La identitat com a valor turístic

Un dels principals motors econòmics del País Valencià és el turisme. En això no som massa diferents del nostre entorn. La nostra situació geogràfica ens dóna unes característiques climàtiques determinades, molt atractives per gent que viu en altres contrades. El clima és una part important de la nostra identitat com a territori, però no l’única.

Les polítiques turístiques al País Valencià han renunciat, de manera voluntària o involuntària, a fer de la identitat, en el sentit més global de la paraula, un valor principal per atreure turisme de qualitat. Més encara quan el principi bàsic del màrqueting, ja siga turístic, comercial o polític, és la diferenciació de la competència. Què millor per diferenciar-te que posar en valor allò que tu eres i els altres no poden ser-ho, és a dir, la teua pròpia identitat?

Repassem per un moment els reclams del cap i casal. València ha basat els últims anys la seua imatge de cara al turisme en elements com la Ciutat de les Arts i les Ciències, grans esdeveniments com la Fórmula 1, les Falles i la platja. Només un dels elements, les Falles, és exclusiu i intrínsec a allò que és València i el seu entorn. Un conjunt arquitectònic ruïnós de nova planta. Esdeveniments esportius que els fa qui més paga. O sorra i aigua salada, que es compten en centenars de milers de quilòmetres al Mediterrani. Exceptuant la festa fallera, els reclams podrien estar a Cartagena, Marsella, Màlaga o Tunis.

En general, la política turística de València no potencia el seu relat com a ciutat, com a capital de l’Horta i del País Valencià. Em resulta estrident que una ciutat mil·lenària, carregada d’història, de símbols, de relat col·lectiu, recórrega a actituds de nou ric per captar turistes.

València és Mediterrani, València és Falles. Però també és Roma, també és àrab, també és l’Horta i el Tribunal de les Aigües, és gòtic civil i religiós, és l’Albufera i les goles, és el Corpus i les seus roques i figures. És els vestigis de ser una de les principals capitals d’estat mediterrànies durant segles. És els carrerons del Carme i els seus convents, és el modernisme del Mercat, de Russafa i l’Eixample, i és moltes i moltes més coses.

Per mi, hi ha dos exemples que simbolitzen la deixadesa per fer de la història i el relat de València elements principals del seu atractiu turístic. Són la Llotja i el Corpus.

La Llotja de Seda és un dels millors exemples a Europa de gòtic civil. I és un gòtic civil valencià i mediterrani, amb unes característiques pròpies. No de bades és patrimoni de la humanitat per la UNESCO. Això només com a element immòbil: un edifici únic. Però és que no és tan sols això: és el símbol de la màxima esplendor de la ciutat en la seua mil·lenària història, quan era capital d’un estat puixant, referent mercantil al Mediterrani. I la Llotja n’és la prova del seu poder comercial. L’edifici i les activitats que s’hi desenvolupaven expliquen allò que érem i, si volem, expliquen en part allò que som o que voldríem ser: un poble feiner, comerciant, emprenedor, pactista, porós, que sap aprofitar allò bo del seu entorn.

La Llotja està desaprofitada. Ix a les guies? Sí. Els turistes la visiten? Sí. Però no crec que ningú es moleste en explicar-los la ciutat i la seua personalitat a través de la Llotja. No és tan difícil fer-ho, la joia arquitectònica ja la tenim, cal farcir-la de contingut, més enllà d’obrir-la al públic. Ho provem?

I el Corpus? Saben els habitants de la ciutat que és històricament la festa més important de València abans de l’explosió de les Falles. Si mai heu vist la processó de les “roques”, les figures, les danses o els misteris del Corpus, vos ho recomane sincerament (els propers 8, 9 i 10 de juny, per si ho voleu apuntar). La festa es remunta al segle XIV. La roca -estructura de fusta similar a una vaixell- més antiga, la Diablera, data de 1511. Els actes del Corpus són una expressió etnogràfica de primeríssim ordre, però, i perdoneu que em pose com a exemple, jo, nouvingut a València, vaig tardar molt de temps en dimensionar la festa del Corpus, perquè no té massa projecció pública.

Com a mostra del tractament d’aquesta tradició, les roques i figures estan exposades, més bé amuntonades, a la Casa de les Roques, al carrer de Roters (ben a prop de les Torres de Serrans), en un intent museístic fet amb desgana. Qualsevol altra ciutat, tenint en compte la importància de la festa i el seu potencial d’atracció de turisme cultural, hi tindrien dedicat un espai cuidat, que servís per explicar i interpretar la tradició del Corpus i posar-la en el seu just valor. I se li faria al cap de setmana de Corpus la difusió adequada per atreure gent interessada en expressions culturals úniques.

No estic dient que la Llotja i el Corpus hagen de ser necessàriament els ariets de la proposta turística de València. Però sí que haurien de ser referents, juntament amb d’altres elements complementaris, d’un nou model, al meu entendre lògic, que aprofite al màxim les pròpies potencialitats de la ciutat, la seua història, el seu patrimoni i la seua cultura. És a dir, la seua identitat en el sentit més ampli.

Cap altra ciutat té la Llotja de València ni el seu Corpus. Ni tampoc l’Horta, ni l’Albufera, ni el barri del Carme, ni el Mercat Central. Però qualsevol altra ciutat té platja, pot pagar per fer carreres de cotxes i gastar-se centenars de milions d’euros en un complex arquitectònic. Humilment, ho deixe damunt de la taula, per si algú vol escoltar.

Foto: Detall de la façana del Consolat de Mar, Llotja de Seda (Wiquipedia Commons)

1 comentari

  • Els liberals forçosos | Economia 21

    16/06/2013 13:05

    […] també d’accés a un espai), a pesar de tenir una classe política absolutament mediocre, a pesar d’oblidar els elements que fan únics a València en la política turística, i un llarg […]

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús