Arxiu de la categoria ‘Societat’

30 anys de la LUEV i els pedaladors incansables

dissabte, 23/11/2013

Durant aquests dies els valencians “celebrem” els 30 anys de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, la LUEV. Aquella normativa, que va ser elaborada pel valencianisme acomplexat del PSPV-PSOE en plena Batalla de València, no té ni punt de comparació en altres lleis de política lingüística del nostre entorn catalanoparlant. Tot i això, el preàmbul té algun paràgraf grandiloqüent:

Davant la situació diglòssica en què esta immersa la major part de la nostra població, consegüent a la situació de sotmetiment del valencià mantinguda durant la història de quasi tres-cents anys, la Generalitat, com a subjecte fonamental en el procés de recuperació de la plena identitat del poble valencià, té el dret i el deure de retornar la nostra llengua a la categoria i el lloc que mereix, acabant amb la situació de deixadesa i deterioració en què es troba. La nostra irregular situació sociolingüística exigeix una actuació legal, que sense tardar acabe amb la postració i propicie l’ús i ensenyament del valencià per tal d’assolir l’equiparació total amb el castellà”.

Malgrat aquesta noble intenció, a efectes pràctics, la llei només despenalitza l’ensenyament en valencià i el seu ús davant de les administracions. Poc més. Ras i curt: la LUEV és una llei manifestament insuficient. Un aspecte tan sensible com l’ensenyament en valencià el deixa en mans de les demandes de la societat, sense posar els instruments necessaris per canviar cap inèrcia. Tampoc estableix requisit lingüístic pels funcionaris, per tant és incapaç de garantir l’atenció i la no discriminació als valencianoparlants en la seua relació amb l’administració. Fixa uns drets, cert, però no garanteix el seu compliment.

No només és una eina insuficient: mai hi ha hagut una veritable voluntat d’esprémer-la a fons per part de cap govern valencià. Per una certa deixadesa a les administracions de Joan Lerma i per una animadversió variable per part dels Consells populars. Per no parlar de l’hostilitat i violència dels sectors anticulturals vinculats al blaverisme i l’espanyolisme, valga la redundància. Per resumir en una metàfora: la LUEV és una bicicleta vella que ha anat per un camí pedregós i amb molta gent posant pals a les rodes.

Ara bé… malgrat això, un 30% dels xiquets valencians estudia en valencià. Insuficient? Sí, però és un 30% més del que molts voldrien. I eixa porció de gent que hem estudiat en valencià estem en capacitat d’atendre un sector cultural incipient en llengua pròpia. Hegemònic? No, però palpable i real. I en augment.

I tot això no ha passat per una política lingüística ambiciosa de les nostres institucions. Això no ha passat pel paper normalitzador i cohesionador que hauria d’haver exercit RTVV. No ha passat perquè els nostres governants hagen donat exemple d’ús de la llengua en les Corts o en el Consell. Ni molt menys. Ha passat perquè hi ha hagut una part de la societat civil irredempta i organitzada que ha sabut mantindre un pols per la llengua contra molts elements. Entitats com Escola Valenciana, però no només, han sabut trobar les escletxes i les maneres de mantindre la llengua en constants vitals estables. Malalta, però estable. I és de justícia reconéixer que sense la cabuderia de molta gent potser la línia del cardiograma de la llengua estaria prop de ser plana. El bagatge de la LUEV és minso, però ens mostra la potència i vitalitat que podem tindre com a país.

Perquè malgrat tots els entrebancs, part de la societat valenciana s’ha pujat a la bici i ha pedalat incansable contra el camí pedregós, els pals a les rodes, la pluja i el fred. Pensem només per un moment que la LUEV fora una Moto GP, en compte d’un camí de cudols tinguérem una autopista i en compte de pals a les rodes hi hagués benzina de qualitat. Què passaria si tinguérem eines com cal i institucions ambicioses per fer avançar la llengua? Quina seria la potència de la nostra societat civil i la nostra gent? Ja us ho dic jo: immesurable.

En un país normal

diumenge, 1/07/2012

En un país normal el seu govern no gosaria retallar els mitjans de prevenció i extinció d’incendis forestals tot just quan comença un període cíclic de sequera.

En un país normal, des del coneixement que som un territori propens als incendis, es farien polítiques actives de gestió dels boscos i les muntanyes que faria baixar dràsticament el risc de propagació de focs forestals i es minimitzaria el seu impacte.

En un país normal el conseller responsable i el president de la Generalitat oferirien informació puntual i transparent sobre l’estat dels pitjors incendis del País Valencià les últimes dècades, i no farien declaracions buides sobre suposats augments de dotacions sense quantificar.

En un país normal el president del govern de l’estat tindria com a prioritat un desastre ecològic i humà de dimensions colossals davant d’un partit de futbol, donant suport abans a bombers i persones anònimes que ho donen tot contra el foc que a un grup d’esportistes d’elit.

En un país normal, tres dies després de l’inici d’uns incendis d’aquestes característiques, ja tindríem dia i hora per la compareixença a petició pròpia del conseller de Governació davant de les Corts i per la constitució d’una comissió d’investigació per esbrinar les possibles responsabilitats polítiques dels fets, on s’estudiaria de forma detallada les polítiques de prevenció dutes a terme i l’estat de les dotacions d’extinció i la inversió real feta.

En un país normal, amb mesures de gestió forestal, prevenció d’incendis i mitjans d’extinció suficients, probablement mai s’hagueren pogut cremar 50.000 hectàrees (per ara, i imaginem, perquè no tenim dades oficials) després de tres dies sense poder controlar els incendis.

En un país normal, segurament, ara no tindríem tantes ganes de plorar de ràbia i impotència.

Però no, no vivim en un país normal. I ja estem prou farts de la broma.

 

PS: Ara i sempre, gràcies als bombers i a totes les persones que es deixen la pell lluitant contra el foc. Vosaltres sí que sou uns herois.

Foto: rtve.es

Volem un CEO valencià

dijous, 28/06/2012

No sé si el lector o la lectora d’aquest bloc coneix el Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat de Catalunya. És un organisme governamental que es dedica a fer enquestes quantitatives sobre temes d’actualitat. Per entendre’ns, una mena de Centro de Investigaciones Sociológicas però adaptat a la realitat catalana.

El CEO el va impulsar el govern de coalició PSC-ERC-ICV al poc temps d’arribar al Palau de la Generalitat. Volien acabar amb una praxi que consideraven poc transparent en les enquestes realitzades des del Govern. Van decidir unificar tots els estudis en un únic organisme, que tenia un consell de govern multipartit i paritari entre experts en investigacions sociològiques i representants polítics. Quedava adscrit al Departament d’Economia i Finances, el Parlament havia d’aprovar-ne el pressupost i la memòria d’activitats anual, i els grups parlamentaris eren informats dels resultats poc abans de fer-se públics. El treball de camp de les enquestes es convocava mitjançant un pulcre concurs públic, el tractament de les dades ja corria a càrrec de l’equip del CEO.

Amb l’arribada d’Artur Mas a la presidència han canviat algunes coses, però poc substantives: el director, on Jordi Argelaguet ha substituït el bon amic Gabriel Colomé (ambdues persones de sobrada capacitat i experiència en el camp), i l’adscripció, que ara és al Departament de la Presidència. L’essència, emperò, és la mateixa. Un institut públic que fa estudis d’opinió adaptats als temes d’interés per les institucions catalanes i la ciutadania. I un instrument realment útil per conéixer l’opinió pública.

El CEO, per tant, conté ja un històric de resultats que permet formar-se imatges més o menys fiables (depén de l’interpretador, clar està) sobre l’opinió pública catalana, sobre temes polítics i també socials, econòmics, culturals… Els propis catalans i les seues institucions es coneixen millor gràcies al CEO. I els que estem atents als estats d’opinió sociopolítics tenim una eina fantàstica d’anàlisi. Amb tots els problemes inherents a les enquestes quantitatives i les seus interpretacions, però en definitiva un instrument de treball polític i sociològic a l’abast de tothom.

Doncs bé, jo vull un CEO valencià. Vull que la meua Generalitat impulse un instrument d’investigació de l’opinió pública transparent i professional, que siga útil per fer-nos una idea de què pensem els i les valencianes sobre els nostres temes. No haver d’esperar a la pre i la postelectoral del CIS per tindre una bona enquesta que interpretar, amb el problema que fan un qüestionari tipus per les 17 autonomies i per tant perdem una mostra molt valuosa per saber més coses, per tindre més informació sobre què opinem de l’aigua, del valencià, de la Fórmula 1, de l’urbanisme, de la corrupció, del nostre camp, de les institucions, dels nostres mitjans de comunicació… Volem dades, i les volem valencianes, públiques, professionals, transparents i abastables.

En definitiva, volem que l’Argos, un portal ple d’informació i fàcilment consultable, però al fi i al cap un simple contenidor, mute en un veritable institut d’estudis d’opinió.

La desafecció i l’amnistia fiscal

dijous, 7/06/2012

Fa alguns anys ja que sentim a parlar de la desafecció de la ciutadania cap al sistema polític i els seus representants. No és que en sentim a parlar: és que és evident que existeix. Només cal mirar les dades que aboca el CIS sobre les preocupacions ciutadanes: economia i ocupació (obvi, per altra banda) i partits i institucions. No ens en refiem dels que ens governen i ens representen i ho considerem un problema pel nostre dia a dia.

No seré jo qui defense a capa i espasa l’actual sistema representatiu parlamentari que vivim. És francament millorable, o reformable, o com vulgueu dir-li, per millorar la presa de decisions, l’accés del talent a les elits polítiques, la representativitat de la ciutadania i tantes i tantes altres coses que grinyolen. Però sincerament, preferisc que d’altres persones, molt més expertes que jo, teoritzen i debaten sobre qualitat democràtica i sistèmica. Com sol ser habitual, aquesta entrada és per parlar de comunicació.

Aquests últims mesos hem viscut un exemple al meu entendre flagrant de torpesa comunicativa respecte a l’ètica pública. Parle de la famosa amnistia fiscal, allò que fa que qui ha estafat a Hisenda durant els últims anys, no pagant uns impostos que la llei els obligava a fer-ho, i per tant cometent delicte, siga perdonat a canvi de tributar un pírric deu per cent de la quantitat ocultada, per tant, del diner negre. Deu per cent.

Aquesta mesura s’ha aprovat en meitat de la campanya de la renda. Sí, quan tot fill de mare, servidor inclòs, es posa al dia amb l’erari públic. La immensa majoria de la població paguem allò que la llei ens requereix, fent la nostra aportació als comptes públics, els fons que han de servir per finançar les despeses públiques, despeses que en teoria serveixen per fer funcionar el dia a dia: infraestructures, educació, sanitat, serveis socials, etc.

Per això, l’efecte causat al ciutadà mitjà és d’una autèntica presa de pèl. Mentre la majoria de la població ha pagat religiosament els seus impostos, els estafadors que han amagat diners negres i que per tant han faltat al seu deure envers els seus conciutadans són perdonats pagant un percentatge infinitament inferior al de qualsevol treballador amb un sou mitjà. És a dir, un esforçat treballador que cobre poc més de mil euros al mes veu com l’estafador confés paga menys impostos que ell tot i haver comés un delicte.

Al meu entendre, és una mala iniciativa i mal comunicada, errant sobretot en el moment. Sort que, amb la sobreinformació al voltant de la crisi econòmica i financera que estem patint, la mida dels titulars al respecte ha disminuït considerablement.

És aquesta una bona iniciativa per comunicar seriositat i rigor en temps de crisi? M’atrevisc a preveure, posant-me a mi com a exemple, que el que vol el ciutadà mitjà és que els estafadors i delinqüents fiscals siguen perseguits, jutjats i condemnats a la pena que corresponga, i sobretot a pagar un euro darrere l’altre tot allò que han defraudat més la pertinent multa.

Una bona campanya comunicativa de cara a l’ètica pública, a donar exemple, seria anunciar i dur endavant una persecució implacable dels delinqüents fiscals. Això donaria exemple d’esforç i rigor en temps de crisi. El missatge seria: ara més que mai no tolerem l’estafa fiscal, si tothom contribueix amb el que li pertoca ens en sortirem abans.

Però no. S’ha preferit un missatge de “d’acord, ens has enganyat i estafat, però et pidolem que pagues una misèria a canvi de perdonar-te”. No és el millor exemple per provocar esforç col·lectiu. A canvi d’uns quants euros, indeterminats, provinents d’aquesta amnistia fiscal, s’ha tirat per terra, de nou, l’ètica pública a la nostra societat. L’estafador és perdonat a canvi de quasi res. El missatge és demolidor.

Amb tot plegat, el que és realment difícil hui en dia és no sentir aquesta desafecció.

Sense llum és difícil avançar

divendres, 18/05/2012

Avís inicial: l’escrit de hui és sobre la crisi, però no és un post per discutir de política econòmica, rescats bancaris o eurobons. No en sé prou. Tinc la meua humil opinió sobre què passa a una economia sense estímuls per moure’s, jo crec que es mor, però bé, és preferible escriure sobre allò que en sabem, almenys un mínim. És un post, doncs, sobre comunicació.

Estem immersos en una crisi gravíssima. Econòmica, financera, de model de societat, de totes les derivades que li vulgueu posar. Encendre la televisió i mirar un informatiu fa posar els pèls de punta: nadem entre conceptes que per més explicats no sabem exactament què volen dir. Prima de risc. Eurobons. Nacionalitzacions bancàries. Provisió de fons. Deute sobirà. Control del dèficit. Eixida de l’euro. “Corralito”. Mots i enunciats amb significats complexos que ens fan sentir-nos desorientats enmig d’una situació sovint complicada en el terreny personal per molts de nosaltres. Si em permeteu la metàfora, vivim dins un túnel fosc, molt fosc.

En un túnel necessites orientació per trobar l’eixida. Si no veus llum, no saps cap on caminar, no saps si vas endavant o endarrere, i per tant no et mous. Ara mateix, la gran majoria dels responsables de la gestió política i econòmica no s’han preocupat d’explicar-nos on és la llum. Si diuen alguna cosa, només se centren en com de fosc està tot, en com de difícil és la situació, en què hem de caminar sense espardenyes, sense menjar i amb poca aigua, perquè no en tenim. Però no ens diuen cap on hem de caminar.

Mariano Rajoy és el president espanyol amb menys exposició pública de després de la transició, probablement. Al Congrés i el Senat quan és imprescindible i poc més. Poques compareixences, entrevistes escasses per no dir nul·les… és un lideratge, si em permeteu, sorprenent: es basa en no dir res ni aparéixer en públic. De fet, és un no-lideratge.

En el seu nom, parlen De Guindos i Montoro. Més enllà que com a comunicadors deixen molt que desitjar (sobretot el ministre d’Economia, Montoro té més taules), els seus missatges sempre, sempre són en negatiu. Avisos, amenaces, anuncis de noves retallades… Ells ajuden a enfosquir el túnel. I no cal parlar dels delegats del govern al País Valencià, president, vicepresident i consellers del ram, que ni es molesten a fer-nos saber de la seua existència i dels seus coneixements d’economia.

Haurien de frivolitzar els missatges? Haurien d’ocultar les mesures que prenen? Evidentment, no. Però el que podrien mirar de fer és saber per què fan el que fan -no em referisc a “la culpa és dels d’abans”, sinó a un intent reeixit de relat explicatiu per aquestes mesures- i, sobretot, on ens porta tot plegat. On és la llum. Com un cop rebaixat el dèficit es reactiva l’economia. Si la llum és llunyana, d’acord, però almenys que algú diga que hi ha una llum al final del túnel.

I qui ho hauria de fer té un nom, i aquest nom, per una lògica absoluta, és Mariano Rajoy. Els estrategues de Moncloa i Génova potser pensen que la manca d’exposició pública evita que el president espanyol es creme, que ja ho fan els ministres per ell. Però m’aventure a predir que, o canvia en breu aquesta tàctica de no-lideratge portada a l’extrem, o Rajoy n’acabarà pagant les conseqüències.

Foto: periodistadigital.com/EFE

Finançament valencià: de sentit comú

divendres, 23/03/2012

Fa poques setmanes, la Fundació Nexe, vinculada a l’ACV Tirant lo Blanch, ha fet públic l’estudi “El finançament dels valencians. Una insuficiència històrica”, redactat per l’expert en la matèria Rafael Beneyto. La conclusió de l’estudi és meridiana: el País Valencià no pot suportar més temps un sistema de finançament que el maltracta i l’hipoteca i necessita més que ningú l’establiment d’un concert econòmic per poder tirar endavant.

Perquè el País Valencià, tot i estar per baix de la mitjana estatal de PIB per càpita, aporta més del que rep. Només amb educació, sanitat i serveis socials es gasta el total de l’aportació del sistema, abocant-nos a un endeutament endèmic. És una situació inaudita i hipoteca el nostre futur com a societat i com a persones. Si volem tirar endavant, cal fer del finançament valencià i el concert econòmic temes centrals del debat polític i social al nostre país, perquè ací realment ens hi juguem, mai millor dit, les garrofes. Ja podem assumir competències, manar dreta espanyolista, esquerra valencianista o Rosita Amores, que si no hi ha un clau a la caixa poc podrem fer.

Durant mesos, hom ha assenyalat el balafiament dels recursos que ha fet el govern valencià com a principal causa de les dificultats econòmiques del Consell, sense fer esment del fet que els valencians rebem un tracte fiscal insultant per part de l’estat espanyol. Cert és, algunes persones ho feien notar, però l’onada opinadora feia bandera de l’aeroport de Castelló, la Ciutat de la Llum, la Fórmula 1, etc., com a causa de les teranyines a les arques públiques valencianes. Aquesta postura no és només intel·ligible, és que és lògica, perquè la càrrega estètica d’una pista inaugurada sense avions és insuperable.

Segons l’autor, la causa principal de la manca de recursos és el dèficit fiscal. Això no treu que s’hagen tirat endavant iniciatives caríssimes i inútils, que fan mal als ulls i la butxaca, com el cost final de la Ciutat de les Arts i les Ciències o el propi aeroport fantasma de Castelló. Però el que assenyala Beneyto és que encara que s’hagueren gestionat els recursos de forma modèlica (cosa que, repetim, no ha passat) el Consell tindria greus problemes financers.

En aquest tema, cal aprofitar el camí recorregut per altres. Als 90, a Catalunya, Josep Huguet i companyia van començar a parlar d’un tal concert econòmic. Poc a poc el concepte ha anat calant fins esdevenir una prioritat de país per la majoria social catalana. Al País Valencià, també als 90 la Unitat del Poble Valencià també en va fer bandera, sense massa continuïtat ni èxit. Avui en dia, el valencianisme té més força que mai i hauria de fer del concert econòmic un eix central, lògic, del seu discurs. Però no només l’àmbit nacionalista: pel bé dels valencians i valencianes, tots els àmbits polítics i socials de casa nostra haurien de fer pinya i exigir un finançament digne que ens permeta tindre oportunitats de futur. Sense un finançament just, ni serveis socials, ni estímul econòmic, ni res. No és cosa d’ideologies: és de sentit comú.

TV3 no pot ser Canal 9

dijous, 23/02/2012

L’ARA ha arribat al País Valencià. Aquesta és una molt bona notícia, sense dubte. Un nou mitjà en llengua pròpia que contribuirà, en la seua mesura, a normalitzar el panorama mediàtic a casa nostra. Tant de bo siga un primer pas d’una aposta decidida a llarg termini de la capçalera pel sud del Sénia i ajude a conformar un espai comú de comunicació i cultura.

Parlant de panorama mediàtic i espai comú. El passat dissabte, una manifestació amb una assistència més que digna recorria els carrers de Castelló de la Plana reclamant la tornada de les emissions de la televisió autonòmica catalana a casa nostra. Al meu parer, és una reivindicació justa, evidentment. I per això, vaig participar de la mobilització.

Ara bé, en el tema de TV3 sempre se’m queda un xicotet sabor agredolç. Reiterant l’evidència que vull veure-la a la meua televisió, ací a Extramurs al cap i casal, m’agradaria que aquesta trempera reivindicativa mirés, ni que fos només un moment, a la que és la nostra televisió pública, Televisió Valenciana.

TVV és probablement una de les cadenes públiques més vergonyants que hi ha. Ha estat víctima d’una gestió nefasta, presa del clientelisme i el balafiament de recursos, i és un dels exemples de manipulació informativa més flagrants d’Europa Occidental.

La pràctica del comissariat polític i la qualitat dels programes informatius i la resta de la graella n’ha causat un gran distanciament mental de la població valenciana crítica amb el règim popular. És lògic. Per un estómac sense massa resistència, un informatiu del migdia pot provocar problemes gàstrics. Aquest distanciament ha derivat, massa vegades, en ignorància o directament rebuig per tot allò que olore a Canal 9. I de retruc, la presència de TV3 a l’imaginari col·lectiu com una Itaca desitjable.

Al meu entendre, treure Canal 9 de l’equació és un greu error. La gestió i línia editorial mesella amb el poder de la televisió pública valenciana no ens ha de fer oblidar mai que és justament això, la televisió pública valenciana. La que paguem amb els nostres impostos. La que ha d’oferir un servei informatiu i de continguts de qualitat a la ciutadania. La que pot informar des de la proximitat sobre els temes del dia a dia. La que ha de fer de motor del sector audiovisual valencià. La que ha d’esdevenir un element clau en la normalització del valencià. Canal 9 fa alguna d’aquestes coses? No. Però hem de renunciar a què ho faça? Deixem morir RTVV, que és el que volen els seus actuals gestors? No em pareix una gran opció de futur.

Perquè serà Canal 9, i no cap altre canal, qui puga jugar el paper de televisió pública valenciana. Si em permeteu el comentari, les càmeres de TV3 que estaven dissabte a la manifestació no s’han passejat massa per Castelló des de fa un any, quan es va tancar el repetidor del Bartolo. Em sobrarien dits d’una mà per comptar les peces informatives sobre la capital dela Planaen aquests mesos. No li podem demanar a TV3 que siga Canal 9, perquè no en té la voluntat. No pot fer informació de proximitat perquè no té condicions per fer-ho.

I tampoc fa de motor de la indústria audiovisual valenciana perquè prou feines té en fer-ho de la catalana. Eixe paper l’ha de fer TVV. Per tant, m’agradaria que, a més de manifestar-nos cofois per la tornada de les emissions de TV3, una Itaca televisiva amb una quota de pantalla mitjana del 0,5% al País Valencià, esmerçàrem esforços similars per reclamar una televisió pública valenciana i de qualitat. A mi, personalment, em pareix molt més crucial pel País Valencià.

Cal assenyalar, a més, que alguna cosa es mou al ventre de la bèstia. Dia rere dia tenim constància que els treballadors de la casa no callen davant la manipulació informativa, sinó que hi planten cara en la mesura de les seues possibilitats. I tenim recentment creada la Plataforma Sí a RTVV, integrada per professionals de la casa i altres persones del món associatiu i polític valencià. Aquesta és una lluita que ens interessa, i molt, com a país i com a societat. Esforcem-nos-hi.

Foto: Comunicació21