Soterraments: hostilitat envers el ferrocarril

Per tot el país sentim a parlar contínuament de projectes per a soterrar els traçats ferroviaris al seu pas per una determinada població. El motiu adduït és sempre el mateix: “integració ferroviària” per a una suposada millora de la seguretat i/o qualitat de vida. Però realment es tracta d’això?

Per començar, aquests projectes no són barats. Costen molts milions a les arques públiques i el seu retorn per a la societat presenta un balanç força dubtós. Sovint s’esgrimeix el problema de la seguretat dels passos a nivell; però no serà més aviat una qüestió de la consciència de risc de les persones? Només cal veure tots els atropellaments que s’han produït darrerament (suïcidis exclosos), el més notori dels quals va ser el tràgic accident de Platja de Castelldefels la nit de Sant Joan, per a reconèixer que surt molt més a compte educar i conscienciar la gent que no pas gastar-se una fortuna en obres. Que cal permeabilitzar més la zona per on passa la via? Doncs es construeixen passos elevats o inferiors. Sitges –malgrat que el consistori ho vulgui veure de manera diferent– n’és un exemple. Però soterrar (o potser enterrar?) les vies perquè representen un estorb a un desenvolupament urbanístic mal entès és un bumerang que acaba sortint car, no sols des d’un punt de vista purament crematístic, sinó també pel que fa al propi transport. Per exemple, a base de soterrar (i desmantellar) vies i estacions, Barcelona s’està quedant sense espai físic per a encabir-hi tot el trànsit ferroviari. El resultat són retards crònics i la necessitat de projectes megalòmans com l’estació de la Sagrera, que igualment naixerà estreta per la funció que se li pretén donar.

I ja és curiós que l’únic estat del món on es realitzen tants soterraments sigui Espanya, que coincidentment és una de les economies on el sector de la construcció té un pes importantíssim. Els altres països, potser són endarrerits? O estacions noves com Lisboa Oriente, Berlín Hauptbahnhof o la futura estació central de Viena representen un malbaratament d’espai públic i una notòria pobresa material i espiritual? I què s’ha de dir del projecte arxivat del Maglev (tren de levitació magnètica) muniquès entre l’aeroport i el centre, a causa de l’elevat cost que hauria suposat soterrar-ne bona part del traçat?

Els voltants de nombroses ciutats europees, moltes d’elles també densament poblades, tenen traçats ferroviaris en la seva pràctica totalitat en superfície –incloses àmplies platges de vies que aquí ja ni sabem què són–, excepte els que s’han fet en zones prèviament construïdes. Fins i tot, a la riba del Llac de Zuric, un succedani de les platges en un país d’interior com és Suïssa, la via fèrria fortament transitada conviu sense problemes amb poblacions i vials de tot tipus, i ningú no es molesta en aquelles contrades tant donades a organitzar referèndums, alguns fins i tot amb marcat caire populista.

Però, tornant a Catalunya: què mou els habitants de Sant Guim de Freixenet, una població que, per més inri, deu la seva existència al ferrocarril, a reclamar el soterrament d’una línia per on passen sis trens (comptant ambdós sentits) en un dia? Que el pas a nivell és perillós? No veig cap perill en esperar-se que les barreres s’aixequin, i no és pas el cas que estiguin aixecades quan no ho han d’estar. L’excusa recorda la d’alguns implicats en l’atropellament massiu a Castelldefels que culpaven qualsevol (Renfe, Adif, l’Ajuntament) de la desgràcia sense voler veure que els primers en cometre una infracció i, encara més greu, una gravíssima imprudència van ser ells. Ens hem acostumat a que tot ens ha de venir fet i mastegat per altri i que nosaltres no hem de moure cap dit (ni cap neurona). Ah, i a preu d’amic.

Tot plegat denota una clara animadversió, sovint inconscient, envers el ferrocarril que, curiosament, no es veu envers la carretera. La C-33 segueix passant per damunt de Montcada i Reixac i la C-31 continua obrint Badalona en canal, i amb prou feines s’hi fan sentir veus en contra. En canvi, amb el ferrocarril, tothom s’hi atreveix. Sembla que estigui de moda convertir-lo en el ninot del pim, pam, pum. Dóna rèdits electorals amagar-lo sota terra o fer-lo fora dels nuclis urbans. Això sí, al cap de poc, la gent s’adona que la idea potser no era tan bona. Vegeu Camp de Tarragona, on ara tot són lamentacions. Però això ja és un altre tema.