Dòping: els tramposos són més honestos

El cel és blau, la terra és rodona i cap humà és capaç de fer els temps de Lance Armstrong en el Tour de França a base de macarrons i bistec amb patates. Són veritats absolutes, de les que no admeten discussió. Jan Ullrich, Roberto Heras, Alberto Contador, Marco Pantani en pau descansi i el sonat cas d’Armstrong són l’exemple de grans campions que portaran la llufa del dòping de per vida. Cap esport com el ciclisme ha tingut tantes icones repudiades de la nit al dia. Conseqüència? El mitjans parlen de dopatge per parlar de ciclisme i els patrocinadors fugen cames ajudeu-me de la bicicleta perquè el diable és més savi per vell que per diable i si ha passat trenta cops, pot passar trenta-un.

Però anem a l’origen del problema. Els grecs, inventors dels JJOO i d’una pila de coses útils, ja sabien que la resistència del cos humà és finita. Kilian Jornet pot batre rècords en una  “Cavalls del vent”, però un dia. Després descansarà, es recuperarà i no estarà vint-i-un dies consecutius posant el cos al límit. Qui hagi competit a cert nivell sabrà que lidiar amb 3.360 quilòmetres i ports de primera categoria amb un 10% de desnivell és una animalada de l’alçada d’un campanar. I després exigirem etapes apassionants i que cada any es corri més ràpid que l’anterior. Com alguns advocats, economistes, periodistes i tants altres professionals, alguns ciclistes també fan trampes per complir amb l’exigència, per guanyar etapes i per ingressar diners. Durant un temps, complir amb l’exigència molts cops implicava que els ciclistes s’amaguessin la droga al cul. Literalment. I quan venien els vampirs, escorcoll amb tacte rectal inclòs. Patètic. Això hauria de ser esport, no pas un control duaner de narcòtics, però normalment l’esportista és competitiu (i egoista) per naturalesa. Sempre hi haurà algú disposat a anar més enllà per guanyar i farcir-se les venes d’EPO, clenbuterol o qualsevol merda per anar un segon més ràpid que la resta, que el faci guanyar i porti ceros al compte corrent.

L’UCI m’ha fet avorrir el ciclisme posant proves per marcianes per caçar humans. Si es volen omplir les butxaques amb grans audiències i grans rècords a costa de la salut dels corredors, que tothom ho sàpiga. A la NFL, NBA, NHL, MLB ho tenen clar, no es fan controls i avall que fa baixada. I no. No justifico el dopatge, però les regles són clares. Al final resultarà que els tramposos són més honestos.

1 comentari

  • Joan Soldevila

    30/11/2012 15:57

    Tens tota la raó, però has anat a posar exemples on es mouen molts més diners que el ciclisme. I el futbol? Quyi fa els controls antidopatge no els fa públics per tal de no tacar la reputació de les “estrelles”

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús