La lluita per la interpretació

Des del passat dissabte, quan el ministre d’Economia Luis De Guindos va anunciar que Europa destinava 100.000 milions euros a salvar el sistema financer espanyol, hem assistit a un espectacle semàntic i interpretatiu formidable. El quiosc de diumenge era un festival de capçaleres que discordaven sobre la naturalesa de l’acció, sobre si era un rescat o no, sobre què significava, vaja, que no quedava res massa clar per l’espectador que no havia passat per primer de macroeconomia, com servidor: realment, què havia passat?

Doncs aquesta és una bona pregunta. Però, en termes de comunicació i opinió pública, és substantiva? És a dir, evidentment que és important què ha passat, el fet en sí, però al fi i al cap el que quedarà en el nostre cervell és allò que nosaltres pensem que ha passat. El que nosaltres, com a individus, decidim pensar sobre això, sobre si és bo o dolent, o sobre si els nostres representants ho han fet bé o malament… Per tant, la lluita real en termes comunicatius, sobre el rescat o sobre qualsevol altre fet, és influir en la nostra manera de percebre la realitat o un fet concret.

Per posar un exemple, fixem-nos en els debats electorals. Molts cops, en un format tan pautat i poc àgil i entre candidats entrenats, és difícil distingir un vencedor. I molta gent, directament, ni l’ha seguit. Per això, el primer que fan els equips de comunicació dels partits és intentar influir en els periodistes que han seguit el debat per convèncer-los que el seu candidat ha triomfat per sobre el rival, perquè els periodistes al seu torn convencen els seus lectors, televidents o oients del mateix fet. No importa el debat, importa el que la gent pense del debat, la percepció del que ha passat. Molta gent espera les opinions dels suposats experts per conformar-se la seua, o inclús la canvia per adaptar-la a la corrent majoritària.

Amb el rescat ha passat una cosa pareguda. Importa què percebem de la intervenció europea. Per això el govern espanyol s’ha pres tantes molèsties en la tria de paraules per definir l’acció: la consigna és evitar la paraula rescat, perquè a les nostres ments això ens situa a l’alçada d’experiències prèvies amb rescats, que són Portugal, Irlanda i, sobretot, la mediàtica Grècia. Així doncs, sí que és important si se li diu rescat o no: és un element clau per la nostra percepció de la situació.

I aquesta és la raó per la qual s’ha insistit en els termes crèdit, préstec o ajuda. La semàntica és la clau. Ho sap Rajoy i els seus i també ho saben els seus rivals. I paral·lelament a la lluita per la definició, que s’ha lliurat entre partidaris i detractors del govern Rajoy, hi ha hagut la resta d’elements que han rodejat el fet en sí: qui l’ha forçat, Espanya o Europa? El govern espanyol ha estat ferm o l’han humiliat? En tota aquesta batalla hem d’incloure el famós sms de Rajoy a De Guindos sobre Uganda o la poc comentada felicitació, subtil però pública, de Joan Carles de Borbó a Rajoy. Ben fet noi, va ser el missatge.

Per altra banda, hi ha els esforços de l’oposició i els seus portaveus per dibuixar un panorama de feblesa i improvisació per part del govern espanyol. Depenent de la interpretació que s’impose al nostre pensament, Rajoy és un líder i el seu govern és bo per Espanya, o bé són una calamitat que no sap encarar la crisi ni defensar els interessos dels seus ciutadans i que cada dia que passa empitjora la situació.

Però a l’hora d’eixir amb avantatge d’aquesta batalla, la credibilitat és un punt clau. Per tant, si qui explica el rescat-ajuda-crèdit-estafa (cadascú que trie al gust) és el ministre d’Economia i no el president del govern, hi ha una roda de premsa caòtica i les explicacions no són convincents, el que estàs fent és tirar pedres a la teua teulada. Un president que tarda 20 hores en comparèixer per un cop acabada la roda de premsa anar-se’n al futbol no dibuixa una imatge de credibilitat. Així és difícil imposar una versió pròpia.

En tot cas, dies després del rescat, encara continua la lluita per influir en la nostra percepció del que ha passat. Diaris, tertulians, congressistes… insisteixen en imposar una de les interpretacions. Però, què ha passat realment? És bo o dolent? En fi, això ja és un altre tema. Que jo tampoc voldria influir…

Foto: RTVE.ES

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús