Creant petits monstres

divendres, 18/03/2016

“Sóc molt del Barça, però el futbol és mentida”. El Peret, un excompany de feina que s’ha guanyat la vida sempre amb això del futbol, fa anys em va dir aquesta frase. “Vols dir, Peret? No fotis”. “Oriol, que no t’embauquin” va ser la seva laportista resposta. Quinze anys després i després d’haver tingut la immensa sort d’haver treballat a la primera multinacional esportiva del món i al primer diari esportiu del país, m’he feta meva la frase del Peret. Tot sovint, penso en ell quan veig els estadis de futbol plens com un ou (quan els horaris televisius no putegen el personal) d’aficionats adulant els futbolistes i demanant, exigint, que estimin el club que els paga. Em recorda a la cavalcada de reis. Uns nens il·lusionats idolatrant uns senyors que, desgraciadament (que bonic seria!), en arribar a casa es treuen la corona, la túnica i la barba postissa pensant que aquell dia s’han guanyat el jornal. I que per estimar, ja tenen la seva família.

Mai hagués pensat, però, que la frase d’en Peret –savi ell– arribaria fins a la base del futbol. I  que aquest esport m’ha desvirgat. Ho reconec. Fa poc més d’un any que segueixo, tant com puc, els meus nebots –6 i 9 anys, els més guapos del món– pels camps de futbol. Ells, innocents, ignoren la majoria de fum tòxic que els envolta: pares que entrenen els fills des de la banda, entrenadors que prioritzen el guanyar a l’educar en la cultura de l’esport (recalco cultura de l’esport, educar per fer adults de profit és tasca dels pares, no fotem), clubs edificats amb la sola idea de vendre jugadors (nens) per fer cash, managers prometent a pares que el seu fill serà el proper Messi i així una llarga llista de puntades als valors de l’esport. Molts d’aquests nanos, no saben qui són els reis i sí els managers. Malament rai. No és normal que amb tot just 10 anys nens deixin el futbol perquè ja se n’han cansat o que hi juguin per fer contents els pares.

Sé que generalitzar és dolent i que ni tots els jugadors d’elit són mercenaris sense sentiments ni que tot el futbol base és porqueria. Amb el futbol professional, no m’hi poso. És un circ mediàtic i comercial que raja diners a mansalva. Igual que el cinema o la música. Que tiri la primera pedra el que no s’ha plantejat mai si canviaria els seus principis per diners. Amb el cas dels nanos, és diferent. L’esport és collonut per a ells. Els ensenya a perdre, a compartir i a competir. Coses amb les que es trobaran al llarg de la vida. La Federació Catalana de Futbol promou la campanya ‘Prou violència al futbol’ (chapeau). Potser hauria de promoure que l’hermano mayor es passegi per les graderies dels camps tocant el crostó als pares perquè deixin de crear petits monstres.

ROTTERDAM-UEFA-MIDDELVINGER

Un monument per a Xavi

dijous, 21/05/2015

Confirmat. La marxa de Xavi Hernández ha deixat de ser oficiosa i ha passat a ser oficial. Xavi deixa enrere 17 anys com a jugador del primer equip, 58.500 minuts de futbol en 764 partits oficials, 3 champions (4 si Déu/Messi vol), 8 lligues, 2 copes (3 si Déu/Messi vol), 2 mundials de clubs, 1 mundial de seleccions i 2 Eurocopes. Déu ni do, per a caure de cul.  Jugador exemplar (no trobaran ni una sola sortida de to en 17 anys), ha fet seva la frase que una retirada a temps és una victòria. “Costa dirigir que no estàs a l’onze titular, però ho he acceptat i em sento partícip de l’aconseguit” diu Xavi. Tot i jugar una tercera part dels minuts d’aquesta temporada, ha sigut un jugador important i ha decidit que és moment de dir prou. Que un declivi a la banqueta pot corcar una carrera immaculada. Només una cosa a dir: gràcies per tot.

Els experts (jo ni idea més enllà de ser un simple seguidor del futbol) situen a Xavi a Olimp futbolístic. Líder dins i fora el vestidor diuen que és d’aquells que ha evolucionat l’espècie futbolística, un avançat, un privilegiat. Amb tot aquest currículum a les esquenes, estaríem d’acord que Xavi Hernández mereix un comiat com Déu mana i  és aquí on començo a tremolar. Si mirem enrere, el FC Barcelona (de futbol, no puc dir el mateix del Palau) mai ha acomiadat jugadors amb honors. Sempre s’ha optat una ovació el darrer dia que jugui a l’estadi o un partit homenatge contra un equip de pa sucat amb oli i sobretot, s’ha optat per la cartera. Assessor de no-sé-què, ajudant de l’ajudant de l’ajudant de no-sé-qui, executiu de no-sé-què i així fins a una colla de càrrecs que la casa és gran. Tot això amb una bona picossada que garanteixi una jubilació encara més daurada. No sóc massa amic dels ex. Crec que un club d’alt nivell ha de tenir cracks al camp i als despatxos i no donar càrrecs per quedar bé. Honors i agraïments, tots, i catifa vermella quan calgui, però fins aquí. I ara, és el moment de Xavi.

Els ianquis i els anglesos, que d’això la saben llarga, han acomiadat mites com Magic Johnson, Larry Bird, Dennis Bergkamp, Michael Jordan, Joe Montana o Scottie Pippen aixecant estàtues i amb tots els honors. Gairebé tots amb menys currículum que Xavi Hernández. L’esplanada de l’estadi és un lloc collonut per a fer una estàtua en honor al 6. Sí, una estàtua. I sí, ara. Ara és el moment. No podem fer tard com amb el pobre Kubala que va veure la inauguració del seu monument des del cel. Xavi mereix tallar la cinta. Si qui ha vestit més vegades la samarreta del Barça, ha guanyat més títols i ha jugat més minuts no ho mereix, aleshores qui?

#6ràciesXavi


BergkampGETTY1_2831149b


MAGIC JORDAN MONU BIRD

L’etern guanyador Valero Rivera

dimecres, 4/02/2015

Amb un 22-25 a la final de Doha ha acabat un mundial d’handbol que es podria qualificar d’històric. La França de Jérome Fernández, Nikola Karabatic, Thierry Omeyer, Daniel Narcisse, Cedric Sorhaindo  i companyia engrandeix la seva llegenda aconseguint el cinquè mundial gal i guanyant 8 de les darreres 8 finals disputades. Col·leccionen ors olímpics, mundials, europeus i no se’n cansen. Ni el Gummersbach dels 70, ni el Minsk dels 80, ni el Barça dels 90 es poden comparar amb una França que ha tenyit de blau l’handbol del segle XXI. El millor equip entre els millors equips de la història. A França hi ha qui diu que els nens juguen a futbol, els homes a rugbi i els Déus a handbol.

L’altre protagonista del mundial és el Qatar de Valero Rivera. Diana d’elogis i pals a parts iguals, moltes han estat les crítiques etzibades per tots els seus nacionalitats a cop de talonari. A la vella Europa handbolística no agraden els petrodòlars i des dels escandinaus fins els espanyols passant per alemanys i francesos, han posat a parir un combinat on el 50% dels jugadors no són originaris del país asiàtic. Però anem a pams. Valero és un guanyador nat i qui cregués que anava Doha en busca d’un retir daurat no coneix el personatge. Rivera i el seu equip d’entrenadors no han fet ni més ni menys que estudiar les normes, portar-les al límit i no saltar-se ni una coma del reglament. Que ha nacionalitzat a molts jugadors per a guanyar? Si mirem enrere en el temps, veurem que qui tant critica Valero abans ha comès el mateix pecat que, ara, sembla capital. Els petrodòlars qatarians han nacionalitzat a serbis, bosnians i cubans com els totxodòlars espanyols ho van fer amb Talant Dujshebaev, Andrei Shchepkin (Xepkin catalanitzat si volen), Julio Fis, Rolando Uríos i Arpad Sterbik que es quadraven a les notes del chin-tachin. Amb Rutenka i Nagy, però, als Hispanos els va sortir el tret per la culata. Un cop nacionalitzats, bon vent i barca nova a la roja. Això va coure a Madrid i Ciudad Real. Però a Espanya nacionalitzar esportistes no és monopoli de l’handbol. Els sonen els noms de Serge Ibaka, Diego Costa, Donato, Catanha, Marcos Senna, Martín López Zubero o el repudiat Juanito Mühlegg? Per un grapat de duros tots ells més espanyols que el Tío Pepe. Qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra.

Rivera –meticulós, de ferro, amic dels amics i amb fòbia a les olives– ha portat Qatar a ser el primer equip no europeu en arribar a una final d’un mundial sense nacionalitzar (també podem dir “contractar”) cap figura de renom. Valero va aterrar a Qatar i va formar un equip per a guanyar. Amb  Saric i Stojanovic com a excepcions, va buscar jugadors de tercera fila, els va portar a la  dèbil lliga Qatarí i ha pogut pencar amb ells tot l’any fins a modelar un equip competitiu. Que jugadors com Borja Fernández (exjugador de bàsquet reconvertit a l’handbol i ni contemplat per ser seleccionat per Espanya) o Rafael Da Costa Capote (6 gols a la final i ignorat pels equips punters europeus) lluitin per l’or en un mundial no és casualitat. D’això se’n diu treball. Valero ha vist talent on els altres quincalla i els diners han fet la resta. Els calers fitxen jugadors, però no formen equips. Si no que li ho preguntin a Abramovich o a Florentino quan temps i quants euros els han costat la primera i la dècima. Valero no ha aconseguit la plata nacionalitzant Mikkel Hassen, ho ha fet amb Da Costa Capote.

Qatar ha rebut pals a mansalva per tenir el 50% dels jugadors nacionalitzats, però ningú ha dit res d’Àustria, que en aquest mateix mundial en portava el 30% (Ziura, Bozovic, Marinovic, Szilagyi, Santos i Kirveliavicius). Està clar que guanyar i exhibir múscul econòmic cou. Temps enrere Hongria amb Ivo Díaz i Carlos Reynaldo Pérez i la mateixa Alemanya amb Bogdan Wenta ja havien nacionalitzat jugadors per a potenciar la selecció. Valero ha radicalitzat el model i això ha irritat a molta gent, però la culpa no és de qui porta al límit el reglament per a guanyar, sinó de qui l’ha pensat.

VALERO

La intendència dels milionaris

dijous, 10/07/2014

Tot i que la seva empresa s’omple la boca en defensa dels horaris europeus, un bon amic sovint penca fins ben tard. Ell, anys i panys al peu del canó, sempre mira pel bé comú i, si s’ha d’empassar un gripau pel bé col·lectiu, el sopa de gust i bon profit. “Tot això, quan m’acomiadin, ho tindran en compte”. Evidentment ho diu en conya. Sap que els reis són els pares i que els nens no venen de París, però pot presumir de tenir la consciència més neta que la casa de Míster Proper.

Després de 32 anys al primer equip del Barça, a l’encarregat del material, amic, guia i confessor dels jugadors Txema Corbella, li han clavat una puntada al mig del cul. Si troben algú que parli malament d’ell o critiqui la seva feina els pago un sopar a l’Hispania d’Arenys de Mar. D’entre tanta tonteria que sovint rodeja l’esport professional, Corbella és un paio normal. Amb l’autoritat que donen les canes, toca el crostó i aconsella els cracks. Cada cosa quan convé. I el més important, els jugadors se l’escolten. El senyor Tomàs a l’hoquei, l’imprescindible doctor Guti i Salvador Canals (sí, el meu estimat pare) a l’handbol, Javi Fernández al futbol sala i Toni Bové al bàsquet: tots ells més de 25 anys fent d’intendents dels milionaris. Perquè Puyol tingui una carrera brillant i una jubilació daurada, fa falta Corbelles, Navals, Pepes Costas i doctors Prunes darrera. Que recuperin els jugadors a temps per aquell partit decisiu, que els portin un medicament a casa a l’hora que faci falta, que els hi aixequin els ànims quan tenen un problema, que els agafin per la pitrera i els hi cantin les quaranta quan es descarrilen. Sempre a l’ombra dels focus i sense copets a l’esquena.

Acomiadar Corbella com si fos un principiant (passi per recursos humans i passiu bé) és una falta de respecte a la veu de l’experiència i no tenir ni fava de com funciona un vestidor, llàstima que això no s’ensenyi a les escoles de negocis. Els executius del club (molts amb diners per pagar quota a ESADE i IESE, però no pas per a ser socis del Barça ni del Palau), tenen tot el dret de creure, encertadament o no, que un canvi seria bo pel rumb del primer equip. Però l’única persona, juntament amb Carles Naval, que ha guanyat les quatre Champions que té el Barça, mereix el màxim respecte. President i entrenador han de baixar al vestidor i donar la cara, i Corbella, que com el meu amic sempre pensa en el col·lectiu, probablement plorarà però ho entendrà. Algú que ha de sortir amb honors per la porta gran se li clava una puntada al cul i tal dia farà un any, però sembla que és més fàcil recordar els famosos valors quan la FIFA ens deixa en pilotes per no fer bé la feina. El Barça, un cop més, no ho ha sabut fer. “Tot això, quan m’acomiadin, ho tindran en compte” diu el meu amic. Corbella no ho podrà dir dels dirigents del Barça, però dels jugadors, ben segur que sí.

Gràcies per tot Txema.

Corbella ha guanyat les 4 Champions del Barça: Wembley, París, Roma i Wembley.

Corbella ha guanyat les 4 Champions del Barça: Wembley, París, Roma i Wembley.

Vistos els collons, mascle.

dimecres, 14/05/2014

Fa uns dies vaig llegir un tuit d’un tal Oscar R. P. (@OscarR1714) que em va fer riure i pensar: “La gran duda del Tata: no sabe si el calvo lo hará mirando a tribuna o lateral”. Tata Martino  s’ha guanyat ser membre d’honor del club dels entrenadors cornuts i que paguen el beure junt  amb Bobby Robson, Jupp Heynckes i Vicente del Bosque com a socis fundadors; acomiadats després de guanyar i de refregar-los pels nassos que es negociava amb els seus substituts. Els autoanomenats experts en futbol (la majoria amb el mateix bagatge esportiu que Homer Simpson) ja van decidir fa temps que el Tata era indigne de dirigir el que quedava del millor equip del futbol modern. Pels vols de novembre amb el Barça líder de totes les competicions ja li plovien els clatellots i, cap al març, veient com l’equip de les sis copes se’ns escapava entre els dits, barra lliure a la desqualificació. Que si no està a l’alçada, que si es un tou i que si tot això li va tres talles gran. Ben poques vegades, però, he escoltat per boca d’aquests gurus que Gerardo Martino no va poder planificar les altes, no va poder planificar les baixes i no va poder planificar la pretemporada. No va poder planificar res. Recent aterrat del cul del món no tenia l’experiència per esquivar el camp de mines que ha estat aquesta temporada amb un president fugit, un traspàs amb tuf de podrit i un vestidor competitivament envellit. Tot això, salpebrat amb una pressió mediàtica que si un ve de l’altra punta del món és per posar-se un embut al cap i cantar la marsellesa a ple pulmó.

Martino està al corrent de tot i té més ganes de marxar que Duran de ser ministre, però anar a casa de Luís Enrique perquè les càmeres escenifiquin que té els asados comptats és passar-se de taca d’oli amb algú que no ho mereix. Un Skype amb Vigo i tot hagués estat més senzill i, sobretot, més elegant. Gerardo Martino va arribar amb Tito malalt i una setmana abans de començar els entrenaments. Qualsevol tècnic del món tindria la sensació que no s’ha valorat prou la seva feina. Tot i així, supercopa al sarró, finalista de copa, quarts de Champions i arriba al darrer partit de lliga amb opcions de guanyar. Ahir mateix el mestre Cruyff (dempeus) deia que “si es guanya la Lliga, la temporada no pot ser dolenta”. No és al que estem acostumats darrerament, però si tenim present que fem tres anys tard en la renovació de l’equip, potser no és mal resultat. D’agost a novembre els experts alabaven que gràcies al Tata l’equip havia recuperat la pressió, que el vestidor al·lucinava amb les seves bones arts i que tenia els sants pebrots de substituir Messi, però ara els gurus s’acarnissen. Quan la llebre ja és fugida pocs consells per al caçador, o si ho prefereixen en llenguatge del carrer; vistos els collons, mascle.

 

Tata Martino brindant amb representants de la premsa.

Tata Martino brindant amb representants de la premsa.

“Tan de bo el Barça donés suport públic els LGBT contra l’homofòbia a l’esport”

dimarts , 25/02/2014

Entrevista a Jacques Schoofs, President dels Panteres Grogues de Barcelona, Club Esportiu LGBT (Lesbianes, Gais, Bisexuals i Transsexuals).

Enginyer informàtic, nadador, emigrant i per sobre de tot esportista. Pensa el que diu. Dubtava entre Austràlia i Barcelona per fugir del fred de Gant. Creu que va triar bé. Aquest 2014 els Panteres Grogues fan 20 anys amb el debat sobre l’homosexualitat a l’esport d’elit més viu que mai degut a les recents sortides de l’armari de Thomas Hitzlsperger i Jason Collins. L’homofòbia regne a l’esport i sobretot a l’esport rei. Un partit s’atura per insults racistes, però no per insults homòfobs.

Què s’ha fet malament perquè hi hagi homofòbia a l’esport? Crec que res, és qüestió d’aprenentatge. Si dic que he menjat una poma rosa, algú pot pensar que això no existeix. Passa el mateix amb els LGBT a l’esport, hi ha que gent no té ni idea què vol dir ser LGBT. És una cosa allunyada del seu món. Si lluitem contra l’homofòbia a l’esport és perquè hi ha gent que considera l’orientació sexual prou important com perquè hi hagi homofòbia. Volem que es practiqui esport amb independència de la condició sexual. Que esportistes d’alt nivell surtin de l’armari és un bon exemple perquè la gent pensi que la sexualitat és indiferent per la pràctica de l’esport.

 

La propera generació haurà superat aquest barrera? Tant de bo. L’homofòbia s’aprofita del procés personal que viu algú que està tancat l’armari. S’ha d’obrir la mentalitat de la gent perquè vegin que no és important la condició sexual d’una persona. A cada un dels LGBT els hi ha costat sortir de l’armari en algun moment o àmbit determinat. Hi ha gent que només pot compartir la seva homosexualitat amb amics o parella i l’amaga a feina o família. És un procés molt personal perquè el primer pas que s’ha de fer és convèncer a un mateix i això en una societat que des de petit et mostra exemples heterosexuals és complicat.

Thomas Hitzlsperger es declara públicament homosexual només quatre mesos després de retirar-se. Un futbolista en actiu no surt de l’armari per por dels patrocinadors,  del públic o dels rivals? No en tinc ni idea. Això se’ls hauria de preguntar a ells.

 

Abans ha dit que una estrella sortís de l’armari seria un bon exemple. Per descomptat, però mai forçaria a ningú a fer-ho. Com he dit és un procés molt personal i tant de bo sortís algun esportista d’elit dient “sóc homosexual i segueixo practicant el meu esport”. Ajudaria a molta gent, no només a d’altres esportistes d’alt nivell sinó també a gent anònima. La pregunta que em faig és; si no hi hagués homofòbia, existiria un club com els Panteres Grogues?

 

Hi ha molts heterosexuals que practiquin esport amb les Panteres Grogues? No ho sé i no m’interessa.

 

El 17 d’octubre la lliga nord-americana de beisbol (MBL) i els seus 30 clubs van donar suport públic al col·lectiu LGBT de joves. Imagina la Champions League o el Barça fent el mateix?

Tant de bo ho fessin perquè guanyarien molt prestigi. La federació belga de futbol ha arribat a un acord amb el ministre d’igualtat per a treballar contra l’homofòbia. Si a Bèlgica es pot fer, per què no a Barcelona i a Catalunya que són lliberals i obertes?

 

El Barça ha fet campanyes en favor dels infants desvalguts, la dona, la cultura. Per què creu que el no n’ha fet cap com la de la lliga MBL?  M’encantaria que ho fessin i que comptessin amb els Panteres Grogues com a un dels clubs LGBT més grans d’Europa per ajudar en la difusió d’un programa contra la homofòbia.

 

Nike es planteja seriosament rescindir el contracte de Ronaldo Nazário l’any 2008 per estar amb transsexuals i el 2013 impulsa la campanya Be True amb Jason Collins en favor del col·lectiu LGBT. Rectificació o oportunisme? És anar en la bona direcció. Aplaudeixo que una marca tan gran prengui aquestes iniciatives que donen suport als LGBT. El temps fa aprendre i segurament Nike ha après que no importa la condició sexual per a la pràctica de l’esport.

 

Al llarg de la història recent, el col·lectiu LGBT hauria pogut fer alguna cosa millor en bé de la pedagogia?

Sempre es pot fer alguna cosa millor. Una de les coses a millorar seria eliminar la paraula “lluita” quan parlem d’homofòbia. Té connotacions negatives i bèl·liques. Mai aconsegueixes res amb actitud negativa. Preferia transmetre una visió més optimista.

 

Com consideres el paper dels mitjans de comunicació envers els LGBT dins l’esport? S’haurien d’implicar més per acabar amb l’homofòbia, i no només quan Collins o Hitzlsperger surten de l’armari, sinó també amb l’esport amateur. Des de 2004 organitzem un torneig que aplega més de 800 esportistes i els diaris ho cobreixen a la secció de societat, mai a la d’esports. Volem que es tracti com un esdeveniment esportiu. Ni més ni menys.

Què queda per fer? Molt, però sobretot queda una feinada a fer en l’entorn dels transsexuals, un espai de la comunitat LGBT que gairebé mai es menciona. Bona part de la societat no els accepta i per a ells és encara més complex perquè estan en mig d’un canvi de gènere. Tot és més complicat per a ells.

 

 

 

Un partit. Itàlia – França. Final del mundial de futbol 2006.

 

Un esportista. Michael Phelps.

 

Una imatge. Mireia Belmonte als mundials de natació de Barcelona.

Barça: una pèrdua acceptada de 222 milions

dimarts , 3/12/2013

Imaginin que cap marca comercial volgués patrocinar ni a Messi, ni a Neymar, ni a Xavi. Que la samarreta estigués immaculada com en els temps que embrutar-la per guanyar diners era un pecat comparable a esquarterar una mare. Doncs això és exactament el que passa a escassos 100 metres del Camp Nou. Ningú vol posar la seva marca al pit de la samarreta de Juan Carlos Navarro, Nikola Karabatic, Erazem Lorbek i Siarhei Rutenka, la crème de la crème del bàsquet i l’handbol europeu. Ningú veu el projecte prou atractiu per invertir els euros que el FC Barcelona demana. Com el pare que no vol veure els defectes del seu fill, fa temps que el barcelonisme mira cap a una altra banda en el tema del Palau. Que les seccions no són rendibles ho sabem des de que ens afaitem, però sota el pretext que serveixen per a fer barcelonisme (i durant anys i panys per a tapar les misèries) és un roc que l’economia del club porta a la faixa. Les seccions costen a l’entitat 45 milions d’euros anuals, per alguns misèria, menys de la meitat de Bale, però aquí que ens mirem la pela i fem les fotocòpies en blanc i negre sabem que això és un dineral. A més, fa mal admetre que l’estimat Palau Blaugrana està per  jubilar.  Ja en campanya electoral, Sandro Rosell advertia de la necessitat d’aixecar un nou Palau; l’Eurolliga exigeix un pavelló amb capacitat per a més de 10.000 espectadors i avui dia no hi ha opció de ser soci del bàsquet perquè no hi ha ni un seient lliure. Cost de l’obra: pels vols de 100 milions d’euros sent optimistes. Les àvies sempre diuen que s’ha de sembrar per a poder recollir, però abans d’invertir el que no es té el barcelonisme potser hauria de replantejar-se què vol de les seccions. Mirem enrere en el temps per veure alguns detalls significatius:

– En els cinc debats fets en campanya electoral (8TV, TV3, Catalunya Ràdio, RAC1 i La 2) la construcció del nou Palau no va ocupar ni cinc minuts de conversa. Tirin d’hemeroteca.

– Cap dels candidats va presentar un projecte esportiu específic per a cada una de les seccions ni cap periodista va preguntar per elles. Recordin, 45 quilos anuals.

– El president Sandro Rosell ha concedit quatre entrevistes en el que va de temporada (8TV, TV3 i dues a Catalunya Ràdio). En cap d’elles, i juntes sumen més de tres hores de xerrameca, hi ha una sola pregunta referent a les seccions.

– L’handbol es va proclamar campió del món a Qatar i cap televisió ni web estatal van emetre el patit. Campions del món i no ho vam veure ni en diferit. Com es demanen 500.000 euros a un patrocinador principal si quedar campió del món no té repercussió mediàtica?

– Nikola Karabatic, el millor jugador d’handbol de tots els temps, fitxa pel Barça i el club no fa cap campanya de captació de socis. Cap anunci. Cero. Aquest paio va ser esportista de l’any a França l’any 2011 per sobre de Frank Ribery, Tony Parker i Sébastien Loeb i és doble campió olímpic i del món. Vaja, un Déu. No ha sigut fins a quatre mesos més tard de la seva presentació que la imatge de l’Expert es comença a veure pels voltants del Palau. A data d’avui en el web del club encara no veiem cap reclam publicitari amb la seva barba.

– El web del FC Barcelona està disponible en català, castellà, anglès, francès, xinès, japonès, àrab i indonesi i rep 45 milions de visites mensuals. En l’adaptació de la campanya publicitària “Play Palau” al web, pensada per fomentar l’assistència al Blaugrana, els capitans de cada secció apareixen amb les samarretes de la temporada anterior i no hi apareix cap nou fixatge. Imaginen una campanya de futbol sense Neymar i amb Messi lluint una samarreta antiga?

En campanya electoral es va parlar de treure’s màscares, Unicef, grada d’animació, braçalets de capità, Uzbekistan, Brasil, imputacions judicials i espionatge. Tots aquests temes junts no sumen ni la meitat del cost del les seccions. Però els candidats ni cas. Mentrestant, al llarg dels darrers anys, la quota mediàtica de les seccions ha estat escombrada per l’NBA (Gasols, Ricky), Fórmula 1 (Alonso) i Moto GP (Márquez, Lorenzo). Menys presència mediàtica, menys repercussió, menys seguidors, menys espectadors al Palau. Una de les conseqüències serà que sota el mandat de Rosell això significarà 370 milions d’euros nou Palau inclòs i, segons dades de Javier Faus, una pèrdua estimada de 222.  Gairebé 9 Chigrinskiys o 3 Ibrahimovics. Una pasta. I no crec que fer pagar els nens per entrar al Palau sigui la manera de rendibilitzar-lo. El problema és molt més profund i qui no ho entengui escalfa gratuïtament una cadira. Però obrir aquest debat sembla incomodar els culers. Són calers que ja es donen per perduts. Com diu (o deia) Rosell, mai diguis mai, però crec que les seccions mai tindran superàvit. Entenc, però,  que s’ha d’aspirar a no perdre 37 quilos anuals, donar-los la importància que es mereixen (i que fora sí tenen) i intentar aproximar-nos a empatar el balanç. Els millors jugadors juguen sota una marca reconeguda, els hi donem un cop de mà?

Què volem del Palau?

Què volem del Palau?

La selecció catalana és (ara mateix) un gra al cul

dijous, 28/11/2013

Els rivals de la selecció catalana de futbol de 2010 a 2013: Hondures, Tunísia, Nigèria i Cap Verd. S’especula amb que el maig hi haurà partit contra la República Dominicana. Cap d’ells entre les 30 primeres seleccions el món. Esportivament sense interès i nacionalment humiliant, aquests partits s’han convertit en una rèmora amb la que la Federació Catalana de Futbol ha de conviure per justificar part de la seva gestió. Una morena del calibre d’una bola de billar d’aquelles que no et deixa viure, però amb la que has de conviure.

Cap allà l’any 1996 vaig recaptar més de 500 signatures en favor de les seleccions catalanes i de 1997 a 2009 vaig anar a tots els partits que la selecció jugués. Tots. Plogués, nevés o sota cero, un servidor estava allà. Per militància. Però va arribar un dia que n’estava fins el barret de que em prenguessin el número. Valdés, Bartra, Víctor Sànchez, Piqué, Jordi Alba, Busquets, Cesc, Xavi, Bojan, Sergio Garcia i Tello –per exemple– poden plantar cara a seleccions de primeríssim nivell. Tenim la millor generació de jugadors catalans de la història i guanyen títols per d’altres.

En els moments que vivim, Catalunya s’ha d’explicar al món i internacionalitzar el procés. Si el  futbol és l’esport que més masses mou i tenim una generació de jugadors internacionalment reconeguda, dos i dos són quatre. Ni Girona, ni Barcelona, ni Cornellà. No és a casa que hem de jugar. És a Berlín, París, Pequín, Washington. Un Anglaterra – Catalunya a Wembley fa un molt més bé que un Catalunya – Cap Verd a Cornellà. Jugar contra colles d’arreplegats és un pèssim favor a l’esport català i al país i donar carnassa perquè la brunete mediàtica fotografiï les graderies buides i es pregunti amb sorna si els catalans realment volen una selecció pròpia. Per fer un nyap, és millor no fer res.

El passat 5 d’octubre Sandro Rosell declarava que el FC Barcelona “sempre estarà al costat del nostre país i estem a favor del dret a decidir”. Aprofitem-nos-en aleshores. Muntem un partit com Déu mana, en un escenari com Déu mana i (de)manem als jugadors que hi vagin. De l’Espanyol no en dubto, ha de mostrat més compromís amb la catalana que el Barça. Els fanàtics que tirin d’hemeroteca. Els hi ho diu un culé.

Diuen que Woody Allen ha fet tant o més pel psicoanàlisi que Sigmund Freud. Crec que el futbol català, encara ha de posar el seu gra de sorra al procés.

Federació Catalana d’Handbol: com escanyar el pobre

dijous, 24/10/2013

Any 2005. Eleccions a la Federació Catalana d’Handbol. Com a membre del Club Handbol Sant Andreu rebo una trucada de l’aleshores candidat i actual president Tomàs Moral: “Oriol, em poso a la vostra total disposició pel que necessiteu. Si ens voteu, l’handbol amateur estarà ben tractat. Podeu comptar amb mi”. Setmanes després, Moral esdevenia president, destituïa l’aleshores gerent Òscar Grau, s’assignava un sou de sis dígits i la figura de President passava a cobrar, cosa inèdita fins aquell moment. Sota la seva ben remunerada gestió (6 dígits) la Federació Catalana d’Handbol pot presumir de ser més papista que el Papa i tenir una normativa més rigorosa que la UEFA Champions League, la NBA, la Bundesliga, la Premier League i, inclòs, que la IHF, EHF i l’ASOBAL. Ruud Gullit, Paul Ince, Richie Guerin, Roberto Carlos, Gianluca Vialli i Talant Dujshebaev són exemples de jugadors-entrenadors que han jugat les competicions abans esmentades i a la vegada dirigien el seu equip. Els exemples d’aquestes lligues, però, no són suficients per a la Federació Catalana d’Handbol que sanciona econòmicament de manera dura els equips amateurs que tenen aquesta figura i, per decret, obliga a tenir un entrenador a la plantilla. Encara que un jugador estigui capacitat i tingui la titulació per portar la direcció tècnica, res de res, les dobles fitxes estan prohibides i a la banqueta hi falta gent. Un altre exemple, la Federació Catalana d’Handbol permet donar d’alta les llicencies federatives on-line. Tot plegat senzill; s’entra, es dóna d’alta la llicència i avall que fa baixada. Quan s’acaba el procés un es queda tranquil al veure “fitxes tramitades correctament”. En aquest tràmit no s’ha de fer cap pagament, això requereix una altra gestió, però els clubs que han fet la transferència bancària l’últim dia del període hàbil han estat multats amb una barbaritat de diners que no es poden permetre, entenc que al·legant que la transferència no es fa efectiva fins 2 dies després. Conseqüència; un grapat d’equips han estat sancionats per “alineació indeguda” per impagament, repeteixo “alineació indeguda”. Però les “fitxes tramitades correctament”? És aquest un bon tracte a l’handbol amateur? Mentrestant, a finals de la temporada anterior el deute de la Federació Catalana d’Handbol amb el col·lectiu arbitral era oficialment més de 30.000€, oficiosament més del doble. O tots frares o tots monges. No fotem.

