Un cicle electoral, en terminologia del gremi, és el període de temps durant el qual una formació política pot aconseguir i mantenir uns bons resultats per governar. Clàssicament, sol durar dues o tres legislatures, vuit o dotze anys. Així, el cicle electoral de Felipe González va durar setze anys (teòricament llarg), però els d’Aznar i Zapatero s’ajustaven més a norma: vuit anys de mandat.
Els cicles electorals també se solen veure reflectits a pobles i autonomies. Així, a partir del 1995 ciutats i parlaments autonòmics van virar cap al PP, mentre que des de 2003 van anar tornant al PSOE. En pocs anys, la tendència, de nou, torna cap als conservadors. Els valencians, però, vam decidir ser una excepció i vam convertir un cicle electoral “normal” en una hegemonia de dècades. Nosaltres, sempre a la nostra.
Seguint amb la teoria, ara mateix a Espanya hauríem d’estar al moment apoteòsic del nou cicle electoral popular. Una nova majoria aixafant a les Corts Generals, la immensa majoria de les comunitats autònomes i capitals i ciutats importants. Inclús Extremadura i Castella-la Manxa! Però només cal fer una ullada superficial al nostre voltant: res més lluny de la realitat. Els rigors del moment polític, econòmic i social ens porten a un govern sorprenentment feble, tot i l’àmplia majoria parlamentària, i una intenció de vot del PP a mínims històrics. Estem davant un canvi de cicle, però de dimensions molt diferents.
És la crisi, diran alguns. Evidentment! Però la pregunta real és… quina crisi? Què entenem per crisi?La meua opinió gira no només entorn d’una crisi financera, de deute, de poder adquisitiu de les famílies, de l’euro… no, va molt més enllà. El que està en dubte, realment, és l’acord sobre el qual està bastida la democràcia constitucional espanyola: els consensos de la transició. Un darrere l’altre, estan saltant pels aires aquells pactes de les elits econòmiques i polítiques de finals dels 70, que ens han portat a l’actual hegemonia cultural i de pensament heretada i assumida per àmplies capes de la població. Vivim, ara sí, un autèntic canvi de cicle.
Està saltant pels aires el sistema de partits i les seues ramificacions socials i econòmiques. Al seu moment es va decidir que uns partits forts ens portarien estabilitat democràtica. La Constitució, la LOREG i altres normes es van ocupar de fomentar les estructures internes i el control de les cúpules sobre els militants, i així han funcionat els grans partits espanyols. I, sobretot, de donar als partits una preponderància social extrema. Mireu si són forts que seua és la responsabilitat de proposar membres des del Tribunal de Cuentas fins el CGPJ passant pels consells d’administració de les caixes d’estalvis. El problema és que els grans partits han decidit implosionar en base a casos vergonyosos de males pràctiques, corrupció i delinqüència emparada en l’estructura orgànica.
Ara mateix, la legitimitat dels grans partits està més qüestionada que mai, i això redunda en una satisfacció amb el funcionament de la democràcia lluny de límits acceptables (llegiu les reflexions de Carlos Villodres). La percepció de torn canovista encobert, de repartiment de les prebendes que ofereix el sistema a la militància obedient, més enllà de capacitats personals, està més que extesa. Els casos de la CAM o Bankia són un mísil a la línia de flotació d’aquest sistema de repartiment pactat entre elits econòmiques i polítiques. I tots aquells que hi han participat n’estan pagant les conseqüències.
El sistema autonòmic s’ha col·lapsat. Ho ha fet bàsicament per un problema de disseny: el cafè per tothom en molts casos s’ha convertit en una taifa aprofitada per les elits locals, dependents del centre i provincianes d’esperit, per repicar el sistema de repartiment canovista. Per no parlar que el finançament autonòmic fa riure: territoris com el nostre són espoliats per pagar serveis en altres territoris quan nosaltres no podem assumir ni les nostres pròpies despeses en educació i sanitat.
Aquesta sensació de desgavell s’està estirant pels dos costats de la corda. Per una banda, una corrent de fons pontentíssima a Madrid, pensada per la FAES i en plena execució per part d’un PP assetjat per UPyD, que proposa el retorn de competències i la supressió de facto de les autonomies. Dos arguments utilitzen: són ineficients (com si l’Estat no ho fos) i ajuden a desmembrar Espanya.
En segona instància, el sistema autonòmic es dessagna per Catalunya. Els nostres germans del nord han encetat un procés de secessió farts de buscar un encaix impossible a una Espanya que es veu uninacional i unilingüe i, sobretot, farts d’un espoli econòmic sense precedents a Europa (molt paregut al que patim els valencians, per cert). La recentralització i la secessió, lògicament, es retroalimenten, cosa que ens porta a un col·lapse inevitable del sistema autonòmic.
No m’estendré massa parlant del suïcidi del sistema de caixes d’estalvi, en bona mesura relacionat amb el repartiment bipartidista i la seua utilització per finançar deliris de grandesa de reis de taifes autonòmiques.
Per últim, fins i tot el gran tabú de la transició, l’acceptació de la monarquia parlamentària, viu moments molt durs. En part, també, per culpa del modus operandi del sistema canovista encobert: contractes opacs i tràfic d’influències. I bàsicament per mèrits propis de la família Borbó i el fet de creure, erròniament, que són absolutament immunes a l’opinió pública. Ho eren, però ja no ho són.
En resum: els grans consensos de la tan lloada transició, el polític-partidista i l’institucional, a més del financer, han saltat pels aires. La població està dolguda amb el funcionament de la democràcia, creu que els partits són un problema, dubta de la monarquia i odia els bancs i el sistema financer. Tot fa olor a podrit. Estem davant, ara sí, d’un autèntic canvi de cicle que no sabem ben bé on ens portarà. Un autèntic canvi de cicle amb el final del bipartidisme, el redisseny de l’arquitectura institucional espanyola i el possible canvi de fronteres de l’Estat.
Tot això dibuixa un panorama ple d’incerteses, certament, però també ple d’oportunitats per totes aquelles persones i moviments polítics amb una intenció ferma de canviar la forma de funcionar de les coses. I, com a valencians, una nova oportunitat per participar i situar-nos en una realitat en formació. De nosaltres depén saber aprofitar-la per tindre una societat millor en un país més lliure.
Vicent Martínez és un periodista especialitzat en comunicació política i campanyes electorals.