Entrades amb l'etiqueta ‘Accidents’

Polítics: accelera, frena, accelera… i derrapa

dimarts , 15/02/2011

Tal com va prometre Convergència i Unió, una de les mesures estrella del govern anterior, la limitació a 80 Km/h en les autopistes d’accés a Barcelona, per reduir la contaminació, ha estat revocada.
Bé, per ser precisos no era ben bé una mesura contra la contaminació, sinó contra els accidents… però també contra la congestió… però sense perdre el medi ambient… perquè el govern era molt ecològic… però de fet era perquè obligava la Unió Europea… ¿no?
I ara l’han tret perquè era u compromís electoral de CiU… però no l’han tret del tot sinó que l’han suavitzat… però encara està en fase d’estudi, perquè resulta que al final sembla que potser ha servit per reduir una mica la contaminació… però igual era cosa de la crisi i no té res a veure.

Sincerament, ¿algú ha entès alguna cosa del sarau que ens han muntat polítics d’una banda i l’altra amb el tema dels 80 Km/h? Jo, al final, sí que ho he entès: només es tractava de guanyar vots i tocar els nassos al contrari, tant l’aplicació com la revocació. De fet, al final cap sorpresa, sinó el mateix de sempre.

Però comencem pel començament: hi havia una vegada un govern que format per tres partits diferents, els quals no es posaven d’acord ni en l’hora d’anar a esmorzar. Un d’ells, Iniciativa Els Verds, com que tenia poca representació, no li deixaven prendre cap decisió, per la qual cosa de tant en tant es plantava (mai millor dit) i li havien de donar algun caramelet perquè no plorés massa, és a dir, perquè no se n’anés del govern.
A can ICV, havien de prendre alguna mesura sonada per demostrar com en són d’ecologistes, i van decidir atacar el transport privat. Pensem que per ells el cotxe és com una anti-icona del que ells són. El cotxe actualment és un símbol de poder sobre els altres (jo el tinc més gran que tu), a més de ser una de les indústries més grans del món i que genera més diners (icona del capitalisme). I per si no n’hi hagués prou, a sobre contamina.
Era la seva víctima ideal, i van atacar: “a partir d’ara, no podreu córrer a més de 80 Km/h”. Probablement als polítics (i molts militants) d’ICV els queien les llàgrimes d’emoció al pensar que els senyors malanomenats “de bona família”, a partir d’aquell moment haurien d’acotar el cap i circular amb el seu Mercedes de 400 CV a 80 Km/h.

I aquí va venir el moment en que els “senyors de bona família“, es van revoltar. Van considerar intolerable que els que ells veuen com uns  ecologistes de pà sucat amb oli, els imposessin normes de com havien de fer les coses. Deurien pensar: “una colla d’okupes que es passen tot el dia tocant la flauta en una cantonada amb el seu gos pollós els havien d’imposar limitacions i els seus Mercedes?”

La limitació, doncs, ¿era una mesura d’eficàcia real, o bé només d’una rabieta per guanyar vot ecologista? ¿O una manera de tocar els nassos als que més tenen? Doncs segurament tot a la vegada, però acostant-se més a la rabieta que no pas al criteri real. Igualment, ben fàcilment podem treure la conclusió de que la tornada enrera de CiU, respon també a una rabieta per contrarrestar la rabieta dels contraris.

No està demostrat que la limitació de 80 hagi servit per abaixar la contaminació, a l’igual que no està demostrat que hagin baixat els accidents. De fet, l’any passat fins i tot van pujar a la zona 80. Ara bé, tampoc està provat que la mesura no funcioni, ja que cal un període més llarg de temps per avaluar-ne l’eficàcia.

Si puguéssim parlar tècnicament sobre la mesura, així a primer cop d’ull m’agradaria que algú em respongués coses com:

  • Si el problema és la contaminació, per què no es promocionen més els vehicles elèctrics i/o híbrids eliminant-ne els impostos?
  • Per què els vehicles dièsel, que són els que més contaminen, estan molt més subvencionats que els de gasolina (a través dels carburants)?
  • Si el problema és la seguretat, per què no s’incideix en campanyes (conscienciació i multes) per no respectar coses molt més bàsiques com la distància de seguretat?
  • Algun dels defensors dels 80 Km/h ha “baixat” a peu d’autopista a veure com s’aplicava la mesura? Si ho ha fet, què en pensa del fet que molts vehicles (sobretot els d’alta gama, que són els que més contaminen) circulessin a més de 120 Km/h i frenessin de cop (amb el perill que comporta) a l’arribar als radars, per tornar a accelerar passats 100 metres?
  • Per què a les autopistes (sobretot de peatge) pel carril de l’esquerra no hi ha mai ningú que vagi a menys de 160 Km/h, i alguns s’acosten als 200km/h? No seran potser aquests els que provoquen els accidents, i no pas els que van a 120?
  • En definitiva: abans d’aplicar els 80, no seria doncs més lògic primer fer complir els “clàssics” 120?

I així, podrien fer moltes més preguntes. Però en el fons, tot plegat els importa ben poc als nostres polítics. Així és com es fa la política, com a mínim en el nostre país. Importa ben poc com funciona la realitat, importa ben poc el que interessa a la gent. Només es prenen mesures de cara a la galeria, sense importar si són útils o no.

Quan estàs al govern, només importa fer coses perquè sembli que estàs al costat dels que et voten (quan en realitat l’únic que importa és mantenir el cul enganxat al seient del Parlament). I quan estàs a l’oposició, l’únic que importa és criticar tot el que faci el govern, estigui bé o no, per poder-los prendre el seient. I quan l’oposició entra al govern, el que toca és desfer el que van fer els anteriors, sigui bo o no.

La ciutadania, una vegada més es quedarà sense saber la conviniència real (o no) de la mesura, sense poder dir-hi la seva, per culpa de la curtesa de mires i el perfil baix dels nostres polítics, una vegada més. I així anar fent, que ja en van unes quantes.

La xacra dels atropellaments al ferrocarril

dissabte, 29/01/2011

Massa que en sentim a parlar. I encara tenim fresca la memòria de la tragèdia de Platja de Castelldefels, quan un grup nombrós de persones va creuar la via, infringint tota norma d’ús de les instal·lacions ferroviàries i dotze van morir atropellades per un tren. Aquell greu accident és un reflex cruelment comprimit del degoteig d’altres (consumats i evitats per poc) que s’esdevenen amb alarmant periodicitat. Sembla que, entre una part de la població, hi hagi instal·lada la idea que travessar la via del tren és com creuar un carrer poc transitat, que el tren ja frenarà com si fos un cotxe; però no es té en compte que, en lloc de pesar vora una tona, un tren en pot arribar a pesar uns quants milers, amb el que això suposa en força d’empenta i distància de frenada.

Les administracions, en èpoques de vaques grasses (reals o inflades), hi responien amb l’eina que brandaven amb més facilitat: una despesa multimilionària en tancaments de tot tipus, arribant en cas extrem al soterrament. En canvi, costa molt més esforç, tot i que amb uns resultats molt més sostinguts en el temps, educar la gent i ensenyar-li que una via fèrria és com una autopista: un lloc terminantment prohibit per als vianants, excepte en indrets explícitament senyalitzats (i fins i tot aquí cal extremar la prudència). I, cas de creuar la via en passos a nivell, de cap manera es pot fer a la lleugera.

També és cert que els diferents organismes responsables no han fet els deures com cal. Més enllà de delimitar la zona restringida i habilitar itineraris alternatius fàcils d’utilitzar, si apliquessin un reglament rigorós, amb multes severes per a qui circuli sense autorització per la via, les imprudències baixarien considerablement. Només cal observar la impunitat amb què determinades persones travessen les vies en estacions altament transitades com la barcelonina d’Arc de Triomf. Si la mandra de pujar i baixar escales és un estímul per a cometre aquestes temeritats, la por (millor: la certesa) de rebre una forta sanció actuaria com a mitjà dissuasiu.

Bànner actual de l'FTC (al moment de publicació de l'article)

Temes a l’FTC que tracten els atropellaments:
Atropellament massiu a Castelldefels Platja
Què caldria fer per evitar atropellaments?

Soterraments: hostilitat envers el ferrocarril

dijous, 16/12/2010

Per tot el país sentim a parlar contínuament de projectes per a soterrar els traçats ferroviaris al seu pas per una determinada població. El motiu adduït és sempre el mateix: “integració ferroviària” per a una suposada millora de la seguretat i/o qualitat de vida. Però realment es tracta d’això?

Per començar, aquests projectes no són barats. Costen molts milions a les arques públiques i el seu retorn per a la societat presenta un balanç força dubtós. Sovint s’esgrimeix el problema de la seguretat dels passos a nivell; però no serà més aviat una qüestió de la consciència de risc de les persones? Només cal veure tots els atropellaments que s’han produït darrerament (suïcidis exclosos), el més notori dels quals va ser el tràgic accident de Platja de Castelldefels la nit de Sant Joan, per a reconèixer que surt molt més a compte educar i conscienciar la gent que no pas gastar-se una fortuna en obres. Que cal permeabilitzar més la zona per on passa la via? Doncs es construeixen passos elevats o inferiors. Sitges –malgrat que el consistori ho vulgui veure de manera diferent– n’és un exemple. Però soterrar (o potser enterrar?) les vies perquè representen un estorb a un desenvolupament urbanístic mal entès és un bumerang que acaba sortint car, no sols des d’un punt de vista purament crematístic, sinó també pel que fa al propi transport. Per exemple, a base de soterrar (i desmantellar) vies i estacions, Barcelona s’està quedant sense espai físic per a encabir-hi tot el trànsit ferroviari. El resultat són retards crònics i la necessitat de projectes megalòmans com l’estació de la Sagrera, que igualment naixerà estreta per la funció que se li pretén donar.

I ja és curiós que l’únic estat del món on es realitzen tants soterraments sigui Espanya, que coincidentment és una de les economies on el sector de la construcció té un pes importantíssim. Els altres països, potser són endarrerits? O estacions noves com Lisboa Oriente, Berlín Hauptbahnhof o la futura estació central de Viena representen un malbaratament d’espai públic i una notòria pobresa material i espiritual? I què s’ha de dir del projecte arxivat del Maglev (tren de levitació magnètica) muniquès entre l’aeroport i el centre, a causa de l’elevat cost que hauria suposat soterrar-ne bona part del traçat?

Els voltants de nombroses ciutats europees, moltes d’elles també densament poblades, tenen traçats ferroviaris en la seva pràctica totalitat en superfície –incloses àmplies platges de vies que aquí ja ni sabem què són–, excepte els que s’han fet en zones prèviament construïdes. Fins i tot, a la riba del Llac de Zuric, un succedani de les platges en un país d’interior com és Suïssa, la via fèrria fortament transitada conviu sense problemes amb poblacions i vials de tot tipus, i ningú no es molesta en aquelles contrades tant donades a organitzar referèndums, alguns fins i tot amb marcat caire populista.

Però, tornant a Catalunya: què mou els habitants de Sant Guim de Freixenet, una població que, per més inri, deu la seva existència al ferrocarril, a reclamar el soterrament d’una línia per on passen sis trens (comptant ambdós sentits) en un dia? Que el pas a nivell és perillós? No veig cap perill en esperar-se que les barreres s’aixequin, i no és pas el cas que estiguin aixecades quan no ho han d’estar. L’excusa recorda la d’alguns implicats en l’atropellament massiu a Castelldefels que culpaven qualsevol (Renfe, Adif, l’Ajuntament) de la desgràcia sense voler veure que els primers en cometre una infracció i, encara més greu, una gravíssima imprudència van ser ells. Ens hem acostumat a que tot ens ha de venir fet i mastegat per altri i que nosaltres no hem de moure cap dit (ni cap neurona). Ah, i a preu d’amic.

Tot plegat denota una clara animadversió, sovint inconscient, envers el ferrocarril que, curiosament, no es veu envers la carretera. La C-33 segueix passant per damunt de Montcada i Reixac i la C-31 continua obrint Badalona en canal, i amb prou feines s’hi fan sentir veus en contra. En canvi, amb el ferrocarril, tothom s’hi atreveix. Sembla que estigui de moda convertir-lo en el ninot del pim, pam, pum. Dóna rèdits electorals amagar-lo sota terra o fer-lo fora dels nuclis urbans. Això sí, al cap de poc, la gent s’adona que la idea potser no era tan bona. Vegeu Camp de Tarragona, on ara tot són lamentacions. Però això ja és un altre tema.