Les velines del periodisme esportiu

Des de sempre, la velina ha sigut bonica, lleugera de roba i calla, sobretot, calla. Darrerament les velines ocupen un espai en les retransmissions esportives, i ara, inclús les deixen parlar. Dit així, un tribunal inquisidor em socarrimaria a la foguera de la plaça major sense judici previ. Però em pregunto per què una brillant documentada garrella amb una immensa berruga sota el nas, vaja, el que seria l’equivalent masculí a JJ Santos, no pot estar al peu del canó en un camp de futbol, una pista de bàsquet o un circuit de Fórmula 1. Donant la seva mala cara i bon coneixement a la càmera.

#GraciasSara. Ho recorden? Amb aquesta educada frase, les xarxes socials es mofaven del treball de Carbonero a l’Euro 2012. Després d’un cobertura periodística més aviat justeta, Sara va reblar el clau quan va preguntar a Don Andrés Iniesta si li hagués agradat llançar un dels penals (que sí que va llençar i marcar) que van donar accés a Espanya a la final. Iniesta –educat, prudent, bona persona–, vermell per haver d’envermellir a la periodista, va ajudar a Carbonero a escapar del fangar en el que s’havia posat amb un cop de mà per resposta. Si això li ho pregunten a Ibrahimovic o Eto’o la reportera encara ara tindria els pèls de punta. Si només fos una patinada rai. Errar és humà. Però les Carbonero, Ferrer, Juanco o Álvarez donen carnassa als que pensen que a qui se li dóna una oportunitat de retransmetre un gran esdeveniment esportiu té l’obligació, com a mínim, de documentar-se. No pot sentenciar-se, perquè elles ho valen, que Schumacher “únicament” té cinc corones de la Fórmula 1 ni que Holanda és campiona del món (i Cruyff sense saber-ho). No pot ser. Alguna cosa falla quan l’espectador d’a peu detecta errades de documentació en cada retransmissió. Natàlia Arroyo, Ruth Vilar o Sònia Gelmà; exemples de bon i jove periodisme esportiu que no gaudeixen del privilegi de donar veu i posar cara als esdeveniments anomenats grans. A les velines, ningú els hi tira en cara que estigui en pantalla, ni que es guanyin la vida, ni que aprofitin el físic de Déu els ha donat. Al cap i a la fi, algú els hi ha donat aquesta oportunitat. Però si la tenen, que l’aprofitin.

Els inventors del futbol retransmeten els partits per Sky Sport i la BBC jugant amb els silencis per escoltar el so ambient de l’estadi, amb comentaris de tècnics de prestigi per il·lustrar els espectadors i ho fan periodistes que el blanc dels seus cabells ja les ha vist de tots els colors. Clavat a Espanya. Aquí cada vegada més s’omplen la boca sobre els drets de la dona i la igualtat d’oportunitats  Cada vegada més, en tots els àmbits de la vida la paritat guanya punts. Cada vegada més, en el periodisme esportiu s’arriba més amunt per estar com un tren –una piruleta a qui em digui una presentadora que no sigui un monument–. Cada vegada més, el periodisme esportiu evoluciona inversament proporcional a la societat. Cada vegada més, ningú no diu res. Ningú posa el crit al cel, no fos casa que els de dalt s’emprenyin i les oportunitats s’esvaeixin per sempre. Preguntin a Olga Viza, que cada vegada més, es queda amb menys oportunitats.

Eliette Mariangelo, considerada la primera velina.

1 comentari

  • Joan Soldevila

    25/10/2012 12:50

    Molt bo l’article en aquest cas. tens raó, semblka que s’hagi construït un món en base a l’aparença física i no a la vàlua intel·lectual. Serà que molts cops per conèixer un edifici ens fixem en la façana i no mirem què hi ha dins. Ara bé, també ho fas molt bé anomenant l’Olga Viza, gran professional que no té gaires oportunitats per fer la seva feina, perquè resulta que no té bona presència

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús