Sense llum és difícil avançar

Avís inicial: l’escrit de hui és sobre la crisi, però no és un post per discutir de política econòmica, rescats bancaris o eurobons. No en sé prou. Tinc la meua humil opinió sobre què passa a una economia sense estímuls per moure’s, jo crec que es mor, però bé, és preferible escriure sobre allò que en sabem, almenys un mínim. És un post, doncs, sobre comunicació.

Estem immersos en una crisi gravíssima. Econòmica, financera, de model de societat, de totes les derivades que li vulgueu posar. Encendre la televisió i mirar un informatiu fa posar els pèls de punta: nadem entre conceptes que per més explicats no sabem exactament què volen dir. Prima de risc. Eurobons. Nacionalitzacions bancàries. Provisió de fons. Deute sobirà. Control del dèficit. Eixida de l’euro. “Corralito”. Mots i enunciats amb significats complexos que ens fan sentir-nos desorientats enmig d’una situació sovint complicada en el terreny personal per molts de nosaltres. Si em permeteu la metàfora, vivim dins un túnel fosc, molt fosc.

En un túnel necessites orientació per trobar l’eixida. Si no veus llum, no saps cap on caminar, no saps si vas endavant o endarrere, i per tant no et mous. Ara mateix, la gran majoria dels responsables de la gestió política i econòmica no s’han preocupat d’explicar-nos on és la llum. Si diuen alguna cosa, només se centren en com de fosc està tot, en com de difícil és la situació, en què hem de caminar sense espardenyes, sense menjar i amb poca aigua, perquè no en tenim. Però no ens diuen cap on hem de caminar.

Mariano Rajoy és el president espanyol amb menys exposició pública de després de la transició, probablement. Al Congrés i el Senat quan és imprescindible i poc més. Poques compareixences, entrevistes escasses per no dir nul·les… és un lideratge, si em permeteu, sorprenent: es basa en no dir res ni aparéixer en públic. De fet, és un no-lideratge.

En el seu nom, parlen De Guindos i Montoro. Més enllà que com a comunicadors deixen molt que desitjar (sobretot el ministre d’Economia, Montoro té més taules), els seus missatges sempre, sempre són en negatiu. Avisos, amenaces, anuncis de noves retallades… Ells ajuden a enfosquir el túnel. I no cal parlar dels delegats del govern al País Valencià, president, vicepresident i consellers del ram, que ni es molesten a fer-nos saber de la seua existència i dels seus coneixements d’economia.

Haurien de frivolitzar els missatges? Haurien d’ocultar les mesures que prenen? Evidentment, no. Però el que podrien mirar de fer és saber per què fan el que fan -no em referisc a “la culpa és dels d’abans”, sinó a un intent reeixit de relat explicatiu per aquestes mesures- i, sobretot, on ens porta tot plegat. On és la llum. Com un cop rebaixat el dèficit es reactiva l’economia. Si la llum és llunyana, d’acord, però almenys que algú diga que hi ha una llum al final del túnel.

I qui ho hauria de fer té un nom, i aquest nom, per una lògica absoluta, és Mariano Rajoy. Els estrategues de Moncloa i Génova potser pensen que la manca d’exposició pública evita que el president espanyol es creme, que ja ho fan els ministres per ell. Però m’aventure a predir que, o canvia en breu aquesta tàctica de no-lideratge portada a l’extrem, o Rajoy n’acabarà pagant les conseqüències.

Foto: periodistadigital.com/EFE

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús