30 anys de la LUEV i els pedaladors incansables

Durant aquests dies els valencians “celebrem” els 30 anys de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, la LUEV. Aquella normativa, que va ser elaborada pel valencianisme acomplexat del PSPV-PSOE en plena Batalla de València, no té ni punt de comparació en altres lleis de política lingüística del nostre entorn catalanoparlant. Tot i això, el preàmbul té algun paràgraf grandiloqüent:

Davant la situació diglòssica en què esta immersa la major part de la nostra població, consegüent a la situació de sotmetiment del valencià mantinguda durant la història de quasi tres-cents anys, la Generalitat, com a subjecte fonamental en el procés de recuperació de la plena identitat del poble valencià, té el dret i el deure de retornar la nostra llengua a la categoria i el lloc que mereix, acabant amb la situació de deixadesa i deterioració en què es troba. La nostra irregular situació sociolingüística exigeix una actuació legal, que sense tardar acabe amb la postració i propicie l’ús i ensenyament del valencià per tal d’assolir l’equiparació total amb el castellà”.

Malgrat aquesta noble intenció, a efectes pràctics, la llei només despenalitza l’ensenyament en valencià i el seu ús davant de les administracions. Poc més. Ras i curt: la LUEV és una llei manifestament insuficient. Un aspecte tan sensible com l’ensenyament en valencià el deixa en mans de les demandes de la societat, sense posar els instruments necessaris per canviar cap inèrcia. Tampoc estableix requisit lingüístic pels funcionaris, per tant és incapaç de garantir l’atenció i la no discriminació als valencianoparlants en la seua relació amb l’administració. Fixa uns drets, cert, però no garanteix el seu compliment.

No només és una eina insuficient: mai hi ha hagut una veritable voluntat d’esprémer-la a fons per part de cap govern valencià. Per una certa deixadesa a les administracions de Joan Lerma i per una animadversió variable per part dels Consells populars. Per no parlar de l’hostilitat i violència dels sectors anticulturals vinculats al blaverisme i l’espanyolisme, valga la redundància. Per resumir en una metàfora: la LUEV és una bicicleta vella que ha anat per un camí pedregós i amb molta gent posant pals a les rodes.

Ara bé… malgrat això, un 30% dels xiquets valencians estudia en valencià. Insuficient? Sí, però és un 30% més del que molts voldrien. I eixa porció de gent que hem estudiat en valencià estem en capacitat d’atendre un sector cultural incipient en llengua pròpia. Hegemònic? No, però palpable i real. I en augment.

I tot això no ha passat per una política lingüística ambiciosa de les nostres institucions. Això no ha passat pel paper normalitzador i cohesionador que hauria d’haver exercit RTVV. No ha passat perquè els nostres governants hagen donat exemple d’ús de la llengua en les Corts o en el Consell. Ni molt menys. Ha passat perquè hi ha hagut una part de la societat civil irredempta i organitzada que ha sabut mantindre un pols per la llengua contra molts elements. Entitats com Escola Valenciana, però no només, han sabut trobar les escletxes i les maneres de mantindre la llengua en constants vitals estables. Malalta, però estable. I és de justícia reconéixer que sense la cabuderia de molta gent potser la línia del cardiograma de la llengua estaria prop de ser plana. El bagatge de la LUEV és minso, però ens mostra la potència i vitalitat que podem tindre com a país.

Perquè malgrat tots els entrebancs, part de la societat valenciana s’ha pujat a la bici i ha pedalat incansable contra el camí pedregós, els pals a les rodes, la pluja i el fred. Pensem només per un moment que la LUEV fora una Moto GP, en compte d’un camí de cudols tinguérem una autopista i en compte de pals a les rodes hi hagués benzina de qualitat. Què passaria si tinguérem eines com cal i institucions ambicioses per fer avançar la llengua? Quina seria la potència de la nostra societat civil i la nostra gent? Ja us ho dic jo: immesurable.

1 comentari

  • 30 anys de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià | Bufar i fer ampolles

    23/11/2013 16:35

    […] un moment en què la societat valenciana estava dividida i desunida, per això molts la consideren una llei de mínims. Hi ha qui considera que s’hauria de canviar per una altra més adequada al moment actual i […]

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús