partit de futbol, donant suport abans a bombers i persones anònimes que ho donen tot contra el foc que a un grup d’esportistes d’elit.

En un país normal, tres dies després de l’inici d’uns incendis d’aquestes característiques, ja tindríem dia i hora per la compareixença a petició pròpia del conseller de Governació davant de les Corts i per la constitució d’una comissió d’investigació per esbrinar les possibles responsabilitats polítiques dels fets, on s’estudiaria de forma detallada les polítiques de prevenció dutes a terme i l’estat de les dotacions d’extinció i la inversió real feta.

En un país normal, amb mesures de gestió forestal, prevenció d’incendis i mitjans d’extinció suficients, probablement mai s’hagueren pogut cremar 50.000 hectàrees (per ara, i imaginem, perquè no tenim dades oficials) després de tres dies sense poder controlar els incendis.

En un país normal, segurament, ara no tindríem tantes ganes de plorar de ràbia i impotència.

Però no, no vivim en un país normal. I ja estem prou farts de la broma.

 

PS: Ara i sempre, gràcies als bombers i a totes les persones que es deixen la pell lluitant contra el foc. Vosaltres sí que sou uns herois.

Foto: rtve.es

Volem un CEO valencià

dijous, 28/06/2012

No sé si el lector o la lectora d’aquest bloc coneix el Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat de Catalunya. És un organisme governamental que es dedica a fer enquestes quantitatives sobre temes d’actualitat. Per entendre’ns, una mena de Centro de Investigaciones Sociológicas però adaptat a la realitat catalana.

El CEO el va impulsar el govern de coalició PSC-ERC-ICV al poc temps d’arribar al Palau de la Generalitat. Volien acabar amb una praxi que consideraven poc transparent en les enquestes realitzades des del Govern. Van decidir unificar tots els estudis en un únic organisme, que tenia un consell de govern multipartit i paritari entre experts en investigacions sociològiques i representants polítics. Quedava adscrit al Departament d’Economia i Finances, el Parlament havia d’aprovar-ne el pressupost i la memòria d’activitats anual, i els grups parlamentaris eren informats dels resultats poc abans de fer-se públics. El treball de camp de les enquestes es convocava mitjançant un pulcre concurs públic, el tractament de les dades ja corria a càrrec de l’equip del CEO.

Amb l’arribada d’Artur Mas a la presidència han canviat algunes coses, però poc substantives: el director, on Jordi Argelaguet ha substituït el bon amic Gabriel Colomé (ambdues persones de sobrada capacitat i experiència en el camp), i l’adscripció, que ara és al Departament de la Presidència. L’essència, emperò, és la mateixa. Un institut públic que fa estudis d’opinió adaptats als temes d’interés per les institucions catalanes i la ciutadania. I un instrument realment útil per conéixer l’opinió pública.

El CEO, per tant, conté ja un històric de resultats que permet formar-se imatges més o menys fiables (depén de l’interpretador, clar està) sobre l’opinió pública catalana, sobre temes polítics i també socials, econòmics, culturals… Els propis catalans i les seues institucions es coneixen millor gràcies al CEO. I els que estem atents als estats d’opinió sociopolítics tenim una eina fantàstica d’anàlisi. Amb tots els problemes inherents a les enquestes quantitatives i les seus interpretacions, però en definitiva un instrument de treball polític i sociològic a l’abast de tothom.

Doncs bé, jo vull un CEO valencià. Vull que la meua Generalitat impulse un instrument d’investigació de l’opinió pública transparent i professional, que siga útil per fer-nos una idea de què pensem els i les valencianes sobre els nostres temes. No haver d’esperar a la pre i la postelectoral del CIS per tindre una bona enquesta que interpretar, amb el problema que fan un qüestionari tipus per les 17 autonomies i per tant perdem una mostra molt valuosa per saber més coses, per tindre més informació sobre què opinem de l’aigua, del valencià, de la Fórmula 1, de l’urbanisme, de la corrupció, del nostre camp, de les institucions, dels nostres mitjans de comunicació… Volem dades, i les volem valencianes, públiques, professionals, transparents i abastables.

En definitiva, volem que l’Argos, un portal ple d’informació i fàcilment consultable, però al fi i al cap un simple contenidor, mute en un veritable institut d’estudis d’opinió.

