Tertúlies de taverna

M’encanta xerrar envoltat d’amics en un bar. Una cerveseta, olives farcides i seitons amb el punt just de vinagre. La punyetera glòria. Per norma general tema únic, el futbol. Creiem saber-ne un pou, no en va, tots hem fet partidets de solters contra casats, gaudim de Messi per la tele, qui més qui menys sap alguna xafarderia i presumim d’haver-les vist de tots colors. Molts ja pentinem canes i algun ja ni es pentina. En el fons, som experts en la matèria i qui ho negui menteix. Que si un ha estat a totes les finals del Barça, que si l’altre treballa en un diari (a societat i amb prou feina entén el fora de joc, però tant és, es deixaria extirpar un colló per una Champions), que si l’altre té Gol Televisió com a banda sonora de la seva vida, que si l’altre coneix un presentador de no sé quina cadena. I això ens dóna tots els drets, a partir d’aquí, autopista al cel. Entre glop i glop de birra, Guardiola estava sobrevalorat i Vilanova, doncs què vols que t’hi digui, “amb aquests jugadors jo ho faria millor, francament”. Els “quant de temps fa que t’ho deia” o els “ja em donaràs la raó”  van que volen. I mentrestant el taverner no perd pistonada, aviva el foc amb benzina al mínim senyal que decau la polèmica. Ell fa veure que ens pica i nosaltres que ens piquem, un teatre la mar de divertit.

Ho sé, no sóc l’únic. Molts seguidors del futbol –i de la cervesa, no fotem– tenim la sana costum de ser uns set ciències davant els amics. La credibilitat ens la dóna l’amistat perquè si comptéssim les ficades de pota que hem fet tots, ni un s’escaparia de baixar a segona. La gràcia és veure qui la diu més grossa i qui té més possessió de la paraula –normalment, qui més talla i qui més crida–. La copa de cervesa, a mode de micròfon, davant de cada tertulià. Cap ha estat jugador de primer nivell, ni tan sols, cap de nosaltres ha fet esport en sa vida, però no ens importa, tenim barra lliure per dir rucades a palades. Algun la toca, però pocs, no ens enganyem. I encara que estiguem entre amics, això, no ho reconeixerem mai de la vida. Que un té el seu orgull. Ha arribat un punt, però, que la qüestió és crear polèmica, fer-nos sentir i que tota l’audiència estigui pendent de nosaltres. Tots tenim la nostra vanitat.

Ostres, tu. Paios asseguts en una taula, vessant opinions a tort i a dret, sense cap mena de fonament, que es barallen a crits per tenir la paraula i que no fan més que opinar, opinar, opinar i crear polèmica. No serà perquè amb la polèmica l’audiència puja, els anunciants segueixen pagant i els col·laboradors poden continuar cobrant  per anar als programes per opinar, opinar i opinar? Ai! Calla, tu! Si jo estava al bar amb els amics.

La majoria de vegades no hi ha tanta diferència.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús