Un somni, un esperit!

dimecres, 21/03/2012

Ja semblava tot perdut quan fa unes quantes setmanes el Madrid se’ns posà a 10 punts. La majoria de barcelonistes ja volíem deixar estar la Lliga i lluitar amb totes les forces per aconseguir la nostra cinquena i estimadíssima “Champions League”. Aquella setmana tot pintava molt negre, i només els més optimistes volien sentir a parlar sobre la lliga i una molt difícil remuntada. Els altres véiem la remuntada com una cosa impossible.

Ahir, però, Leo Messi va obrir una petita gran escletxa d’optimisme, que cada dia es fa més i més gran. I ara ja no és el Barça el que té tota la pressió per remuntar, sinó que és el Madrid que la té per no perdre-la. Els papers s’han intercanviat una altra vegada, i encara que, d’optimisme, ens en falta, podríem arribar a dir que la Lliga no és impossible.

Avui el Madrid és creuarà amb un Vilareal amb nou entrenador i motivat per quedar-se a primera divisió. Una nit més el Madrid té tota la pressió del món a sobre, i si no volen deixar escapar una lliga que ja tenien a tocar, hauran de guanyar i trencar la ratxa de mals partits que porten. Les portes són obertes, senyors i senyores!

Pels pèls.

dimarts , 7/02/2012

Carme Chacón, després d’una campanya ridícula envers Catalunya, va patir una ajustada derrota contra Alfredo Pérez Rubalcaba. Semblarà una nova desfeta del PSC, però no ens equivoquéssim pas. Això ha sigut la seva gran salvació, i ara novament tindran una mica més de corda per tornar a fer el ridícul de sempre.

Chacón era teòricament la candidata del PSC, del planter, feta a casa i defensora de la seva terra estimada. Però, a mesura que han passat els mesos i les setmanes, s’ha pogut veure que una victòria de Chacón hauria enfonsat tota la credibilitat d’aquest “nou” PSC, que s’està elaborant i que ja no en té gaire. Si hagués guanyat amb el seu discurs vergonyosament anticatalanista, el PSC s’hauria emportat una altra garrotada i ja no només electoral sinó de crisi total interna. Una enviada directa de casa que lluita en contra del seu país, el que l’ha feta, arriba al màxim poder dins el PSOE. Ja només li faltava renegar del pacte fiscal a esquenes del seu partit d’origen.

És per tot això que una vegada més el PSC s’ha salvat el ridícul més gran i una altra vagada poden mantenir una mica les diferències amb el PSOE. Una altra garrotada com aquesta no l’haurien aguantada. Que la candidata de casa, que s’ha tornat de cop i volta andalusa per fer-se amb quatre vots de la vergonya, guanyés el congrés del partit pare no ho podrien haver suportatde cap manera. Una altra vegada, doncs, poden tornar a la corda fluixa. Perquè, ja se sap, fer el ridícul en aquest país és de franc.

La guàrdia franquista

dilluns, 30/01/2012

La guàrdia civil ha de traspassar totes les seves competències a Catalunya als Mossos d’Esquadra i deixar d’imposar un projecte que no interessa ni ha beneficiat mai el nostre país. Aquesta mateixa policia que no ha canviat pas gaire des d’aquells temps del franquisme encara té el dret de rondar per Catalunya donant-nos lliçons d’espanyolitat i maltractant la nostra llengua i la nostra gent.

Aquesta vegada li ha tocat a un jove advocat, però ja hi ha una llista llarga d’agressions, no només a particulars, sinó també contra la nostra cultura i la nostra llengua. Ens volen espantar, abusen dels seus poders per implantar els seus ideals d’extrema dreta i fer-nos creure que els que ens equivoquem som nosaltres per considerar-nos més que una regió més del seu estat.

És per tot això que aquesta policia autoritària i per sort amb poques funcions a Catalunya hauria de desaparèixer d’una vegada i tornar a la seva terra d’origen. Terra de conills. No té cap sentit que aquesta gent encara tinguin algun poder i de tant en tant puguin fer-nos creure que són una raça superior i poden abusar del nostre país.

Ja és hora, doncs, que el poble català amb l’ajuda de tota la classe política catalana actuï i faci fora del nostre país aquesta policia grisa que tant mal ens ha fet durant tot la nostra història. Aquest seria un petit pas cap a la nostra meta.

Que digas “¡Viva España!”,  coño!

dimarts , 20/12/2011

La majoria de televisions espanyoles, siguin públiques o privades, són bastant fluixetes i mesquines. Acostumen a fer un periodisme brut, dividit en dues branques. La primera és la que representen Belen Esteban i totes aquelles porqueries tan seguides i aclamades a tot Espanya. I la segona és una que encara enganxa més i té més seguidors: és l’ anticatalanista, portada a terme per televisions públiques, pagades amb el nostre espoli, i també a privades.

Però, tot i que en aquest cas ho podríem fer i ho fem, no és bo generalitzar. Per tant, en comptes de parlar en general, podríem fixar-nos en les tres televisions més  cancerígenes de l’estat. Telecinco , Telemadrid i Intereconomia, totes tres amb alts graus  d’audiència, són el número central d’aquest xou tant ridícul que fan les televisions públiques i privades espanyoles. 

La setmana passada va sortir a la llum un reportatge molt oportunista en contra de l’independentisme català, tot lligat  dissimuladament amb les agressions a la policia i l’augment de l’agressivitat als carrers per part de la joventut catalana. Un treball ple de demagògia, que s’afegeix a la ja llarga llista de reportatges demagogs contra Catalunya per part de Telemadrid. Res que no haguéssim vist en el passat.

Després també tenim  Intereconomia. El seu cas, com el de Telecinco, no cal ni comentar-lo, ja no ens donen sorpreses, i  mentre l’un signa contra del català, l’altre carrega en contra del nostre país 23 hores al dia. Però es veu que això és el que enganxa tot un país i dóna més audiència. 

Graciosa, però, una escena del programa Punto Pelota a  Intereconomia, on una periodista catalana, Carme Barceló,tampoc  coneguda per una gran devoció al país, és va negar a dir “¡Viva  España!” i a afirmar que era espanyola. Ja se sap, aquestes televisions porqueria són una gran màquina d’independentisme.

Una altra?

dilluns, 12/12/2011

Sembla que l’única alternativa per sortir del pou on s’ha ficat el PSC és tirar cap al catalanisme i deixar estar d’una vegada la seva espanyolitat i, per tant, també el PSOE. Així, podríem dir que el partit ha de fer un gran canvi i tirar cap a un altre camí si vol aixecar-se. L’única sortida que tenen és enterrar la fosca època montillana i chaconiana dels “¡Viva España!” i començar a traçar un nou camí cap a un nou catalanisme, lluny del que practicava Maragall.

La línia política espanyolista que han seguit fins ara només els ha portat maldecaps i unes grans i gracioses llets electorals, d’aquelles que fan mal. Aquesta línia tan fosca no només ha enfonsat el partit, també ens ha afectat a tots i ha portat Catalunya a l’ensorrament total, amb unes polítiques tripartidistes espantoses que només han servit per esgarrinxar l’autogovern català.

Per tant, tornant a la direcció del PSC, l’única sortida amb una mica de sentit té el nom d’Àngel Ros. El candidat que proposa un grup propi a Madrid per poder defensar Catalunya i no Espanya. Un dels únics personatges d’aquest fosc partit que té una idea clara de per on van els trets i que és el que el votant i el votant perdut ens les últimes eleccions demanen. Serietat en benefici de Catalunya i deixar de fer el paperina a Madrid, com ha fet sempre Carme Chacon i tot aquell circ infumable que fan al Congrés.

Però, per tombs que fa la vida, és veu que Àngel Ros no surt com a favorit per encapçalar el partit. Això demostra una vegada més fins a on arriba l’estupidesa de la militància i la primera línia del PSC. És veu que encara no en tenen prou. Això de les grans nits de derrotes electorals els agrada. Però ja s’ho faran, si volen continuar tirant del mateix òrgan de govern podrit que han tingut fins ara, però amb el nom de Navarro, en són totalment lliures. Ara, la patacada serà històrica!

Apujar-se el sou no és pecat capital

dissabte, 3/12/2011

S’han sentit moltes crítiques per les pujades de sous d’alguns regidors i alcaldes de municipis de Catalunya. Primerament, no ens confonguem, no hauríem de barrejar aquestes pujades de sous amb les dietes inexplicables que cobren alguns regidors per participar en 20 minuts setmanals de reunions. Una cosa no trau l’altra, i aquestes pujades de sous en molts casos són totalment necessàries per fer polítiques competents i per tenir la millor classe política.

M’explico: majoritàriament, els sous nets dels regidors catalans amb algunes excepcions no són gran cosa. Alguns no poden ni viure del sou municipal. Això vol dir que dedicar-se a la política a Catalunya no implica cap benefici, i per tant, els més bons es queden treballant al sector privat, on guanyen molt més i sense tantes pressions. També és cert que amb les polítiques d’austeritat actuals no sembla gaire ètic que alguns alcaldes i regidors es pugin el sou. Totalment cert i correcte, però, ho repeteixo, una cosa no hauria de traure l’altra.

El problema de la incompetència política catalana és aquest. La gent que hauria d’estar a la primera línia aixecant el país prefereixen deixar-se de problemes i anar a treballar a un lloc on no tindran cap tipus de pressió i on percebran un sou mot més alt. Si ho enfoquem així, podem clarament veure d’on ve aquesta política parasitària que últimament trobem tant a Catalunya.

N’explico un exemple real: el govern dels millors no ho pot ser de cap manera. El govern dels millors mai podrà tenir els millors per una sola raó: els millors consellers es van quedar treballant a la privada. Per això mateix, aquest govern té gent tan incompetent com la presidenta del Parlament o la vicepresidenta Joana Ortega, dues sangoneres que han de viure d’un sou públic perquè en el sector privat mai guanyarien tant (podem aplicar la mateixa normar al president Montilla ara senador). I és per això que gent bona i capaç, com en David Madí, ha preferit marxar i han renunciat a la merda de sou que els hauria ofert el sector públic.

Aquest és el gran problema i la gran màquina de crear incompetents polítics a Catalunya. Uns sous i una pressió que fan que la gent que és realment bona marxi corrents de la primera línia. Arribats en aquest punt, potser ens hauríem de pensar això de les apujades de sous als polítics. Estic segur que això portaria gent molt més competent a la política catalana. I no ens en descuidem pas: tot això de la corrupció política amb els millors i sense sangoneres xucladores de sous públics no passaria.

Una repressió més

dijous, 1/12/2011

Aquesta vegada ha sortit a grunyir com és normal Jordi Cañas. El defensor de totes les causes anticatalanes a Catalunya. Només mirant les brometes pudents que fa al twitter en contra de tot el que toca el tema català, ja podem veure a quin personatge ens enfrontem. Sembla del Polònia. Avui molt educadament, segurament la primera vegada que el sentim sent eduat, ha demanat que no es puguin utilitzar les expressions d’espoli fiscal i Espanya ens roba. Diu que no vol frenar la llibertat d’expressió, però ho fa en sec. Deixeu-me que li digui una cosa: senyor Cañas, quan a un patriota se l’ataca amb una realitat del seu país li fa molt mal, però no cal que menteixi a tot un país. Espanya ens roba i ben orgullosos que n’esteu.

La segona intervenció estelar ha vingut a continuació per part de la fada bruixota . En una mostra de poc sentit democràtic, ha prohibit dir que Espanya ens roba. I jo tinc una altra pregunta que m’agradaria fer a la molt honorable presidenta del Parlament: llavors aquell vídeo de les JNC i el vídeo de campanya del Duran, el de la cartera, no volen dir que Espanya ens roba? O, com que no es tractava del Parlament, no comptaven?Si Espanya no ens roba, no entenc tot aquest paperet terrible del pacte fiscal.

Segurament i esperem que serà així, la fada del Parlament ha comès un error i ha parlat sense haver-hi pensat abans. Si no és així, ens hauríem de començar a preocupar. Això pot voler dir que ens comença a mancar una mica de llibertat o que realment aquesta gent de CiU ens pren el pèl i cada dia s’acosta més l’espanyolisme. Esperem que no. Amb una mica de sort, encara se’n penedirà.

Però el que sí que ja ens queda clar son les mancances d’aquest govern i el poc respecte que demostra cap al poble. Un país que cada any ens xucla 22.000 milions i ens fa retallar-ho absolutament tot, que és gasta els nostres diners en idiotades. Un país que ens empobreix el 20% de la població, no és un país que ens roba i ens espolia? Té raó, presidenta, això és un país que ens podreix.

Retallades a l’espanyola

dissabte, 26/11/2011

L’herència de viure sotmesos a Espanya i d’haver també viscut set anys sota la fosca ombra del tripartit ens ha tornat a portar a una nova tisorada que pot acabar de desagnar Catalunya. Aquesta vegada, més que una tisorada en sec, és una pujada dels preus del transport públic, les universitats, el preu de la gasolina… Aquestes mesures ens han de fer estalviar exactament mil milions d’euros, ordres directes de Madrid. Així sigui.

La conya de tot plegat l’evidencien dues observacions que podem fer fàcilment sobre les retallades i l’economia catalana que cau, cau i no sabem fins on caurà. En primer lloc, aquella gent que a Catalunya replica i fa demagògia en contra d’aquesta dràstica tisorada (aquells que s’han ensorrat a la misèria igual que van ensorrar Catalunya i Espanya) són els mateixos que les ordenen des del govern central i ens roben els nostres impostos. Imagineu-vos fins a on arriba el cinisme socialista espanyol i català. S’ho han ben guanyat, això de les repetides patacades electorals.

El segon punt divertit de tot plegat apareix quan pensem en les finances de la Generalitat. Si les mirem a fons, veiem l’endeutament bestial que tenim i els alts interessos que cada any paguem. Uns interessos que, si no fem alguna cosa, s’acabaran menjant gran part dels pressupostos del govern, com ja comença a passar. Això porta, com ja hem vist, a unes retallades al sector públic que fan molt mal a tot el país. Les retallades tindrien sentit per tal d’intentar estabilitzar els comptes de la Generalitat, si no fos per un petit detallet: cada any als catalans se’ns roben 22.000 milions d’euros, que suposa el 10% del PIB.

Arribat en aquest punt i mirat i remirat el panorama, no hauríem de criticat CiU per les retallades, ja que vénen en un paquet directe des de Brussel·les, via Madrid, i són necessàries. Però en aquest cas podem fer una excepció. Deixeu-me que us expliqui la raó de l’excepció: el govern deixa que els nostres impostos se’n vagin a aeroports fantasmes, traçats d’AVE sense sentit i deu mil xorrades més d’aquestes que fan a Espanya. Intenten fer-nos creure que la solució de tot plegat és aconseguir el pacte fiscal, una exigència impossible d’aconseguir, i més amb la marea blava que ha envaït tot Espanya.

Van fent veure que no passa res i van retallant. Certament és podria dir que és una posició molt responsable i que, tot i que desestabilitza Catalunya, és necessària. Però alhora deixen que tots aquests diners tan necessaris per progressar com a país se’n vagin a Madrid i no tornin. La crítica, doncs, està més que justificada.

La transició nacional dels burros

dissabte, 19/11/2011

Ens l’han tornada a fotre. Sembla casualitat però no ho és. Ha tornat a passar. Després d’una campanya estèril (és com normalment, per sort, es viuen les eleccions espanyoles a Catalunya) hem arribat al mateix punt de sempre. La ruquesa política catalana i ja de pas, per què no dir-ho, també l’espanyola amb dos personatges que ens han de treure d’aquesta crisi: un tret del zoo i l’altre d’una pel.licula de por.

Avui repassant vídeos de l’actual campanya he vist el de Convergència i Unió que parlava de votar amb el cap i amb el cor, però sobretot amb la cartera (una mica com aquell que van fer les JNC per a les últimes eleccions al Parlament de Catalunya. Sí, aquell que deia que Espanya ens roba). Pobres, encara viuen enganyats, bé jo suposo que ni això, suposo que ja veuen que tota aquesta campanya que han fet i fan pel pacte fiscal no porta enlloc, però encara podem dissimular una mica la derrota. Ja ho saben tot, saben la realitat, però de moment només amaguen l’engany i esperen a veure què passa. Una posició molt valenta que efectivament ens fa perdre cada dia més de seixanta milions d’euros. Ara, anem tancant llits d’hospitals i caps i fem tisorades per salvar quatre duros.

Ara arriba aquest moment de la gran derrota catalana a Madrid. Tinc entès que al president Mas no li agrada tenir plans B, però malauradament per les declaracions que hem pogut sentir durant tota aquesta campanya tan avorrida i que se’ns ha fet tant curta, ja se’n poden adonar que això del pacte fiscal (o concert econòmic, com preferiu) ja no té cap possibilitat de tirar endavant. Per tant, ja se’n pot treure una de la màniga o patirem. Però què es creien, que un partit que ens ha trinxat l’estatut i la llengua tant com ha pogut ens donaria el pacte fiscal amb majoria absoluta? L’única explicació que hi ha és que pensen que som burros.

Ja veurem com acaba tot, si segueix amb el mateix full de ruta sense sortida, riurem. Esperem que no sigui així i que finalment Convergència i Unió i el president Mas es decideixin i marquin un camí una mica més seriós. Però deixi’m que li pregunti: què fem, president? Ens esperem quatre anys més fins arribar al centre de l’huracà i fins a tocar la pobresa total? o actuem ja d’una vegada? Ja és moment de fer alguna cosa de profit per Catalunya i la seva gent. Tampoc és tant difícil ni costa gaire d’entendre. Aquella pepa d’en Duran i el seu concert impossible ja poden tirar cap a casa, que no hi ha res a fer. Només teniu dues opcions: independència o tsunami econòmic i cultural. La marea blava ha arribat. On és la Catalunya millor? La defensareu?

Cospedal ens estima

dilluns, 7/11/2011

Maria Dolores de Cospedal, secretària general del Partit Popular,  va voler deixar clar fa un parell de dies que ella i sobretot el seu partit s’estimen molt Catalunya, ja que en part són un partit una miqueta català. El que no recorda aquesta senyora, i ja es casualitat que això passi durant la campanya electoral, són tots els atacs que han fet contra Catalunya, des del mig esquarterat estatut fins a la immersió lingüística. El que no recorda aquesta oportunista electoral és tot el mal que el Partit Popular ha fet i continua fent a Catalunya cada dia. També és mala sort que, ara que està en campanya, se n’oblidi del tot!

Amb tot això, avui per casualitat he trobat a dues pàgines webs unes dades interessants que fan quedar la senyoreta de Cospedal molt bé. I és que la famosa caverna espanyolista, deixant a part quan està de campanya per Catalunya, no s’està per tonteries. Aquella època gloriosa, quan es va “aprovar” l’Estatut, que després seria mutilat, no la podrem oblidar mai els catalans. Totes aquelles provocacions directes, sense miraments, i aquells insults a la nostra terra encara aguanten en la memòria.  No podem tampoc oblidar les comparacions de l’Estatut amb el grup terrorista ETA. Tot molt patètic.

I és que quan la senyora Dolores de Cospedal, eufòrica i veient una gran victòria electoral, proclama que s’estima aquesta terra que en uns altres moments li semblava tant terrible, oblida les declaracions de Jose María Aznar, Angel Acebes, Eduardo Zaplana o directament l’actual candidat Mariano Rajoy.  No es recorda de Mariano Rajoy a la Diagonal de Barcelona intentant agafar firmes a quatre manipulats en contra de l’Estatut. Tampoc recorda, pel que sembla, aquelles declaracions d’Angel Acebes proclamant que l’Estatut “busca el desguace de España”, o quan va declarar que “ETA se convierte en el tutor de la reforma del Estatuto de Cataluña”. O fins hi tot quan els peperos espanyols buscaven desesperadament una solució a la “catástrofe nacional” i Mariano, l’amic dels catalans, trobava l’Estatut “una pesadilla”.

Però, és clar, ara som en campanya, no? Ara no poden pas qüestionar la immersió i l’Estatut, ni ens poden insultar. Han de fer un altre paper a l’auca i una vegada més mentir i continuant mentir. Però la veritat és que a l’altra banda tampoc aquell que es fa dir obrer espanyol ven un peix molt fresc, i tot plegat ja començar a fer una miqueta de pudor. Ara suposo que el que toca els pròxims quatre, amb una mica de sort tres, anys és esperar i que aquest producte podrit que ara trobem a l’Estat desapareixi de la nostra vista.