Golafres olímpics

Any 393 d. C. L’emperador Teodosi I aboleix els Jocs Olímpics de l’antiguitat després de 293 edicions per considerar-los pagans. Un visionari. 1.503 anys després, el Baró Pierre de Coubertin impulsava la seva reinstauració i Atenes, bressol de la civilització i del seu declivi, va albergar els primers Jocs Olímpics de l’era moderna. La genial ideal del Baró de recuperar per a la humanitat la competició més gran del planeta anava acompanyada de l’anomenat esperit olímpic que Coubertin va resumir en una frase: “El més important en uns Jocs Olímpics no és guanyar, sinó participar”. Collonut. Potser abans era diferent, però avui dia, per participar, primer s’ha d’arribar, per arribar, primer s’ha de competir, per competir, primer s’ha d’entrenar  per entrenar fan falta recursos i la lletja traducció de recursos té un nom: diners. Per instal•lacions, entrenadors, metges, nutricionistes o tecnologia. I calerada llarga se’n mou. A Londres 2012 a saber: 11.200 milions d’euros de pressupost, 1.000 de benefici per a les empreses britàniques, 7.500 en inversions estrangeres, 2.700 en turisme, 800 en un sol contracte televisiu, 46.000 llocs de treball, 18 patrocinadors oficials. Segons el primer ministre britànic, David Cameron, Londres va ingressar 16.200 milions d’euros amb els jocs, i segons el Lloyd Bank, 20.000 fins el 2017. Per caure de cul.

Els Jocs Olímpics són l’esdeveniment més seguit del planeta per sobre de mundials de futbol o qualsevol altre sarau. El Comitè Olímpic Internacional, organitzador de l’acte, ingressa de televisions i patrocinadors, les televisions ingressen de la publicitat, els atletes del ministeri de torn i el ministeri de torn ja saben a qui li retorça el que no sona. Aleshores, per què el COI no deixa lluir publicitat a les delegacions? Els deixebles de Jacques Rogger actuen com els més avar dels golafres i no deixa ni els rosegons del pastís publicitari. Si sense els atletes no hi ha jocs, no haurien de tenir dret les delegacions a explotar comercialment la seva imatge per guanyar més diners per invertir en instal•lacions, entrenadors, metges nutricionistes o tecnologia? Tots sabem que Pau Gasol no necessita aquestes ajudes, però més de la meitat dels esportistes que van competir a Londres ho van fer de manera amateur i perquè era els somni de la seva vida. Com resa el jurament Olímpic “Per la glòria de l’esport i l’honor dels nostres equips”. Londres els farà rics d’esperit però seguiran igual d’escurats. O creuen que el bàdminton o el piragüisme donen per viure la resta de la vida? En aquests moments de crisi global i d’esport mercantilitzat, sembla obsolet competir amb una samarreta neta d’inversió privada mentre els diners públics paguen les primes a uns esportistes als que no es permet lluir publicitat. Malament rai, els atletes amateurs s’han convertits en titelles d’un circ que s’enriqueix gràcies a ells. Si l’emperador Teodosi I i el Baró Pierre de Coubertin aixequessin el cap, inclinarien el polze cap a baix. El Déu pagà per excel•lència, el diner, ha vençut.

 

A les competicions olímpiques la publicitat està prohibida.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús