Les coses canvien

A la política internacional també. Les coses canvien. M’estic referint a l’anunci de la nacionalització de la majoria de la petroliera YPF per part del govern argentí, comandat per Cristina Fernández de Kirchner. Obviarem en aquest post valoracions econòmiques, patrioteres, jurídiques i legals. Segur que d’altres blocs tenen més coses a dir. En allò que ens fixarem és que aquesta maniobra, lluny de ser un fet aïllat, forma part d’un procés (lògic?) de canvi de paradigma de relacions entre Nord i Sud, o més concretament entre Amèrica Llatina i Europa, en primer terme, però també amb els Estats Units.

Fem un ràpid repàs a alguns esdeveniments de l’agenda exterior sudamericana de les últimes setmanes. Parem-nos en primer lloc a l’assumpte de les Malvines. Sense voler entrar en on rau la sobirania de les Falkland, hi ha hagut alguns moviments interessants. Argentina s’ha esforçat i ha aconseguit posar les Malvines a l’agenda internacional, incloses les Nacions Unides. El Regne Unit fuig d’aquest tema, però la cabuderia de CFK ha causat que, per primer cop a la història, tots els països del Con Sud tanquen els seus ports als vaixells amb bandera malvina. És un detall sense importància pràctica, sí, però ben simbòlic, tenint en compte que Chile, per exemple, va ser aliat anglés a la guerra de fa trenta anys. És a dir, tots els països veïns han donat suport a Argentina en la seua reivindicació territorial enfront del que ells anomenen colonialisme i imperialisme britànic. Al meu entendre, la demanda argentina és un brindis al sol, però no només és de consum intern: és un avís per qui vulga escoltar.

Cimera de les Amèriques. Davant Barack Obama, diversos països han rebaixat a propòsit el to diplomàtic de la trobada mentre reclamaven en veu alta que no tornarien a acudir-hi si Cuba no hi és convidada. Com han canviat aquestes cimeres, on fa pocs anys els mandataris americans eren rebuts amb catifa vermella i a dures penes escoltaven algun retret en veu baixa. Un altre avís que les coses no són com eren.

I aquesta setmana, el govern argentí s’atreveix a nacionalitzar per decret una empresa propietat de la principal multinacional espanyola. Més enllà de les justificacions energètiques i de desenvolupament intern, els dubtes legals que genera i la possible càrrega populista i d’afermanent intern que pot contenir la mesura, allò ben cert és que el govern espanyol no té ni la més remota idea de com fer front a aquesta situació. Ni Espanya, ni la Unió Europea, han dit fins ara res amb trellat. CFK ha actuat així perquè ha interpretat que disposa de la suficient fortalesa com per fer-ho. Capítol a banda mereix l’escenografia de l’anunci, amb el retrat d’Evita Perón de fons. Tota una declaració d’intencions.

I tot açò, per què ara? Perquè les coses canvien. No podem perdre de vista que no fa ni deu anys Argentina vivia amb el corralito, Brasil era coneguda per la pobresa i violència al camp i la ciutat i no sabíem què era l’eix bolivarià. Avui, Argentina desafia el Regne Unit i Espanya. Brasil és una potència mundial incontestable que reclama amb veu alta cadira fixa al Consell de Seguretat de l’ONU. Veneçuela s’atreveix a tenir una agenda exterior proscrita amb la seguretat que li dona el seu petroli, i influeix al seu entorn com a potència regional de primer ordre. Mentre a Europa ara mirem amb enveja el desenvolupament econòmic de Sudamèrica i torna a l’imaginari col·lectiu juvenil allò d’emigrar, però no a Alemanya, sinó a Brasil o Argentina.

Justament ara, coincideix la pitjor crisi europea des de la Segona Guerra Mundial amb la culminació d’un procés de regeneració de Sudamèrica com a espai geopolític a tenir en compte. Els líders regionals de la dècada, des de Lula fins Chávez, des de CFK fins Bachelet, Correa o Morales, s’han entestat en redibuixar el mapa de les relacions internacionals, cadascú amb el seu estil, cadascú amb les seues armes, que ens poden agradar més o menys, però que no podem negar-los el seu èxit. I ha passat per dues raons: perquè volen, i sobretot perquè poden. Sudamèrica és avui un espai emergent que no creu que una Europa perduda en crisis financeres i monetàries estiga en disposició de continuar marcant el pas com fins ara. I tot just estem assistint als primers moviments al tauler d’escacs. De ben segur que hi haurà més episodis.

Foto: noticias24.com

3 comentaris

  • Àlia Vercher

    18/04/2012 12:19

    Les coses tornen, ja emigràvem a Sudamèrica als anys 20 i 30 i hi tornarem!

  • Joan

    03/05/2012 22:28

    Amèrica Llatina va recollint els fruits de les llavors sembrades per Allende, Peron, Lula, Zapata, Fidel, la Teologia de l’Alliberament, i l’esforç individual i col·lectiu de mil·lions d’ànimes que han arribat a comprendre que és necessari anar juntes per a fer-se fortes front al neoliberalisme imperial d’Europa i Estats Units… i efectivament, les coses van canviant, pese a qui pese.

  • ianF

    16/12/2012 11:25

    Pais Valencia! Un dia serem lliures d’Espanya.
    Amb els recursos que tenim, el Pais Valencia viura molt millor sola que mal acompanyada.
    Endavant xics!

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús