La desafecció i l’amnistia fiscal

Fa alguns anys ja que sentim a parlar de la desafecció de la ciutadania cap al sistema polític i els seus representants. No és que en sentim a parlar: és que és evident que existeix. Només cal mirar les dades que aboca el CIS sobre les preocupacions ciutadanes: economia i ocupació (obvi, per altra banda) i partits i institucions. No ens en refiem dels que ens governen i ens representen i ho considerem un problema pel nostre dia a dia.

No seré jo qui defense a capa i espasa l’actual sistema representatiu parlamentari que vivim. És francament millorable, o reformable, o com vulgueu dir-li, per millorar la presa de decisions, l’accés del talent a les elits polítiques, la representativitat de la ciutadania i tantes i tantes altres coses que grinyolen. Però sincerament, preferisc que d’altres persones, molt més expertes que jo, teoritzen i debaten sobre qualitat democràtica i sistèmica. Com sol ser habitual, aquesta entrada és per parlar de comunicació.

Aquests últims mesos hem viscut un exemple al meu entendre flagrant de torpesa comunicativa respecte a l’ètica pública. Parle de la famosa amnistia fiscal, allò que fa que qui ha estafat a Hisenda durant els últims anys, no pagant uns impostos que la llei els obligava a fer-ho, i per tant cometent delicte, siga perdonat a canvi de tributar un pírric deu per cent de la quantitat ocultada, per tant, del diner negre. Deu per cent.

Aquesta mesura s’ha aprovat en meitat de la campanya de la renda. Sí, quan tot fill de mare, servidor inclòs, es posa al dia amb l’erari públic. La immensa majoria de la població paguem allò que la llei ens requereix, fent la nostra aportació als comptes públics, els fons que han de servir per finançar les despeses públiques, despeses que en teoria serveixen per fer funcionar el dia a dia: infraestructures, educació, sanitat, serveis socials, etc.

Per això, l’efecte causat al ciutadà mitjà és d’una autèntica presa de pèl. Mentre la majoria de la població ha pagat religiosament els seus impostos, els estafadors que han amagat diners negres i que per tant han faltat al seu deure envers els seus conciutadans són perdonats pagant un percentatge infinitament inferior al de qualsevol treballador amb un sou mitjà. És a dir, un esforçat treballador que cobre poc més de mil euros al mes veu com l’estafador confés paga menys impostos que ell tot i haver comés un delicte.

Al meu entendre, és una mala iniciativa i mal comunicada, errant sobretot en el moment. Sort que, amb la sobreinformació al voltant de la crisi econòmica i financera que estem patint, la mida dels titulars al respecte ha disminuït considerablement.

És aquesta una bona iniciativa per comunicar seriositat i rigor en temps de crisi? M’atrevisc a preveure, posant-me a mi com a exemple, que el que vol el ciutadà mitjà és que els estafadors i delinqüents fiscals siguen perseguits, jutjats i condemnats a la pena que corresponga, i sobretot a pagar un euro darrere l’altre tot allò que han defraudat més la pertinent multa.

Una bona campanya comunicativa de cara a l’ètica pública, a donar exemple, seria anunciar i dur endavant una persecució implacable dels delinqüents fiscals. Això donaria exemple d’esforç i rigor en temps de crisi. El missatge seria: ara més que mai no tolerem l’estafa fiscal, si tothom contribueix amb el que li pertoca ens en sortirem abans.

Però no. S’ha preferit un missatge de “d’acord, ens has enganyat i estafat, però et pidolem que pagues una misèria a canvi de perdonar-te”. No és el millor exemple per provocar esforç col·lectiu. A canvi d’uns quants euros, indeterminats, provinents d’aquesta amnistia fiscal, s’ha tirat per terra, de nou, l’ètica pública a la nostra societat. L’estafador és perdonat a canvi de quasi res. El missatge és demolidor.

Amb tot plegat, el que és realment difícil hui en dia és no sentir aquesta desafecció.

1 comentari

  • Marta Pla

    07/06/2012 16:04

    He votat a totes les eleccions que hi hagut des de les Autonòmiques de 2003: municipals, autonònomiques, estatals i europees (d’aquestes últimes: pffff).

    Fins fa uns mesos, mai m’havia passat pel cap dubtar de votar en la següent, perdó pel tòpic, “cita electoral”. No fa ni 7 mesos de la victòria de Rajoy però si la comunicació política està en hores baixes a hores d’ara, no vull ni pensar com es posaran tots els partits quan realment es juguen les garrofes a curt termini.

    Perquè no crec que cap dels càrrecs polítics de l’Estat (autonomies incloses) acabe la legislatura. Profecia maya-vinarossenca “al canto”!

    Està clar el que em passa: desafecció total i absoluta.

    És greu, doctor?

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús