Finançament valencià: de sentit comú

Fa poques setmanes, la Fundació Nexe, vinculada a l’ACV Tirant lo Blanch, ha fet públic l’estudi “El finançament dels valencians. Una insuficiència històrica”, redactat per l’expert en la matèria Rafael Beneyto. La conclusió de l’estudi és meridiana: el País Valencià no pot suportar més temps un sistema de finançament que el maltracta i l’hipoteca i necessita més que ningú l’establiment d’un concert econòmic per poder tirar endavant.

Perquè el País Valencià, tot i estar per baix de la mitjana estatal de PIB per càpita, aporta més del que rep. Només amb educació, sanitat i serveis socials es gasta el total de l’aportació del sistema, abocant-nos a un endeutament endèmic. És una situació inaudita i hipoteca el nostre futur com a societat i com a persones. Si volem tirar endavant, cal fer del finançament valencià i el concert econòmic temes centrals del debat polític i social al nostre país, perquè ací realment ens hi juguem, mai millor dit, les garrofes. Ja podem assumir competències, manar dreta espanyolista, esquerra valencianista o Rosita Amores, que si no hi ha un clau a la caixa poc podrem fer.

Durant mesos, hom ha assenyalat el balafiament dels recursos que ha fet el govern valencià com a principal causa de les dificultats econòmiques del Consell, sense fer esment del fet que els valencians rebem un tracte fiscal insultant per part de l’estat espanyol. Cert és, algunes persones ho feien notar, però l’onada opinadora feia bandera de l’aeroport de Castelló, la Ciutat de la Llum, la Fórmula 1, etc., com a causa de les teranyines a les arques públiques valencianes. Aquesta postura no és només intel·ligible, és que és lògica, perquè la càrrega estètica d’una pista inaugurada sense avions és insuperable.

Segons l’autor, la causa principal de la manca de recursos és el dèficit fiscal. Això no treu que s’hagen tirat endavant iniciatives caríssimes i inútils, que fan mal als ulls i la butxaca, com el cost final de la Ciutat de les Arts i les Ciències o el propi aeroport fantasma de Castelló. Però el que assenyala Beneyto és que encara que s’hagueren gestionat els recursos de forma modèlica (cosa que, repetim, no ha passat) el Consell tindria greus problemes financers.

En aquest tema, cal aprofitar el camí recorregut per altres. Als 90, a Catalunya, Josep Huguet i companyia van començar a parlar d’un tal concert econòmic. Poc a poc el concepte ha anat calant fins esdevenir una prioritat de país per la majoria social catalana. Al País Valencià, també als 90 la Unitat del Poble Valencià també en va fer bandera, sense massa continuïtat ni èxit. Avui en dia, el valencianisme té més força que mai i hauria de fer del concert econòmic un eix central, lògic, del seu discurs. Però no només l’àmbit nacionalista: pel bé dels valencians i valencianes, tots els àmbits polítics i socials de casa nostra haurien de fer pinya i exigir un finançament digne que ens permeta tindre oportunitats de futur. Sense un finançament just, ni serveis socials, ni estímul econòmic, ni res. No és cosa d’ideologies: és de sentit comú.

Comenta

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús