Arxiu de la categoria ‘Comunicació’

Volem un CEO valencià

dijous, 28/06/2012

No sé si el lector o la lectora d’aquest bloc coneix el Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat de Catalunya. És un organisme governamental que es dedica a fer enquestes quantitatives sobre temes d’actualitat. Per entendre’ns, una mena de Centro de Investigaciones Sociológicas però adaptat a la realitat catalana.

El CEO el va impulsar el govern de coalició PSC-ERC-ICV al poc temps d’arribar al Palau de la Generalitat. Volien acabar amb una praxi que consideraven poc transparent en les enquestes realitzades des del Govern. Van decidir unificar tots els estudis en un únic organisme, que tenia un consell de govern multipartit i paritari entre experts en investigacions sociològiques i representants polítics. Quedava adscrit al Departament d’Economia i Finances, el Parlament havia d’aprovar-ne el pressupost i la memòria d’activitats anual, i els grups parlamentaris eren informats dels resultats poc abans de fer-se públics. El treball de camp de les enquestes es convocava mitjançant un pulcre concurs públic, el tractament de les dades ja corria a càrrec de l’equip del CEO.

Amb l’arribada d’Artur Mas a la presidència han canviat algunes coses, però poc substantives: el director, on Jordi Argelaguet ha substituït el bon amic Gabriel Colomé (ambdues persones de sobrada capacitat i experiència en el camp), i l’adscripció, que ara és al Departament de la Presidència. L’essència, emperò, és la mateixa. Un institut públic que fa estudis d’opinió adaptats als temes d’interés per les institucions catalanes i la ciutadania. I un instrument realment útil per conéixer l’opinió pública.

El CEO, per tant, conté ja un històric de resultats que permet formar-se imatges més o menys fiables (depén de l’interpretador, clar està) sobre l’opinió pública catalana, sobre temes polítics i també socials, econòmics, culturals… Els propis catalans i les seues institucions es coneixen millor gràcies al CEO. I els que estem atents als estats d’opinió sociopolítics tenim una eina fantàstica d’anàlisi. Amb tots els problemes inherents a les enquestes quantitatives i les seus interpretacions, però en definitiva un instrument de treball polític i sociològic a l’abast de tothom.

Doncs bé, jo vull un CEO valencià. Vull que la meua Generalitat impulse un instrument d’investigació de l’opinió pública transparent i professional, que siga útil per fer-nos una idea de què pensem els i les valencianes sobre els nostres temes. No haver d’esperar a la pre i la postelectoral del CIS per tindre una bona enquesta que interpretar, amb el problema que fan un qüestionari tipus per les 17 autonomies i per tant perdem una mostra molt valuosa per saber més coses, per tindre més informació sobre què opinem de l’aigua, del valencià, de la Fórmula 1, de l’urbanisme, de la corrupció, del nostre camp, de les institucions, dels nostres mitjans de comunicació… Volem dades, i les volem valencianes, públiques, professionals, transparents i abastables.

En definitiva, volem que l’Argos, un portal ple d’informació i fàcilment consultable, però al fi i al cap un simple contenidor, mute en un veritable institut d’estudis d’opinió.

La lluita per la interpretació

dijous, 14/06/2012

Des del passat dissabte, quan el ministre d’Economia Luis De Guindos va anunciar que Europa destinava 100.000 milions euros a salvar el sistema financer espanyol, hem assistit a un espectacle semàntic i interpretatiu formidable. El quiosc de diumenge era un festival de capçaleres que discordaven sobre la naturalesa de l’acció, sobre si era un rescat o no, sobre què significava, vaja, que no quedava res massa clar per l’espectador que no havia passat per primer de macroeconomia, com servidor: realment, què havia passat?

Doncs aquesta és una bona pregunta. Però, en termes de comunicació i opinió pública, és substantiva? És a dir, evidentment que és important què ha passat, el fet en sí, però al fi i al cap el que quedarà en el nostre cervell és allò que nosaltres pensem que ha passat. El que nosaltres, com a individus, decidim pensar sobre això, sobre si és bo o dolent, o sobre si els nostres representants ho han fet bé o malament… Per tant, la lluita real en termes comunicatius, sobre el rescat o sobre qualsevol altre fet, és influir en la nostra manera de percebre la realitat o un fet concret.

Per posar un exemple, fixem-nos en els debats electorals. Molts cops, en un format tan pautat i poc àgil i entre candidats entrenats, és difícil distingir un vencedor. I molta gent, directament, ni l’ha seguit. Per això, el primer que fan els equips de comunicació dels partits és intentar influir en els periodistes que han seguit el debat per convèncer-los que el seu candidat ha triomfat per sobre el rival, perquè els periodistes al seu torn convencen els seus lectors, televidents o oients del mateix fet. No importa el debat, importa el que la gent pense del debat, la percepció del que ha passat. Molta gent espera les opinions dels suposats experts per conformar-se la seua, o inclús la canvia per adaptar-la a la corrent majoritària.

Amb el rescat ha passat una cosa pareguda. Importa què percebem de la intervenció europea. Per això el govern espanyol s’ha pres tantes molèsties en la tria de paraules per definir l’acció: la consigna és evitar la paraula rescat, perquè a les nostres ments això ens situa a l’alçada d’experiències prèvies amb rescats, que són Portugal, Irlanda i, sobretot, la mediàtica Grècia. Així doncs, sí que és important si se li diu rescat o no: és un element clau per la nostra percepció de la situació.

I aquesta és la raó per la qual s’ha insistit en els termes crèdit, préstec o ajuda. La semàntica és la clau. Ho sap Rajoy i els seus i també ho saben els seus rivals. I paral·lelament a la lluita per la definició, que s’ha lliurat entre partidaris i detractors del govern Rajoy, hi ha hagut la resta d’elements que han rodejat el fet en sí: qui l’ha forçat, Espanya o Europa? El govern espanyol ha estat ferm o l’han humiliat? En tota aquesta batalla hem d’incloure el famós sms de Rajoy a De Guindos sobre Uganda o la poc comentada felicitació, subtil però pública, de Joan Carles de Borbó a Rajoy. Ben fet noi, va ser el missatge.

Per altra banda, hi ha els esforços de l’oposició i els seus portaveus per dibuixar un panorama de feblesa i improvisació per part del govern espanyol. Depenent de la interpretació que s’impose al nostre pensament, Rajoy és un líder i el seu govern és bo per Espanya, o bé són una calamitat que no sap encarar la crisi ni defensar els interessos dels seus ciutadans i que cada dia que passa empitjora la situació.

Però a l’hora d’eixir amb avantatge d’aquesta batalla, la credibilitat és un punt clau. Per tant, si qui explica el rescat-ajuda-crèdit-estafa (cadascú que trie al gust) és el ministre d’Economia i no el president del govern, hi ha una roda de premsa caòtica i les explicacions no són convincents, el que estàs fent és tirar pedres a la teua teulada. Un president que tarda 20 hores en comparèixer per un cop acabada la roda de premsa anar-se’n al futbol no dibuixa una imatge de credibilitat. Així és difícil imposar una versió pròpia.

En tot cas, dies després del rescat, encara continua la lluita per influir en la nostra percepció del que ha passat. Diaris, tertulians, congressistes… insisteixen en imposar una de les interpretacions. Però, què ha passat realment? És bo o dolent? En fi, això ja és un altre tema. Que jo tampoc voldria influir…

Foto: RTVE.ES

La desafecció i l’amnistia fiscal

dijous, 7/06/2012

Fa alguns anys ja que sentim a parlar de la desafecció de la ciutadania cap al sistema polític i els seus representants. No és que en sentim a parlar: és que és evident que existeix. Només cal mirar les dades que aboca el CIS sobre les preocupacions ciutadanes: economia i ocupació (obvi, per altra banda) i partits i institucions. No ens en refiem dels que ens governen i ens representen i ho considerem un problema pel nostre dia a dia.

No seré jo qui defense a capa i espasa l’actual sistema representatiu parlamentari que vivim. És francament millorable, o reformable, o com vulgueu dir-li, per millorar la presa de decisions, l’accés del talent a les elits polítiques, la representativitat de la ciutadania i tantes i tantes altres coses que grinyolen. Però sincerament, preferisc que d’altres persones, molt més expertes que jo, teoritzen i debaten sobre qualitat democràtica i sistèmica. Com sol ser habitual, aquesta entrada és per parlar de comunicació.

Aquests últims mesos hem viscut un exemple al meu entendre flagrant de torpesa comunicativa respecte a l’ètica pública. Parle de la famosa amnistia fiscal, allò que fa que qui ha estafat a Hisenda durant els últims anys, no pagant uns impostos que la llei els obligava a fer-ho, i per tant cometent delicte, siga perdonat a canvi de tributar un pírric deu per cent de la quantitat ocultada, per tant, del diner negre. Deu per cent.

Aquesta mesura s’ha aprovat en meitat de la campanya de la renda. Sí, quan tot fill de mare, servidor inclòs, es posa al dia amb l’erari públic. La immensa majoria de la població paguem allò que la llei ens requereix, fent la nostra aportació als comptes públics, els fons que han de servir per finançar les despeses públiques, despeses que en teoria serveixen per fer funcionar el dia a dia: infraestructures, educació, sanitat, serveis socials, etc.

Per això, l’efecte causat al ciutadà mitjà és d’una autèntica presa de pèl. Mentre la majoria de la població ha pagat religiosament els seus impostos, els estafadors que han amagat diners negres i que per tant han faltat al seu deure envers els seus conciutadans són perdonats pagant un percentatge infinitament inferior al de qualsevol treballador amb un sou mitjà. És a dir, un esforçat treballador que cobre poc més de mil euros al mes veu com l’estafador confés paga menys impostos que ell tot i haver comés un delicte.

Al meu entendre, és una mala iniciativa i mal comunicada, errant sobretot en el moment. Sort que, amb la sobreinformació al voltant de la crisi econòmica i financera que estem patint, la mida dels titulars al respecte ha disminuït considerablement.

És aquesta una bona iniciativa per comunicar seriositat i rigor en temps de crisi? M’atrevisc a preveure, posant-me a mi com a exemple, que el que vol el ciutadà mitjà és que els estafadors i delinqüents fiscals siguen perseguits, jutjats i condemnats a la pena que corresponga, i sobretot a pagar un euro darrere l’altre tot allò que han defraudat més la pertinent multa.

Una bona campanya comunicativa de cara a l’ètica pública, a donar exemple, seria anunciar i dur endavant una persecució implacable dels delinqüents fiscals. Això donaria exemple d’esforç i rigor en temps de crisi. El missatge seria: ara més que mai no tolerem l’estafa fiscal, si tothom contribueix amb el que li pertoca ens en sortirem abans.

Però no. S’ha preferit un missatge de “d’acord, ens has enganyat i estafat, però et pidolem que pagues una misèria a canvi de perdonar-te”. No és el millor exemple per provocar esforç col·lectiu. A canvi d’uns quants euros, indeterminats, provinents d’aquesta amnistia fiscal, s’ha tirat per terra, de nou, l’ètica pública a la nostra societat. L’estafador és perdonat a canvi de quasi res. El missatge és demolidor.

Amb tot plegat, el que és realment difícil hui en dia és no sentir aquesta desafecció.

La identitat com a valor turístic

dijous, 24/05/2012

Un dels principals motors econòmics del País Valencià és el turisme. En això no som massa diferents del nostre entorn. La nostra situació geogràfica ens dóna unes característiques climàtiques determinades, molt atractives per gent que viu en altres contrades. El clima és una part important de la nostra identitat com a territori, però no l’única.

Les polítiques turístiques al País Valencià han renunciat, de manera voluntària o involuntària, a fer de la identitat, en el sentit més global de la paraula, un valor principal per atreure turisme de qualitat. Més encara quan el principi bàsic del màrqueting, ja siga turístic, comercial o polític, és la diferenciació de la competència. Què millor per diferenciar-te que posar en valor allò que tu eres i els altres no poden ser-ho, és a dir, la teua pròpia identitat?

Repassem per un moment els reclams del cap i casal. València ha basat els últims anys la seua imatge de cara al turisme en elements com la Ciutat de les Arts i les Ciències, grans esdeveniments com la Fórmula 1, les Falles i la platja. Només un dels elements, les Falles, és exclusiu i intrínsec a allò que és València i el seu entorn. Un conjunt arquitectònic ruïnós de nova planta. Esdeveniments esportius que els fa qui més paga. O sorra i aigua salada, que es compten en centenars de milers de quilòmetres al Mediterrani. Exceptuant la festa fallera, els reclams podrien estar a Cartagena, Marsella, Màlaga o Tunis.

En general, la política turística de València no potencia el seu relat com a ciutat, com a capital de l’Horta i del País Valencià. Em resulta estrident que una ciutat mil·lenària, carregada d’història, de símbols, de relat col·lectiu, recórrega a actituds de nou ric per captar turistes.

València és Mediterrani, València és Falles. Però també és Roma, també és àrab, també és l’Horta i el Tribunal de les Aigües, és gòtic civil i religiós, és l’Albufera i les goles, és el Corpus i les seus roques i figures. És els vestigis de ser una de les principals capitals d’estat mediterrànies durant segles. És els carrerons del Carme i els seus convents, és el modernisme del Mercat, de Russafa i l’Eixample, i és moltes i moltes més coses.

Per mi, hi ha dos exemples que simbolitzen la deixadesa per fer de la història i el relat de València elements principals del seu atractiu turístic. Són la Llotja i el Corpus.

La Llotja de Seda és un dels millors exemples a Europa de gòtic civil. I és un gòtic civil valencià i mediterrani, amb unes característiques pròpies. No de bades és patrimoni de la humanitat per la UNESCO. Això només com a element immòbil: un edifici únic. Però és que no és tan sols això: és el símbol de la màxima esplendor de la ciutat en la seua mil·lenària història, quan era capital d’un estat puixant, referent mercantil al Mediterrani. I la Llotja n’és la prova del seu poder comercial. L’edifici i les activitats que s’hi desenvolupaven expliquen allò que érem i, si volem, expliquen en part allò que som o que voldríem ser: un poble feiner, comerciant, emprenedor, pactista, porós, que sap aprofitar allò bo del seu entorn.

La Llotja està desaprofitada. Ix a les guies? Sí. Els turistes la visiten? Sí. Però no crec que ningú es moleste en explicar-los la ciutat i la seua personalitat a través de la Llotja. No és tan difícil fer-ho, la joia arquitectònica ja la tenim, cal farcir-la de contingut, més enllà d’obrir-la al públic. Ho provem?

I el Corpus? Saben els habitants de la ciutat que és històricament la festa més important de València abans de l’explosió de les Falles. Si mai heu vist la processó de les “roques”, les figures, les danses o els misteris del Corpus, vos ho recomane sincerament (els propers 8, 9 i 10 de juny, per si ho voleu apuntar). La festa es remunta al segle XIV. La roca -estructura de fusta similar a una vaixell- més antiga, la Diablera, data de 1511. Els actes del Corpus són una expressió etnogràfica de primeríssim ordre, però, i perdoneu que em pose com a exemple, jo, nouvingut a València, vaig tardar molt de temps en dimensionar la festa del Corpus, perquè no té massa projecció pública.

Com a mostra del tractament d’aquesta tradició, les roques i figures estan exposades, més bé amuntonades, a la Casa de les Roques, al carrer de Roters (ben a prop de les Torres de Serrans), en un intent museístic fet amb desgana. Qualsevol altra ciutat, tenint en compte la importància de la festa i el seu potencial d’atracció de turisme cultural, hi tindrien dedicat un espai cuidat, que servís per explicar i interpretar la tradició del Corpus i posar-la en el seu just valor. I se li faria al cap de setmana de Corpus la difusió adequada per atreure gent interessada en expressions culturals úniques.

No estic dient que la Llotja i el Corpus hagen de ser necessàriament els ariets de la proposta turística de València. Però sí que haurien de ser referents, juntament amb d’altres elements complementaris, d’un nou model, al meu entendre lògic, que aprofite al màxim les pròpies potencialitats de la ciutat, la seua història, el seu patrimoni i la seua cultura. És a dir, la seua identitat en el sentit més ampli.

Cap altra ciutat té la Llotja de València ni el seu Corpus. Ni tampoc l’Horta, ni l’Albufera, ni el barri del Carme, ni el Mercat Central. Però qualsevol altra ciutat té platja, pot pagar per fer carreres de cotxes i gastar-se centenars de milions d’euros en un complex arquitectònic. Humilment, ho deixe damunt de la taula, per si algú vol escoltar.

Foto: Detall de la façana del Consolat de Mar, Llotja de Seda (Wiquipedia Commons)

Sense llum és difícil avançar

divendres, 18/05/2012

Avís inicial: l’escrit de hui és sobre la crisi, però no és un post per discutir de política econòmica, rescats bancaris o eurobons. No en sé prou. Tinc la meua humil opinió sobre què passa a una economia sense estímuls per moure’s, jo crec que es mor, però bé, és preferible escriure sobre allò que en sabem, almenys un mínim. És un post, doncs, sobre comunicació.

Estem immersos en una crisi gravíssima. Econòmica, financera, de model de societat, de totes les derivades que li vulgueu posar. Encendre la televisió i mirar un informatiu fa posar els pèls de punta: nadem entre conceptes que per més explicats no sabem exactament què volen dir. Prima de risc. Eurobons. Nacionalitzacions bancàries. Provisió de fons. Deute sobirà. Control del dèficit. Eixida de l’euro. “Corralito”. Mots i enunciats amb significats complexos que ens fan sentir-nos desorientats enmig d’una situació sovint complicada en el terreny personal per molts de nosaltres. Si em permeteu la metàfora, vivim dins un túnel fosc, molt fosc.

En un túnel necessites orientació per trobar l’eixida. Si no veus llum, no saps cap on caminar, no saps si vas endavant o endarrere, i per tant no et mous. Ara mateix, la gran majoria dels responsables de la gestió política i econòmica no s’han preocupat d’explicar-nos on és la llum. Si diuen alguna cosa, només se centren en com de fosc està tot, en com de difícil és la situació, en què hem de caminar sense espardenyes, sense menjar i amb poca aigua, perquè no en tenim. Però no ens diuen cap on hem de caminar.

Mariano Rajoy és el president espanyol amb menys exposició pública de després de la transició, probablement. Al Congrés i el Senat quan és imprescindible i poc més. Poques compareixences, entrevistes escasses per no dir nul·les… és un lideratge, si em permeteu, sorprenent: es basa en no dir res ni aparéixer en públic. De fet, és un no-lideratge.

En el seu nom, parlen De Guindos i Montoro. Més enllà que com a comunicadors deixen molt que desitjar (sobretot el ministre d’Economia, Montoro té més taules), els seus missatges sempre, sempre són en negatiu. Avisos, amenaces, anuncis de noves retallades… Ells ajuden a enfosquir el túnel. I no cal parlar dels delegats del govern al País Valencià, president, vicepresident i consellers del ram, que ni es molesten a fer-nos saber de la seua existència i dels seus coneixements d’economia.

Haurien de frivolitzar els missatges? Haurien d’ocultar les mesures que prenen? Evidentment, no. Però el que podrien mirar de fer és saber per què fan el que fan -no em referisc a “la culpa és dels d’abans”, sinó a un intent reeixit de relat explicatiu per aquestes mesures- i, sobretot, on ens porta tot plegat. On és la llum. Com un cop rebaixat el dèficit es reactiva l’economia. Si la llum és llunyana, d’acord, però almenys que algú diga que hi ha una llum al final del túnel.

I qui ho hauria de fer té un nom, i aquest nom, per una lògica absoluta, és Mariano Rajoy. Els estrategues de Moncloa i Génova potser pensen que la manca d’exposició pública evita que el president espanyol es creme, que ja ho fan els ministres per ell. Però m’aventure a predir que, o canvia en breu aquesta tàctica de no-lideratge portada a l’extrem, o Rajoy n’acabarà pagant les conseqüències.

Foto: periodistadigital.com/EFE

Les coses canvien

dimarts , 17/04/2012

A la política internacional també. Les coses canvien. M’estic referint a l’anunci de la nacionalització de la majoria de la petroliera YPF per part del govern argentí, comandat per Cristina Fernández de Kirchner. Obviarem en aquest post valoracions econòmiques, patrioteres, jurídiques i legals. Segur que d’altres blocs tenen més coses a dir. En allò que ens fixarem és que aquesta maniobra, lluny de ser un fet aïllat, forma part d’un procés (lògic?) de canvi de paradigma de relacions entre Nord i Sud, o més concretament entre Amèrica Llatina i Europa, en primer terme, però també amb els Estats Units.

Fem un ràpid repàs a alguns esdeveniments de l’agenda exterior sudamericana de les últimes setmanes. Parem-nos en primer lloc a l’assumpte de les Malvines. Sense voler entrar en on rau la sobirania de les Falkland, hi ha hagut alguns moviments interessants. Argentina s’ha esforçat i ha aconseguit posar les Malvines a l’agenda internacional, incloses les Nacions Unides. El Regne Unit fuig d’aquest tema, però la cabuderia de CFK ha causat que, per primer cop a la història, tots els països del Con Sud tanquen els seus ports als vaixells amb bandera malvina. És un detall sense importància pràctica, sí, però ben simbòlic, tenint en compte que Chile, per exemple, va ser aliat anglés a la guerra de fa trenta anys. És a dir, tots els països veïns han donat suport a Argentina en la seua reivindicació territorial enfront del que ells anomenen colonialisme i imperialisme britànic. Al meu entendre, la demanda argentina és un brindis al sol, però no només és de consum intern: és un avís per qui vulga escoltar.

Cimera de les Amèriques. Davant Barack Obama, diversos països han rebaixat a propòsit el to diplomàtic de la trobada mentre reclamaven en veu alta que no tornarien a acudir-hi si Cuba no hi és convidada. Com han canviat aquestes cimeres, on fa pocs anys els mandataris americans eren rebuts amb catifa vermella i a dures penes escoltaven algun retret en veu baixa. Un altre avís que les coses no són com eren.

I aquesta setmana, el govern argentí s’atreveix a nacionalitzar per decret una empresa propietat de la principal multinacional espanyola. Més enllà de les justificacions energètiques i de desenvolupament intern, els dubtes legals que genera i la possible càrrega populista i d’afermanent intern que pot contenir la mesura, allò ben cert és que el govern espanyol no té ni la més remota idea de com fer front a aquesta situació. Ni Espanya, ni la Unió Europea, han dit fins ara res amb trellat. CFK ha actuat així perquè ha interpretat que disposa de la suficient fortalesa com per fer-ho. Capítol a banda mereix l’escenografia de l’anunci, amb el retrat d’Evita Perón de fons. Tota una declaració d’intencions.

I tot açò, per què ara? Perquè les coses canvien. No podem perdre de vista que no fa ni deu anys Argentina vivia amb el corralito, Brasil era coneguda per la pobresa i violència al camp i la ciutat i no sabíem què era l’eix bolivarià. Avui, Argentina desafia el Regne Unit i Espanya. Brasil és una potència mundial incontestable que reclama amb veu alta cadira fixa al Consell de Seguretat de l’ONU. Veneçuela s’atreveix a tenir una agenda exterior proscrita amb la seguretat que li dona el seu petroli, i influeix al seu entorn com a potència regional de primer ordre. Mentre a Europa ara mirem amb enveja el desenvolupament econòmic de Sudamèrica i torna a l’imaginari col·lectiu juvenil allò d’emigrar, però no a Alemanya, sinó a Brasil o Argentina.

Justament ara, coincideix la pitjor crisi europea des de la Segona Guerra Mundial amb la culminació d’un procés de regeneració de Sudamèrica com a espai geopolític a tenir en compte. Els líders regionals de la dècada, des de Lula fins Chávez, des de CFK fins Bachelet, Correa o Morales, s’han entestat en redibuixar el mapa de les relacions internacionals, cadascú amb el seu estil, cadascú amb les seues armes, que ens poden agradar més o menys, però que no podem negar-los el seu èxit. I ha passat per dues raons: perquè volen, i sobretot perquè poden. Sudamèrica és avui un espai emergent que no creu que una Europa perduda en crisis financeres i monetàries estiga en disposició de continuar marcant el pas com fins ara. I tot just estem assistint als primers moviments al tauler d’escacs. De ben segur que hi haurà més episodis.

Foto: noticias24.com

Els nous rols a la política valenciana

divendres, 9/03/2012

La política valenciana viu moments de reestructuració conceptual i de nou repartiment d’espais entre els partits contendents. D’una tendència que pareixia inevitable cap a un bipartidisme real, on tot el pastís se’l repartien populars i socialistes (això sí, de forma ben desigual) ara vivim una realitat a quatre, amb un espai a la dreta monopolitzat de forma ininterrompuda des de finals dels 90 pel Partit Popular, a una oposició discutida entre tres, Partit Socialista, Compromís i Esquerra Unida. Tots els actors polítics valencians han d’aprendre a jugar amb el nou tauler i hi han de trobar el seu paper, el seu rol, que ajude el públic, la ciutadania, a interpretar la realitat. És comunicativament molt efectiu.

Compromís fa temps que ho té clar i actua en conseqüència: vol esdevenir el principal referent de l’oposició al Partit Popular. En un moment que el model social i institucional popular s’esquerda, la intenció és confrontar-s’hi al màxim per identificar-se en la solució. Ho porten fent des de mitjans de la legislatura passada, sobretot en la figura de Mònica Oltra. I en l’imaginari col·lectiu ho estan aconseguint.

Fotografia: Público

Si ho estan aconseguint, és en gran part gràcies a la col·laboració inestimable del propi PP. Els principals portaveus del partit governant fa temps que verbalitzen i actuen en base a una concepció política clara: el seu principal contrincant de l’arena pública és Compromís, ell és el blanc de les seues crítiques més ferotges i de les seues ires parlamentàries. L’actitud de Juan Cotino, president de les Corts, amb els diputats de Compromís n’és la millor mostra.

En aquest punt s’han trobat amablement les tàctiques a curt-mig termini de dos partits polítics antagònics. Mentre Compromís aplica claus de judo per aprofitar la ràbia i empenta del contrari per voltejar la situació i treure’n benefici, el Partit Popular el que aconsegueix és menysprear sistemàticament el principal partit de l’oposició, i fins que no es demostre el contrari el principal rival electoral, i compactar l’espai propi contra un enemic identificable en allò que la dreta valenciana odia més profundament: el nacionalisme d’esquerres.

Exemple: Oltra porta una samarreta reivindicativa, Cotino la renya i l’acaba expulsant del Ple. Compromís s’alça i marxa en senyal de protesta, i socialistes i EU es queden atrapats. Si es queden són col·laboracionistes amb el PP, però si marxen, que és més lògic i el que va acabar passant, la imatge està clara per tothom: Compromís és qui lidera l’oposició.

Així les coses, el joc de rols a la política valenciana s’està aclarint. El PP és el govern, qui mana i manté els que bramen a ratlla, i Compromís és l’oposició frontal, insolent i incansable. Són papers fàcils d’identificar pel públic, i ja cadascú triarà qui és el bo i qui el roí. Ara falta que tant el Partit Socialista com Esquerra Unida troben el seu lloc a l’escenari. El PSPV fa temps que el busca, i el seu principal problema és que no saben qui volen que escriga el guió i l’interprete. I EUPV voldria jugar el rol que està protagonitzant Compromís, que és el que li escau per cultura política i ideologia, però fins que Morera, Oltra i companyia sàpiguen interpretar-lo hauran de buscar-se les garrofes intentant un altre paper.

TV3 no pot ser Canal 9

dijous, 23/02/2012

L’ARA ha arribat al País Valencià. Aquesta és una molt bona notícia, sense dubte. Un nou mitjà en llengua pròpia que contribuirà, en la seua mesura, a normalitzar el panorama mediàtic a casa nostra. Tant de bo siga un primer pas d’una aposta decidida a llarg termini de la capçalera pel sud del Sénia i ajude a conformar un espai comú de comunicació i cultura.

Parlant de panorama mediàtic i espai comú. El passat dissabte, una manifestació amb una assistència més que digna recorria els carrers de Castelló de la Plana reclamant la tornada de les emissions de la televisió autonòmica catalana a casa nostra. Al meu parer, és una reivindicació justa, evidentment. I per això, vaig participar de la mobilització.

Ara bé, en el tema de TV3 sempre se’m queda un xicotet sabor agredolç. Reiterant l’evidència que vull veure-la a la meua televisió, ací a Extramurs al cap i casal, m’agradaria que aquesta trempera reivindicativa mirés, ni que fos només un moment, a la que és la nostra televisió pública, Televisió Valenciana.

TVV és probablement una de les cadenes públiques més vergonyants que hi ha. Ha estat víctima d’una gestió nefasta, presa del clientelisme i el balafiament de recursos, i és un dels exemples de manipulació informativa més flagrants d’Europa Occidental.

La pràctica del comissariat polític i la qualitat dels programes informatius i la resta de la graella n’ha causat un gran distanciament mental de la població valenciana crítica amb el règim popular. És lògic. Per un estómac sense massa resistència, un informatiu del migdia pot provocar problemes gàstrics. Aquest distanciament ha derivat, massa vegades, en ignorància o directament rebuig per tot allò que olore a Canal 9. I de retruc, la presència de TV3 a l’imaginari col·lectiu com una Itaca desitjable.

Al meu entendre, treure Canal 9 de l’equació és un greu error. La gestió i línia editorial mesella amb el poder de la televisió pública valenciana no ens ha de fer oblidar mai que és justament això, la televisió pública valenciana. La que paguem amb els nostres impostos. La que ha d’oferir un servei informatiu i de continguts de qualitat a la ciutadania. La que pot informar des de la proximitat sobre els temes del dia a dia. La que ha de fer de motor del sector audiovisual valencià. La que ha d’esdevenir un element clau en la normalització del valencià. Canal 9 fa alguna d’aquestes coses? No. Però hem de renunciar a què ho faça? Deixem morir RTVV, que és el que volen els seus actuals gestors? No em pareix una gran opció de futur.

Perquè serà Canal 9, i no cap altre canal, qui puga jugar el paper de televisió pública valenciana. Si em permeteu el comentari, les càmeres de TV3 que estaven dissabte a la manifestació no s’han passejat massa per Castelló des de fa un any, quan es va tancar el repetidor del Bartolo. Em sobrarien dits d’una mà per comptar les peces informatives sobre la capital dela Planaen aquests mesos. No li podem demanar a TV3 que siga Canal 9, perquè no en té la voluntat. No pot fer informació de proximitat perquè no té condicions per fer-ho.

I tampoc fa de motor de la indústria audiovisual valenciana perquè prou feines té en fer-ho de la catalana. Eixe paper l’ha de fer TVV. Per tant, m’agradaria que, a més de manifestar-nos cofois per la tornada de les emissions de TV3, una Itaca televisiva amb una quota de pantalla mitjana del 0,5% al País Valencià, esmerçàrem esforços similars per reclamar una televisió pública valenciana i de qualitat. A mi, personalment, em pareix molt més crucial pel País Valencià.

Cal assenyalar, a més, que alguna cosa es mou al ventre de la bèstia. Dia rere dia tenim constància que els treballadors de la casa no callen davant la manipulació informativa, sinó que hi planten cara en la mesura de les seues possibilitats. I tenim recentment creada la Plataforma Sí a RTVV, integrada per professionals de la casa i altres persones del món associatiu i polític valencià. Aquesta és una lluita que ens interessa, i molt, com a país i com a societat. Esforcem-nos-hi.

Foto: Comunicació21