Veient els exemples anteriorment citats, la normativa sembla delirant, però ho és encara més saber que les inspeccions i sancions econòmiques als equips, repeteixo i recalco, amateurs, han augmentat de manera escandalosa. La caixa necessita cash. Per als no informats, el passat exercici comptable la Federació Catalana d’Handbol va tancar amb pèrdues de 50.000€ amb el que acumula el dèficit per sobre dels 200.000€. La mala gestió, reconeguda per la mateixa entitat, ha portat a la Federació Catalana d’Handbol a presentar un concurs de creditors pels mals resultats econòmics que arrosseguen des de fa anys. Per boca del seu president, Tomàs Moral, es culpa de la situació a les retallades de les subvencions (un 74% en el període 2010-2013) com a una de les causes principals. Collonut, president. La crisi els afecta. Doncs com a tothom. Adoptar la política de fer-se el milhomes amb els dèbils és una mala manera de fomentar l’handbol i la més poc original de recaptar. Per què no es trenquen una mica el cap abans de retorçar allò que no sona? Un exemple,  les federacions de natació, tennis, padel, triatló, voleibol, d’entitats excursionistes i,  fins i tot, de la petanca, s’han espavilat per tenir patrocinadors. Quants ens té la d’handbol? La resposta és crua; cap. Cero. Ni un. Petanca president, petanca. Els de petanca en tenen. Els recordo que van prometre 60.000€ anuals en aquest concepte en el seu pla de viabilitat.

Parli amb el seu comitè de competició, President. Creu que és ara el moment de ser més papista que el Papa? Sap, als equips d’handbol de segona i tercera catalana, hi ha pares de família, gent que té la sort de treballar i gent que té la desgràcia d’estar a l’atur. Gent que fa miracles per poder  pagar-se el plaer de jugar. Perquè president, som les clavegueres de l’handbol i ens ho paguem tot nosaltres. No tenim ni puta idea del que són les subvencions. Mai no ho hem sabut. Ni en temps de bonança. Juguem amb pilotes pelades i només ens podem permetre pagar mitja pista per entrenar d’onze a dotze de la nit. I al dia següent, a les 7 dempeus, rebentats, però contents. Som les clavegueres, però no cal que ens tractin com a rates. Entenc que els agradi més fer-se amb l’elit a l’Olímpic de Granollers o al Palau Blaugrana. Allà hi donen canapès i copets a l’esquena. No cal ni que es passi per cap partit de tercera. De debò, no cal. Ni juguem com Karabatic ni tenim canapès per als convidats. Voler-nos comparar seria com comparar el nas de Cleòpatra amb el de Rosi de Palma, però deixin d’escanyar el pobre, és lleig.

Les clavegueres de l'handbol.

Les clavegueres de l'handbol.

Democràcia de la vella escola

dimarts , 15/10/2013

49 milions d’euros de benefici, 15 milions d’ingressos en royalties,  1,6 milions en ingressos via mòbils, 1,5 milions de visitants al museu i 509 milions de pressupost. El web del FC Barcelona està disponible en català, castellà, anglès, francès, xinès, japonès, àrab i indonesi i rep 45 milions de visites mensuals. Les xarxes socials del club acumulen 78 milions de seguidors i s’ha passat d’una a 13 aplicacions mòbils que generen 1,6 milions d’euros. Aquests són els números del Barça, xifres per caure de cul. Números marejants i espatarrants que són únicament aprovats pels 425 socis amb ganes i temps per anar a l’assemblea de compromissaris, el que representa el 0,09% dels 169.318.

El FC Barcelona convoca 4.333 socis a l’assemblea de compromissaris per aprovar els comptes del club i només un 10% s’hi presenten. Hi ha més d’un i més de deu consocis que troben arcaic aquest sistema de votació que arrosseguem des de que ens afaitem. El FC Barcelona, literalment, informa en el seu web que “aposta per les noves tecnologies al servei del soci i a dia d’avui el 34% dels tràmits són on-line”. Collonut. El club ha demostrat ens el darrers anys tenir gran capacitat per aplicar les noves tecnologies al bon servei del soci. La venda d’entrades per als partits de Champions i la OAB on line en són un parell exemples. Si donem l’oportunitat al soci de participar en sortejos d’entrades, no se li hauria de donar a l’hora de prendre decisions del club que teòricament n’és amo? Si en les nostres vides quotidianes podem fer una pila de tràmits per internet crec que s’hauria de canviar els estatuts del club i obrir l’assemblea a tots els socis a través de la xarxa per reclamar allò tant d’actualitat: tenir dret a decidir. Entenc que la capacitat per a convocar persones a l’assemblea de compromissaris és limitada i que només 4.333 socis hi puguin assistir, però a l’any 2013  tenim l’oportunitat de votar amb un clic i en directe per a tenir grans majories que diria aquell. Només cal convocar el soci davant la pantalla i donar-li veu. Tots tindrem vot i no només uns escollits que amb cap directiva sabem ben bé com es fa el sorteig. En temps del blanc i negre la mà alçada es podia entendre, avui dia, no. L’ús de la tecnologia en bé de la democràcia no ens hauria d’espantar, estem d’acord?

Assemblea de 1989 amb Núñez al capdavant. En blanc i negre i a mà alçada.

Assemblea de 1989 amb Núñez al capdavant. En blanc i negre i a mà alçada.