La lluita per la interpretació

dijous, 14/06/2012

Des del passat dissabte, quan el ministre d’Economia Luis De Guindos va anunciar que Europa destinava 100.000 milions euros a salvar el sistema financer espanyol, hem assistit a un espectacle semàntic i interpretatiu formidable. El quiosc de diumenge era un festival de capçaleres que discordaven sobre la naturalesa de l’acció, sobre si era un rescat o no, sobre què significava, vaja, que no quedava res massa clar per l’espectador que no havia passat per primer de macroeconomia, com servidor: realment, què havia passat?

Doncs aquesta és una bona pregunta. Però, en termes de comunicació i opinió pública, és substantiva? És a dir, evidentment que és important què ha passat, el fet en sí, però al fi i al cap el que quedarà en el nostre cervell és allò que nosaltres pensem que ha passat. El que nosaltres, com a individus, decidim pensar sobre això, sobre si és bo o dolent, o sobre si els nostres representants ho han fet bé o malament… Per tant, la lluita real en termes comunicatius, sobre el rescat o sobre qualsevol altre fet, és influir en la nostra manera de percebre la realitat o un fet concret.

Per posar un exemple, fixem-nos en els debats electorals. Molts cops, en un format tan pautat i poc àgil i entre candidats entrenats, és difícil distingir un vencedor. I molta gent, directament, ni l’ha seguit. Per això, el primer que fan els equips de comunicació dels partits és intentar influir en els periodistes que han seguit el debat per convèncer-los que el seu candidat ha triomfat per sobre el rival, perquè els periodistes al seu torn convencen els seus lectors, televidents o oients del mateix fet. No importa el debat, importa el que la gent pense del debat, la percepció del que ha passat. Molta gent espera les opinions dels suposats experts per conformar-se la seua, o inclús la canvia per adaptar-la a la corrent majoritària.

Amb el rescat ha passat una cosa pareguda. Importa què percebem de la intervenció europea. Per això el govern espanyol s’ha pres tantes molèsties en la tria de paraules per definir l’acció: la consigna és evitar la paraula rescat, perquè a les nostres ments això ens situa a l’alçada d’experiències prèvies amb rescats, que són Portugal, Irlanda i, sobretot, la mediàtica Grècia. Així doncs, sí que és important si se li diu rescat o no: és un element clau per la nostra percepció de la situació.

I aquesta és la raó per la qual s’ha insistit en els termes crèdit, préstec o ajuda. La semàntica és la clau. Ho sap Rajoy i els seus i també ho saben els seus rivals. I paral·lelament a la lluita per la definició, que s’ha lliurat entre partidaris i detractors del govern Rajoy, hi ha hagut la resta d’elements que han rodejat el fet en sí: qui l’ha forçat, Espanya o Europa? El govern espanyol ha estat ferm o l’han humiliat? En tota aquesta batalla hem d’incloure el famós sms de Rajoy a De Guindos sobre Uganda o la poc comentada felicitació, subtil però pública, de Joan Carles de Borbó a Rajoy. Ben fet noi, va ser el missatge.

Per altra banda, hi ha els esforços de l’oposició i els seus portaveus per dibuixar un panorama de feblesa i improvisació per part del govern espanyol. Depenent de la interpretació que s’impose al nostre pensament, Rajoy és un líder i el seu govern és bo per Espanya, o bé són una calamitat que no sap encarar la crisi ni defensar els interessos dels seus ciutadans i que cada dia que passa empitjora la situació.

Però a l’hora d’eixir amb avantatge d’aquesta batalla, la credibilitat és un punt clau. Per tant, si qui explica el rescat-ajuda-crèdit-estafa (cadascú que trie al gust) és el ministre d’Economia i no el president del govern, hi ha una roda de premsa caòtica i les explicacions no són convincents, el que estàs fent és tirar pedres a la teua teulada. Un president que tarda 20 hores en comparèixer per un cop acabada la roda de premsa anar-se’n al futbol no dibuixa una imatge de credibilitat. Així és difícil imposar una versió pròpia.

En tot cas, dies després del rescat, encara continua la lluita per influir en la nostra percepció del que ha passat. Diaris, tertulians, congressistes… insisteixen en imposar una de les interpretacions. Però, què ha passat realment? És bo o dolent? En fi, això ja és un altre tema. Que jo tampoc voldria influir…

Foto: RTVE.ES

La desafecció i l’amnistia fiscal

dijous, 7/06/2012

Fa alguns anys ja que sentim a parlar de la desafecció de la ciutadania cap al sistema polític i els seus representants. No és que en sentim a parlar: és que és evident que existeix. Només cal mirar les dades que aboca el CIS sobre les preocupacions ciutadanes: economia i ocupació (obvi, per altra banda) i partits i institucions. No ens en refiem dels que ens governen i ens representen i ho considerem un problema pel nostre dia a dia.

No seré jo qui defense a capa i espasa l’actual sistema representatiu parlamentari que vivim. És francament millorable, o reformable, o com vulgueu dir-li, per millorar la presa de decisions, l’accés del talent a les elits polítiques, la representativitat de la ciutadania i tantes i tantes altres coses que grinyolen. Però sincerament, preferisc que d’altres persones, molt més expertes que jo, teoritzen i debaten sobre qualitat democràtica i sistèmica. Com sol ser habitual, aquesta entrada és per parlar de comunicació.

Aquests últims mesos hem viscut un exemple al meu entendre flagrant de torpesa comunicativa respecte a l’ètica pública. Parle de la famosa amnistia fiscal, allò que fa que qui ha estafat a Hisenda durant els últims anys, no pagant uns impostos que la llei els obligava a fer-ho, i per tant cometent delicte, siga perdonat a canvi de tributar un pírric deu per cent de la quantitat ocultada, per tant, del diner negre. Deu per cent.

Aquesta mesura s’ha aprovat en meitat de la campanya de la renda. Sí, quan tot fill de mare, servidor inclòs, es posa al dia amb l’erari públic. La immensa majoria de la població paguem allò que la llei ens requereix, fent la nostra aportació als comptes públics, els fons que han de servir per finançar les despeses públiques, despeses que en teoria serveixen per fer funcionar el dia a dia: infraestructures, educació, sanitat, serveis socials, etc.

Per això, l’efecte causat al ciutadà mitjà és d’una autèntica presa de pèl. Mentre la majoria de la població ha pagat religiosament els seus impostos, els estafadors que han amagat diners negres i que per tant han faltat al seu deure envers els seus conciutadans són perdonats pagant un percentatge infinitament inferior al de qualsevol treballador amb un sou mitjà. És a dir, un esforçat treballador que cobre poc més de mil euros al mes veu com l’estafador confés paga menys impostos que ell tot i haver comés un delicte.

Al meu entendre, és una mala iniciativa i mal comunicada, errant sobretot en el moment. Sort que, amb la sobreinformació al voltant de la crisi econòmica i financera que estem patint, la mida dels titulars al respecte ha disminuït considerablement.

És aquesta una bona iniciativa per comunicar seriositat i rigor en temps de crisi? M’atrevisc a preveure, posant-me a mi com a exemple, que el que vol el ciutadà mitjà és que els estafadors i delinqüents fiscals siguen perseguits, jutjats i condemnats a la pena que corresponga, i sobretot a pagar un euro darrere l’altre tot allò que han defraudat més la pertinent multa.

Una bona campanya comunicativa de cara a l’ètica pública, a donar exemple, seria anunciar i dur endavant una persecució implacable dels delinqüents fiscals. Això donaria exemple d’esforç i rigor en temps de crisi. El missatge seria: ara més que mai no tolerem l’estafa fiscal, si tothom contribueix amb el que li pertoca ens en sortirem abans.

Però no. S’ha preferit un missatge de “d’acord, ens has enganyat i estafat, però et pidolem que pagues una misèria a canvi de perdonar-te”. No és el millor exemple per provocar esforç col·lectiu. A canvi d’uns quants euros, indeterminats, provinents d’aquesta amnistia fiscal, s’ha tirat per terra, de nou, l’ètica pública a la nostra societat. L’estafador és perdonat a canvi de quasi res. El missatge és demolidor.

Amb tot plegat, el que és realment difícil hui en dia és no sentir aquesta desafecció.