Madrid fotrà un pet com un aglà

Aloysius Paulus Maria Van Gaal, només amb el cognom ja saben de qui parlo. Ofensiu, guanyador, malcarat, maldestre, enamoradíssim de la seva dona Truus. El 1997 substitueix al capdavant del Barça Sir Bobby Robson al cel sigui que de la mà de Ronaldo Nazário havia aconseguit l’impossible; fer oblidar l’allargadíssima ombra de Johan Cruyff. Tot i que Robson guanya tres títols, l’aleshores president Josep Lluís Núñez decideix buscar el càrrec imaginatiu (o poc) de director de fixatges per reubicar-lo i arraconar-lo un cop feta la feina bruta.

Sense voler-ho, Van Gaal aterra en plena guerra entre part de la premsa catalana i el club, amb un elefant blau trepitjant a ritme de “L’estaca” i amb Núñez enfrontat amb part el poder polític. Un sidral de colló de mico. Els inicis de Van Gaal són triomfals i guanya dues lligues i una copa en els seus dos primers anys. Arribat el tercer, amb els títols com a aval i la permissivitat del president, Van Gaal s’havia enemistat amb els mitjans de comunicació, seguidors i vestidor. Altiu i dèspota, humilia públicament Òscar Garcia, s’enfronta amb Rivaldo i escridassa periodistes. Aquell any, el Barça va pel pedregar i la crispació es talla amb un ganivet. El Diari Sport dedica dia sí dia també portades a Núñez. “No ve, no escucha, no habla” titulava una, demanant al president que escoltés el clamor popular contra l’entrenador. L’opinió pública suggestionada per l’opinió publicada comença a carregar-se de raons per situar Van Gaal en el punt de mira i el València de Cúper i el Madrid de Del Bosque deixen a cero el comptador de títols del tercer any de Van Gaal. Núñez, cansat i castigat per 22 anys de mandat, plega i sense l’aval dels títols i amb tot l’entorn en contra, el 20 de maig de 2000 Van Gaal deixa Barcelona amb una frase d’aquelles que es recorden: “Amigas y amigos de la prensa, yo me voy, felicidades”. L’holandès va etzibar als mitjans la sentència que els culpava de la situació i va dimitir en solidaritat amb Núñez. La marxa de president i entrenador provoca unes eleccions que guanya Joan Gaspart i una llarga travessia pel desert que dura cinc temporades fins l’arribada d’un grenyut brasiler de dents prominents. Quinze anys més tard, Van Gaal ha après de les errades de joventut. Més proper, més amable i amb més saber estar sembla haver entès una mica què és i com és Barcelona i el Barça. Un lloc complicat, no ens enganyem.

Llegit això, ara canviïn els noms de Van Gaal per Mourinho, Núñez per Florentino, Rivaldo per Casillas, Òscar Garcia per Pedro León, l’Sport per l’As i sabran com acabarà la història que estan vivint a Madrid. Ara bé, dubto que Mou aprengui de les errades del passat.

 

Portada del comiat de Van Gaal. 21 de maig de 2000.

 

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús