Arxiu de la categoria ‘Política’

El principi de saturació

dilluns, 22/07/2013

Sempre recordaré quan el professor de Física i Química de segon de BUP (sí, tenim una edat) li va explicar a un company què era el principi de saturació. L’alumne, mític personatge de la classe, s’havia encabotat en no entendre que arribava un punt que un got d’aigua no podia dissoldre més granets de sucre i aquests, simplement, es quedaven sencers dins el líquid element. La solució estava saturada i per tant no podia dissoldre més sucre. “Això no pot passar!”, afirmava l’alumne. El professor va convidar-lo a seguir els principis de l’empirisme. “Esta nit a casa ompli un got d’aigua i ves tirant-li sucre, i comprovaràs que arriba un punt que ja no es dissol. I per cabut, beu-te el got d’aigua i voràs que bona està una solució d’aigua saturada de sucre”. L’alumne, evident víctima de la dispersió mental adolescent, al dia següent ni recordava la conversa.

L’anècdota em serveix per introduir quina pot ser una línia de l’estratègia comunicativa i política del govern de l’estat espanyol. Segueix el principi de saturació. Després de mesos de traca del tema Bárcenas, sobres i corrupció en general -amb uns últims dies de mascletà a les portades d’El Mundo-, el govern Rajoy està aprofitant per anar colant, una darrere una altra, mesures de gran profunditat política i social, que en altres condicions estarien rebent una resposta social molt més contundent.

Les primeres grans lleis polítiques de la legislatura, bàsicament la Llei Wert de reforma educativa i sobretot la reforma laboral, sí que reben resposta. També en va tindre inicialment la reforma restrictiva del dret de l’avortament, però últimament la saturació contestatària s’està fent evident. En pocs dies tenim dos exemples: la restricció de les ajudes a la reproducció assistida per dones fadrines i lesbianes, i ara la no inclusió al cens de maltractaments de gènere de les dones hospitalitzades menys de 24 hores.

És a dir, dos atacs frontals i contundents a drets de les dones, que se sumen a les reformes en el dret a l’avortament. Com una gota malaia, el govern Rajoy està laminant conquestes socials retocant el que pareixen detallets, però que denoten un objectiu molt clar: una agenda social netament conservadora, molt més pròpia de les bases del Partit Republicà nordamericà que d’un partit liberal europeu. Mato i Gallardón són els ariets d’aquesta estratègia.

Hem posat els últims casos que afecten els drets de les dones com a exemple, però la reforma de la justícia amb les noves taxes, així com les restriccions sanitàries per persones nouvingudes, i un llarg etcètera, van en la mateixa línia. Una societat teòricament progressista com la nostra (almenys segons els estudis d’opinió) hauria de ser molt més contundent en la resposta a polítiques d’aquest caire, però molt ens temem que la solució ja està saturada. No admetem més sucre al got, per més que n’aboquen no el podem dissoldre en indignació i resposta col·lectiva.

Paradoxalment, la pitjor crisi política i institucional dels últims anys està permetent al Partit Popular portar endavant la seua agenda social més dura. Rajoy aboca sucre a cabassos, fins que algú li diga prou.

FOTO: www.publico.es

Demolició Valenciana, SA

dimecres, 18/07/2012

Fa una setmana la Generalitat Valenciana celebrava, amb bastanta discreció per no dir certa vergonya, els trenté aniversari de l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana. Tres dècades d’autogovern, diuen. Doncs no deixa de ser curiós que just al voltant de tan insigne efemèride assistim al desmantellament impúdic de la nostra minsa autonomia i les poques fites assolides en el paraigües institucional esquifit de 1982.

Mal acaba el que mal comença. L’Estatut de 1982, de Lerma i Guerra, el nostre pecat original. L’esquerra domesticada va trobar en l’agressivitat feixista de la Batalla de València l’excusa perfecta perquè als valencians ens toqués el rebre en el café per tothom. El nostre va ser americà, ben aigualit, equiparable a territoris amb tradició d’autogovern ferotge com La Rioja o Múrcia. Institucionalment, al mateix nivell.

Tot i això, aquell text raquític va possibilitar l’establiment d’una certa autonomia, un autogovern si volem fictici però amb una sensació de realitat plasmada en la Generalitat, en unes Corts i un Consell que gestionava algunes competències, un sistema educatiu propi i inclús una televisió autonòmica que naixia amb la voluntat de reforçar la normalització de la llengua i la indústria audiovisual local. De fet, en certs moments històrics, encara que fos per la presència de regionalisme populista, podríem opinar que teníem un sistema de partits propi.

El problema real de l’autogovern valencià és que sempre ha estat gestionat per aquells que se’l creien de forma relativa o bé directament el rebutjaven. Els anys de Lerma estaríem parlant del primer cas: les cotes d’autonomia assolides ja encaixaven en l’esquema mental del partit governant, protofederalista i identitàriament diluït.

Els anys de govern popular, que encara duren, la situació ha empitjorat si cap: els que gestionen l’autogovern, que en un principi el creien absolutament prescindible, se n’han adonat que és una estupenda oportunitat de parasitar l’administració pública i extreure’n el màxim benefici per unes determinades elits o bé per crear i mantindre xarxes clientelars que al mateix temps serveixen per perpetuar-se en el poder.

És a dir, aquells que ni es creuen l’autonomia ni es creuen l’administració pública han estat al capdavant de l’administració pública autonòmica. I clar, el resultat és el que és.

Els amics de La Paella Rusa han explicat a la perfecció què ha passat amb Canal 9 com a exemple de tot el sistema d’autogovern valencià. Saqueig, clientelisme, opacitat, pràctiques corruptes, menyspreu absolut per la institució i la seua missió. El canvi de situació és que ara la menjadora s’ha assecat, la repartidora de prebendes i privilegis ja no conté or i diamants i, com ja no tenim res més que saquejar, fem el que realment volíem des d’un principi: desmantellar l’autogovern. Demolició Valenciana, SA.

L’últim exemple, frívol però simbòlic, és el canvi de la diada del Nou d’Octubre a dilluns perquè no hi haja pont. És una metàfora: el poc i minso autogovern queda desplaçat i menyspreat amb alguna excusa estúpida. El següent pas quin és, no penjar la senyera (per molt coronada en blau que estiga) i deixar només l’espanyola per estalviar en tela i detergent? Llogar el Palau de Benicarló per fer bodes i banquets? Canviar el preciós escut de Pere el Cerimoniós, símbol de la Generalitat, pel logo d’un patrocinador?

Per acabar-ho de rematar, i el més important de tot, estem a punt de ser intervinguts econòmicament. És a dir, suprimir l’autogovern. Perquè sense capacitat de triar a què destines el teu pressupost, tu em diràs quina autonomia queda. La intervenció és el primer pas per la culminació final dels propòsits de Demolició Valenciana, SA. El gran deute, causat principalment per la trampa de l’infrafinançament del País Valencià, i rematat pel balafiament i saqueig de recursos públics, ens aboca al final del camí encetat amb un peu coix en 1982.

Tenim al llop guardant les ovelles. Però no ens oblidem mai d’una cosa: que ha posat al llop a l’aguait del corral hem estat nosaltres, els valencians i valencianes, que així ho hem decidit. És a dir, tenim no part de responsabilitat, sinó la gran majoria. El gruix dels votants ha consentit i volgut que siguem governats per Demolició Valenciana, SA. I probablement al gruix dels habitants d’aquest país l’autogovern tampoc els importa massa.

Al cap del carrer, el que ara realment preocupa és que, tal i com estan les coses, si algun dia decidim canviar els inquilins del Palau de la Generalitat, si triem fer fora als amics de Demolició Valenciana, SA, quedarà alguna cosa que es parega remotament a un autogovern.

Volem un CEO valencià

dijous, 28/06/2012

No sé si el lector o la lectora d’aquest bloc coneix el Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat de Catalunya. És un organisme governamental que es dedica a fer enquestes quantitatives sobre temes d’actualitat. Per entendre’ns, una mena de Centro de Investigaciones Sociológicas però adaptat a la realitat catalana.

El CEO el va impulsar el govern de coalició PSC-ERC-ICV al poc temps d’arribar al Palau de la Generalitat. Volien acabar amb una praxi que consideraven poc transparent en les enquestes realitzades des del Govern. Van decidir unificar tots els estudis en un únic organisme, que tenia un consell de govern multipartit i paritari entre experts en investigacions sociològiques i representants polítics. Quedava adscrit al Departament d’Economia i Finances, el Parlament havia d’aprovar-ne el pressupost i la memòria d’activitats anual, i els grups parlamentaris eren informats dels resultats poc abans de fer-se públics. El treball de camp de les enquestes es convocava mitjançant un pulcre concurs públic, el tractament de les dades ja corria a càrrec de l’equip del CEO.

Amb l’arribada d’Artur Mas a la presidència han canviat algunes coses, però poc substantives: el director, on Jordi Argelaguet ha substituït el bon amic Gabriel Colomé (ambdues persones de sobrada capacitat i experiència en el camp), i l’adscripció, que ara és al Departament de la Presidència. L’essència, emperò, és la mateixa. Un institut públic que fa estudis d’opinió adaptats als temes d’interés per les institucions catalanes i la ciutadania. I un instrument realment útil per conéixer l’opinió pública.

El CEO, per tant, conté ja un històric de resultats que permet formar-se imatges més o menys fiables (depén de l’interpretador, clar està) sobre l’opinió pública catalana, sobre temes polítics i també socials, econòmics, culturals… Els propis catalans i les seues institucions es coneixen millor gràcies al CEO. I els que estem atents als estats d’opinió sociopolítics tenim una eina fantàstica d’anàlisi. Amb tots els problemes inherents a les enquestes quantitatives i les seus interpretacions, però en definitiva un instrument de treball polític i sociològic a l’abast de tothom.

Doncs bé, jo vull un CEO valencià. Vull que la meua Generalitat impulse un instrument d’investigació de l’opinió pública transparent i professional, que siga útil per fer-nos una idea de què pensem els i les valencianes sobre els nostres temes. No haver d’esperar a la pre i la postelectoral del CIS per tindre una bona enquesta que interpretar, amb el problema que fan un qüestionari tipus per les 17 autonomies i per tant perdem una mostra molt valuosa per saber més coses, per tindre més informació sobre què opinem de l’aigua, del valencià, de la Fórmula 1, de l’urbanisme, de la corrupció, del nostre camp, de les institucions, dels nostres mitjans de comunicació… Volem dades, i les volem valencianes, públiques, professionals, transparents i abastables.

En definitiva, volem que l’Argos, un portal ple d’informació i fàcilment consultable, però al fi i al cap un simple contenidor, mute en un veritable institut d’estudis d’opinió.

La lluita per la interpretació

dijous, 14/06/2012

Des del passat dissabte, quan el ministre d’Economia Luis De Guindos va anunciar que Europa destinava 100.000 milions euros a salvar el sistema financer espanyol, hem assistit a un espectacle semàntic i interpretatiu formidable. El quiosc de diumenge era un festival de capçaleres que discordaven sobre la naturalesa de l’acció, sobre si era un rescat o no, sobre què significava, vaja, que no quedava res massa clar per l’espectador que no havia passat per primer de macroeconomia, com servidor: realment, què havia passat?

Doncs aquesta és una bona pregunta. Però, en termes de comunicació i opinió pública, és substantiva? És a dir, evidentment que és important què ha passat, el fet en sí, però al fi i al cap el que quedarà en el nostre cervell és allò que nosaltres pensem que ha passat. El que nosaltres, com a individus, decidim pensar sobre això, sobre si és bo o dolent, o sobre si els nostres representants ho han fet bé o malament… Per tant, la lluita real en termes comunicatius, sobre el rescat o sobre qualsevol altre fet, és influir en la nostra manera de percebre la realitat o un fet concret.

Per posar un exemple, fixem-nos en els debats electorals. Molts cops, en un format tan pautat i poc àgil i entre candidats entrenats, és difícil distingir un vencedor. I molta gent, directament, ni l’ha seguit. Per això, el primer que fan els equips de comunicació dels partits és intentar influir en els periodistes que han seguit el debat per convèncer-los que el seu candidat ha triomfat per sobre el rival, perquè els periodistes al seu torn convencen els seus lectors, televidents o oients del mateix fet. No importa el debat, importa el que la gent pense del debat, la percepció del que ha passat. Molta gent espera les opinions dels suposats experts per conformar-se la seua, o inclús la canvia per adaptar-la a la corrent majoritària.

Amb el rescat ha passat una cosa pareguda. Importa què percebem de la intervenció europea. Per això el govern espanyol s’ha pres tantes molèsties en la tria de paraules per definir l’acció: la consigna és evitar la paraula rescat, perquè a les nostres ments això ens situa a l’alçada d’experiències prèvies amb rescats, que són Portugal, Irlanda i, sobretot, la mediàtica Grècia. Així doncs, sí que és important si se li diu rescat o no: és un element clau per la nostra percepció de la situació.

I aquesta és la raó per la qual s’ha insistit en els termes crèdit, préstec o ajuda. La semàntica és la clau. Ho sap Rajoy i els seus i també ho saben els seus rivals. I paral·lelament a la lluita per la definició, que s’ha lliurat entre partidaris i detractors del govern Rajoy, hi ha hagut la resta d’elements que han rodejat el fet en sí: qui l’ha forçat, Espanya o Europa? El govern espanyol ha estat ferm o l’han humiliat? En tota aquesta batalla hem d’incloure el famós sms de Rajoy a De Guindos sobre Uganda o la poc comentada felicitació, subtil però pública, de Joan Carles de Borbó a Rajoy. Ben fet noi, va ser el missatge.

Per altra banda, hi ha els esforços de l’oposició i els seus portaveus per dibuixar un panorama de feblesa i improvisació per part del govern espanyol. Depenent de la interpretació que s’impose al nostre pensament, Rajoy és un líder i el seu govern és bo per Espanya, o bé són una calamitat que no sap encarar la crisi ni defensar els interessos dels seus ciutadans i que cada dia que passa empitjora la situació.

Però a l’hora d’eixir amb avantatge d’aquesta batalla, la credibilitat és un punt clau. Per tant, si qui explica el rescat-ajuda-crèdit-estafa (cadascú que trie al gust) és el ministre d’Economia i no el president del govern, hi ha una roda de premsa caòtica i les explicacions no són convincents, el que estàs fent és tirar pedres a la teua teulada. Un president que tarda 20 hores en comparèixer per un cop acabada la roda de premsa anar-se’n al futbol no dibuixa una imatge de credibilitat. Així és difícil imposar una versió pròpia.

En tot cas, dies després del rescat, encara continua la lluita per influir en la nostra percepció del que ha passat. Diaris, tertulians, congressistes… insisteixen en imposar una de les interpretacions. Però, què ha passat realment? És bo o dolent? En fi, això ja és un altre tema. Que jo tampoc voldria influir…

Foto: RTVE.ES

Sense llum és difícil avançar

divendres, 18/05/2012

Avís inicial: l’escrit de hui és sobre la crisi, però no és un post per discutir de política econòmica, rescats bancaris o eurobons. No en sé prou. Tinc la meua humil opinió sobre què passa a una economia sense estímuls per moure’s, jo crec que es mor, però bé, és preferible escriure sobre allò que en sabem, almenys un mínim. És un post, doncs, sobre comunicació.

Estem immersos en una crisi gravíssima. Econòmica, financera, de model de societat, de totes les derivades que li vulgueu posar. Encendre la televisió i mirar un informatiu fa posar els pèls de punta: nadem entre conceptes que per més explicats no sabem exactament què volen dir. Prima de risc. Eurobons. Nacionalitzacions bancàries. Provisió de fons. Deute sobirà. Control del dèficit. Eixida de l’euro. “Corralito”. Mots i enunciats amb significats complexos que ens fan sentir-nos desorientats enmig d’una situació sovint complicada en el terreny personal per molts de nosaltres. Si em permeteu la metàfora, vivim dins un túnel fosc, molt fosc.

En un túnel necessites orientació per trobar l’eixida. Si no veus llum, no saps cap on caminar, no saps si vas endavant o endarrere, i per tant no et mous. Ara mateix, la gran majoria dels responsables de la gestió política i econòmica no s’han preocupat d’explicar-nos on és la llum. Si diuen alguna cosa, només se centren en com de fosc està tot, en com de difícil és la situació, en què hem de caminar sense espardenyes, sense menjar i amb poca aigua, perquè no en tenim. Però no ens diuen cap on hem de caminar.

Mariano Rajoy és el president espanyol amb menys exposició pública de després de la transició, probablement. Al Congrés i el Senat quan és imprescindible i poc més. Poques compareixences, entrevistes escasses per no dir nul·les… és un lideratge, si em permeteu, sorprenent: es basa en no dir res ni aparéixer en públic. De fet, és un no-lideratge.

En el seu nom, parlen De Guindos i Montoro. Més enllà que com a comunicadors deixen molt que desitjar (sobretot el ministre d’Economia, Montoro té més taules), els seus missatges sempre, sempre són en negatiu. Avisos, amenaces, anuncis de noves retallades… Ells ajuden a enfosquir el túnel. I no cal parlar dels delegats del govern al País Valencià, president, vicepresident i consellers del ram, que ni es molesten a fer-nos saber de la seua existència i dels seus coneixements d’economia.

Haurien de frivolitzar els missatges? Haurien d’ocultar les mesures que prenen? Evidentment, no. Però el que podrien mirar de fer és saber per què fan el que fan -no em referisc a “la culpa és dels d’abans”, sinó a un intent reeixit de relat explicatiu per aquestes mesures- i, sobretot, on ens porta tot plegat. On és la llum. Com un cop rebaixat el dèficit es reactiva l’economia. Si la llum és llunyana, d’acord, però almenys que algú diga que hi ha una llum al final del túnel.

I qui ho hauria de fer té un nom, i aquest nom, per una lògica absoluta, és Mariano Rajoy. Els estrategues de Moncloa i Génova potser pensen que la manca d’exposició pública evita que el president espanyol es creme, que ja ho fan els ministres per ell. Però m’aventure a predir que, o canvia en breu aquesta tàctica de no-lideratge portada a l’extrem, o Rajoy n’acabarà pagant les conseqüències.

Foto: periodistadigital.com/EFE

Les coses canvien

dimarts , 17/04/2012

A la política internacional també. Les coses canvien. M’estic referint a l’anunci de la nacionalització de la majoria de la petroliera YPF per part del govern argentí, comandat per Cristina Fernández de Kirchner. Obviarem en aquest post valoracions econòmiques, patrioteres, jurídiques i legals. Segur que d’altres blocs tenen més coses a dir. En allò que ens fixarem és que aquesta maniobra, lluny de ser un fet aïllat, forma part d’un procés (lògic?) de canvi de paradigma de relacions entre Nord i Sud, o més concretament entre Amèrica Llatina i Europa, en primer terme, però també amb els Estats Units.

Fem un ràpid repàs a alguns esdeveniments de l’agenda exterior sudamericana de les últimes setmanes. Parem-nos en primer lloc a l’assumpte de les Malvines. Sense voler entrar en on rau la sobirania de les Falkland, hi ha hagut alguns moviments interessants. Argentina s’ha esforçat i ha aconseguit posar les Malvines a l’agenda internacional, incloses les Nacions Unides. El Regne Unit fuig d’aquest tema, però la cabuderia de CFK ha causat que, per primer cop a la història, tots els països del Con Sud tanquen els seus ports als vaixells amb bandera malvina. És un detall sense importància pràctica, sí, però ben simbòlic, tenint en compte que Chile, per exemple, va ser aliat anglés a la guerra de fa trenta anys. És a dir, tots els països veïns han donat suport a Argentina en la seua reivindicació territorial enfront del que ells anomenen colonialisme i imperialisme britànic. Al meu entendre, la demanda argentina és un brindis al sol, però no només és de consum intern: és un avís per qui vulga escoltar.

Cimera de les Amèriques. Davant Barack Obama, diversos països han rebaixat a propòsit el to diplomàtic de la trobada mentre reclamaven en veu alta que no tornarien a acudir-hi si Cuba no hi és convidada. Com han canviat aquestes cimeres, on fa pocs anys els mandataris americans eren rebuts amb catifa vermella i a dures penes escoltaven algun retret en veu baixa. Un altre avís que les coses no són com eren.

I aquesta setmana, el govern argentí s’atreveix a nacionalitzar per decret una empresa propietat de la principal multinacional espanyola. Més enllà de les justificacions energètiques i de desenvolupament intern, els dubtes legals que genera i la possible càrrega populista i d’afermanent intern que pot contenir la mesura, allò ben cert és que el govern espanyol no té ni la més remota idea de com fer front a aquesta situació. Ni Espanya, ni la Unió Europea, han dit fins ara res amb trellat. CFK ha actuat així perquè ha interpretat que disposa de la suficient fortalesa com per fer-ho. Capítol a banda mereix l’escenografia de l’anunci, amb el retrat d’Evita Perón de fons. Tota una declaració d’intencions.

I tot açò, per què ara? Perquè les coses canvien. No podem perdre de vista que no fa ni deu anys Argentina vivia amb el corralito, Brasil era coneguda per la pobresa i violència al camp i la ciutat i no sabíem què era l’eix bolivarià. Avui, Argentina desafia el Regne Unit i Espanya. Brasil és una potència mundial incontestable que reclama amb veu alta cadira fixa al Consell de Seguretat de l’ONU. Veneçuela s’atreveix a tenir una agenda exterior proscrita amb la seguretat que li dona el seu petroli, i influeix al seu entorn com a potència regional de primer ordre. Mentre a Europa ara mirem amb enveja el desenvolupament econòmic de Sudamèrica i torna a l’imaginari col·lectiu juvenil allò d’emigrar, però no a Alemanya, sinó a Brasil o Argentina.

Justament ara, coincideix la pitjor crisi europea des de la Segona Guerra Mundial amb la culminació d’un procés de regeneració de Sudamèrica com a espai geopolític a tenir en compte. Els líders regionals de la dècada, des de Lula fins Chávez, des de CFK fins Bachelet, Correa o Morales, s’han entestat en redibuixar el mapa de les relacions internacionals, cadascú amb el seu estil, cadascú amb les seues armes, que ens poden agradar més o menys, però que no podem negar-los el seu èxit. I ha passat per dues raons: perquè volen, i sobretot perquè poden. Sudamèrica és avui un espai emergent que no creu que una Europa perduda en crisis financeres i monetàries estiga en disposició de continuar marcant el pas com fins ara. I tot just estem assistint als primers moviments al tauler d’escacs. De ben segur que hi haurà més episodis.

Foto: noticias24.com

Finançament valencià: de sentit comú

divendres, 23/03/2012

Fa poques setmanes, la Fundació Nexe, vinculada a l’ACV Tirant lo Blanch, ha fet públic l’estudi “El finançament dels valencians. Una insuficiència històrica”, redactat per l’expert en la matèria Rafael Beneyto. La conclusió de l’estudi és meridiana: el País Valencià no pot suportar més temps un sistema de finançament que el maltracta i l’hipoteca i necessita més que ningú l’establiment d’un concert econòmic per poder tirar endavant.

Perquè el País Valencià, tot i estar per baix de la mitjana estatal de PIB per càpita, aporta més del que rep. Només amb educació, sanitat i serveis socials es gasta el total de l’aportació del sistema, abocant-nos a un endeutament endèmic. És una situació inaudita i hipoteca el nostre futur com a societat i com a persones. Si volem tirar endavant, cal fer del finançament valencià i el concert econòmic temes centrals del debat polític i social al nostre país, perquè ací realment ens hi juguem, mai millor dit, les garrofes. Ja podem assumir competències, manar dreta espanyolista, esquerra valencianista o Rosita Amores, que si no hi ha un clau a la caixa poc podrem fer.

Durant mesos, hom ha assenyalat el balafiament dels recursos que ha fet el govern valencià com a principal causa de les dificultats econòmiques del Consell, sense fer esment del fet que els valencians rebem un tracte fiscal insultant per part de l’estat espanyol. Cert és, algunes persones ho feien notar, però l’onada opinadora feia bandera de l’aeroport de Castelló, la Ciutat de la Llum, la Fórmula 1, etc., com a causa de les teranyines a les arques públiques valencianes. Aquesta postura no és només intel·ligible, és que és lògica, perquè la càrrega estètica d’una pista inaugurada sense avions és insuperable.

Segons l’autor, la causa principal de la manca de recursos és el dèficit fiscal. Això no treu que s’hagen tirat endavant iniciatives caríssimes i inútils, que fan mal als ulls i la butxaca, com el cost final de la Ciutat de les Arts i les Ciències o el propi aeroport fantasma de Castelló. Però el que assenyala Beneyto és que encara que s’hagueren gestionat els recursos de forma modèlica (cosa que, repetim, no ha passat) el Consell tindria greus problemes financers.

En aquest tema, cal aprofitar el camí recorregut per altres. Als 90, a Catalunya, Josep Huguet i companyia van començar a parlar d’un tal concert econòmic. Poc a poc el concepte ha anat calant fins esdevenir una prioritat de país per la majoria social catalana. Al País Valencià, també als 90 la Unitat del Poble Valencià també en va fer bandera, sense massa continuïtat ni èxit. Avui en dia, el valencianisme té més força que mai i hauria de fer del concert econòmic un eix central, lògic, del seu discurs. Però no només l’àmbit nacionalista: pel bé dels valencians i valencianes, tots els àmbits polítics i socials de casa nostra haurien de fer pinya i exigir un finançament digne que ens permeta tindre oportunitats de futur. Sense un finançament just, ni serveis socials, ni estímul econòmic, ni res. No és cosa d’ideologies: és de sentit comú.

Els nous rols a la política valenciana

divendres, 9/03/2012

La política valenciana viu moments de reestructuració conceptual i de nou repartiment d’espais entre els partits contendents. D’una tendència que pareixia inevitable cap a un bipartidisme real, on tot el pastís se’l repartien populars i socialistes (això sí, de forma ben desigual) ara vivim una realitat a quatre, amb un espai a la dreta monopolitzat de forma ininterrompuda des de finals dels 90 pel Partit Popular, a una oposició discutida entre tres, Partit Socialista, Compromís i Esquerra Unida. Tots els actors polítics valencians han d’aprendre a jugar amb el nou tauler i hi han de trobar el seu paper, el seu rol, que ajude el públic, la ciutadania, a interpretar la realitat. És comunicativament molt efectiu.

Compromís fa temps que ho té clar i actua en conseqüència: vol esdevenir el principal referent de l’oposició al Partit Popular. En un moment que el model social i institucional popular s’esquerda, la intenció és confrontar-s’hi al màxim per identificar-se en la solució. Ho porten fent des de mitjans de la legislatura passada, sobretot en la figura de Mònica Oltra. I en l’imaginari col·lectiu ho estan aconseguint.

Fotografia: Público

Si ho estan aconseguint, és en gran part gràcies a la col·laboració inestimable del propi PP. Els principals portaveus del partit governant fa temps que verbalitzen i actuen en base a una concepció política clara: el seu principal contrincant de l’arena pública és Compromís, ell és el blanc de les seues crítiques més ferotges i de les seues ires parlamentàries. L’actitud de Juan Cotino, president de les Corts, amb els diputats de Compromís n’és la millor mostra.

En aquest punt s’han trobat amablement les tàctiques a curt-mig termini de dos partits polítics antagònics. Mentre Compromís aplica claus de judo per aprofitar la ràbia i empenta del contrari per voltejar la situació i treure’n benefici, el Partit Popular el que aconsegueix és menysprear sistemàticament el principal partit de l’oposició, i fins que no es demostre el contrari el principal rival electoral, i compactar l’espai propi contra un enemic identificable en allò que la dreta valenciana odia més profundament: el nacionalisme d’esquerres.

Exemple: Oltra porta una samarreta reivindicativa, Cotino la renya i l’acaba expulsant del Ple. Compromís s’alça i marxa en senyal de protesta, i socialistes i EU es queden atrapats. Si es queden són col·laboracionistes amb el PP, però si marxen, que és més lògic i el que va acabar passant, la imatge està clara per tothom: Compromís és qui lidera l’oposició.

Així les coses, el joc de rols a la política valenciana s’està aclarint. El PP és el govern, qui mana i manté els que bramen a ratlla, i Compromís és l’oposició frontal, insolent i incansable. Són papers fàcils d’identificar pel públic, i ja cadascú triarà qui és el bo i qui el roí. Ara falta que tant el Partit Socialista com Esquerra Unida troben el seu lloc a l’escenari. El PSPV fa temps que el busca, i el seu principal problema és que no saben qui volen que escriga el guió i l’interprete. I EUPV voldria jugar el rol que està protagonitzant Compromís, que és el que li escau per cultura política i ideologia, però fins que Morera, Oltra i companyia sàpiguen interpretar-lo hauran de buscar-se les garrofes intentant un altre paper.