“Messi? The best soccer player in the world”

Chicago Bulls – Miami Heat. Porta 3 del United Center, passaport en mà, identificació i controls de seguretat. Després d’acreditar-te signes un document on et compromets que no et passaràs de la ratlla, que no faràs fotos indegudes, que allà hi vas a treballar i no a tafanejar, que honraràs el bon nom de l’NBA. A partir d’aquí, tots els mitjans a l’abast per fer la feina ben feta. Facilitats a dojo; de tracte, de moviment, d’informació. Tot amanit amb un bufet lliure per endrapar fins a fer un pet com una gla. Quan els equips arriben, la vianda s’aparca. És hora de pencar. A l’NBA, jugadors i entrenadors estan obligats a parlar amb la premsa. Per nassos. En un moment on a la televisió només els directes tenen les audiències d’antany  l’NBA veu ràdios, diaris i televisions com uns aliats per promocionar la competició i per això dóna les màximes facilitats. Lluny del perímetre de seguretat que els futbolistes tenen a Europa, a l’NBA els vestidors de locals i visitants s’obren 45 minuts abans de l’inici del partit i 15 minuts un cop finalitzat. Portes obertes de bat a bat als mitjans on es pot respirar la tensió de la competició, on es pot entrevistar al MVP de 2011 Derrick Rose o LeBron James mentre desen les seves pertinences i es canvien. El vestidor de Miami, fred, impersonal, desabrigat, visitant. El santuari dels Bulls dóna la benvinguda amb un immens toro vermell a la moqueta i una placa que resa: Energy, Focus, No excuses. Una pantalla gegant amb partits del rival i a cada taquilla un informe específic per a cada jugador. El rival, punts forts, punts febles, com atacar, com defendre, jugades, estadístiques. Tot mil•limetrat per deixar el mínim espai a les sorpreses. Hi ha jugadors en calçotets, hi ha jugadors fins i tot amb el cul a l’aire, literalment, però el respecte és absolut. Res d’autògrafs, res de fotos inapropiades, res de mirades curioses. Allà s’hi va a pencar, a informar de bàsquet i qui no compleixi, al carrer. Sense contemplacions. El més important és la competició, per sobre de jugadors, equips i periodistes.
Allà estaven Stephen A. Smith i Micheal Wilbon, periodistes amb més de 25 anys d’experiència a l’NBA i mig milió de seguidors al Twitter. Al peu del canó, parlant amb Joakim Noah, Derrick Rose, LeBron James o Dwyane Wade, sortint a buscar la notícia al lloc de la notícia, com el primer dia. Allò que tant enyoren els nostàlgics del periodisme de la vella escola. Els jugadors s’aturen, parlen amb ells, els hi fan bona cara. Els respecten. Ningú no fa filigranes per defugir els micròfons. L’NBA ho té claríssim: els jugadors porten els mitjans de comunicació, els mitjans de comunicació aporten promoció, la promoció porta seguidors, els seguidors porten consum, el consum porta diners. I love this game.
Tres hores de Showtime, partidàs, pròrroga i 96-86. LeBron James es queda amb un pam de nas veient com els seus 30 punts serveixen per a ben poc, Chicago guanya Miami assegurant-se virtualment el títol de conferència est. Després del partit, més de 25 periodistes frisen per saber les impressions del 6 dels Heat. Amb turmells i genolls en gel, males puces i professionalitat, James respon una per una totes les preguntes dels periodistes sense etzibar cap retret a les polèmiques decisions arbitrals. Per nassos, perquè no hi ha més remei, perquè a l’NBA això no li agrada. Autocrítica i avall. I si no t’agraden els gripaus, te’ls empasses. Que tu, ets una estrella, però no ets els més important. José Pañeda, la veu en espanyol del Miami Heat per la ESPN de Florida, es feia un tip de riure quan va saber que Mourinho havia fet campana a més de seixanta rodes de premsa i que la multa per no parlar a la Champions és de 3.000 euros. “Aquí, pel cap baix, ja li hauria costat 60.000 dòlars”. A l’NBA els entrenadors parlen amb la televisió abans, durant i després del partit. I sense fer escarafalls.

Pregunta òbvia; no es podria importar el model NBA al futbol d’Espanya? En un periodisme viciat pel si et donen el ditet t’agafes tot el braç i el tot s’hi val, és impossible. Algú imagina el cavernícola Tomás Roncero entrevistant Leo Messi al vestidor del Camp Nou? Algú imagina Carme Barceló entrevistant Cristiano al vestidor del Bernabéu? Hi hauria fotos del darrer model de rellotge de Sergio Ramos? Què passaria si Piqué no té cap foto de Shakira a la taquilla? Desgraciadament per la competició, a Espanya els partits continuaran en sessió golfa, les entrades seran cares, la informació seguirà sent tendenciosa i el tot si val anirà a més. Dos models, respectables però diferents.

A l’Open McDonald’s de 1997 el gran Jordi Robirosa va preguntar a l’apostoflant Micheal Jordan si sabia qui era un monstre amb palmarès de colló de mico, un tal Ronaldo. La resposta va fer caure de cul els presents. “Ni idea”. Copiant el mestre, vaig preguntar al cinc titular dels Bulls d’aquella nit si sabien qui era Leo Messi. Resposta unànime de Boozer, Deng, Noah, Hamilton i Rose: “Messi? The best soccer player in the world”. Els hereus d’Air Jordan saben qui és el millor futbolista del món, els temps han canviat. Finalitzades les rodes premsa i entrevistes, darrera ullada als bastidors del United Center. Les llegendes sempre presents, Scottie Pippen, John Paxon, Toni Kukoc, Dennis Rodman i el venerat Micheal Jordan immortalitzats per tot arreu. Els Bulls són els Bulls perquè ells jugaven com jugaven, i sempre guanyaven. Ja de negre nit, els voltants del United Center respiren tranquil•litat i m’acosto a l’estàtua que hi ha a l’entrada principal. The best there ever was, the best there ever will be. El millor que hi ha hagut mai, el millor que mai hi haurà. A Catalunya, llegint aquesta llegenda pensaríem en Leo Messi. Però no, és Micheal Jordan. L’any 1994 Air Jordan va tenir l’honor de descobrir el monument que dóna la benvinguda al United Center on es recorda que allà hi va jugar el millor. Potser hauríem d’aprendre dels ianquis –que d’això en saben—i no repetir l’errada que vam fer amb Laszi Kubala que va veure la inauguració del seu monument des de l’eternitat.

 

L'estàtua dedicada a Micheal Jordan al United Center de Chicago

Etiquetes , , , ,

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús