Periodistes en blanc i negre

Hi havia una vegada, en una galàxia molt molt llunyana, un noi que volia ser periodista. De petit cantava els gols de Kubala amb Miguel Ángel Valdivieso i s’instruïa amb el Dicen. Amb tot just 15 anys retransmetia partits d’hoquei per Ràdio Igualada. Sempre dempeus, amb la llibreta a la mà i el llapis gastat. Tenia talent i fusta de periodista. Era despert, sortia a buscar la notícia. Als 18 va deixar Igualada per fer realitat el seu somni: estudiar i convertir-se en periodista. Recent arribat a la ciutat i lluny de casa, l’empenta compensava la solitud i les ganes de triomfar l’enyorança.

Quan el jove cursa primer de facultat Michels fitxa pel Barça i John Lennon canta Imagine. Aquell any coneix la Maria i comença a treballar al diari esportiu de referència de la ciutat cobrant quatre xavos. Amb pantalons curts i els genolls pelats penca colze a colze amb els seus referents. Cau en gràcia a l’amo, i això, Déu sap que és més important que la millor de les credencials. Compagina la feina i la universitat i així arriba a tercer de carrera. Nits sense dormir amb cafeteres senceres gola avall es veuen compensades amb bones notes d’una carrera que mai acabarà. Què podien ensenyar-li que ell ja no sabés? La tardor que hauria d’haver començat el quart curs de periodisme cobreix de manera magistral el fitxatge de Johan Cruyff. D’aquí autopista al cel: 20 anys seguint el Barça amb la seva llibreta i el seu llapis. Viatges, entrenaments, sopars i gresques li permeten conèixer jugadors, directius, representants, entrenadors i periodistes, controla els actors i comparses del teatre del futbol. El 20 de maig de 1992 toca el cel a Wembley firmant la crònica més important de la seva vida. L’empresa –gran però de tracte familiar, exigent però benvolent, generosa sense peròs– l’ascendeix a sots director. En aquella època, els diaris es venien a cabassos, la publicitat entrava sola i els diners engrandien el compte corrent per pagar els capricis de la Maria i la universitat dels tres fills a qui amb prou feina ha vist créixer. Els anys de Ronaldo i Rivaldo els viu des de la comoditat del despatx en companyia de la seva llibreta i el seu llapis gastat. S’havia guanyat un estatus, només viatjava a finals i quan a la Maria li venia de gust renovar vestidor. Els Nadals eren de rei i les vacances de marquès.

A principi de segle, però, el carro de la seva carrera professional comença a anar pel pedregar. L’amo diu que ja en té prou, que es retira. L’amo vol ser amo del seu temps i gaudir dels calés sense pensar en els calers. Als nous caps del grup editorial ja no cau en gràcia i només és graciós. Els galons l’han tornat altiu, no parla amb els repudiats de la redacció que estan al cau al costat del magatzem amb una cosa que en diuen internet. On s’és vist que llegir el diari en una pantalla! Per aquell temps un portuguès traeix el Barça i un barbut amb turbant fa caure les torres bessones. El món canvia massa ràpid i els caps del grup editorial volen que canviï la seva llibreta i llapis per fer cursos d’això que en diuen internet. Si els de la web són els repudiats! Quan això sigui una realitat que l’avisin! A copia d’anys s’ha anat movent menys i els actors del teatre del futbol que ell tenia controlats estan tots retirats. Els jugadors ja ni el coneixen i pels directius és un no ningú. Un dia es va creuar amb el 10 del Barça i ni se’l va mirar. Se’n feia creus. Que no em llegeix, aquest?

Laporta puja al poder amb el cercle virtuós per bandera i vanant-se de power points com si hagués descobert la sopa d’all. Arriben Ronaldinho, Deco, les Champions, Messi i l’any perfecte de Guardiola. Al Barça de les sis copes l’acompanyen els telèfons intel·ligents carregats amb Twitter, Facebook, Whatsapp i Déu sap quantes collonades més que sonen a xinès cantonès. Toca’t els collons, ara resultarà que la gent llegeix els diaris per telèfon. On anirem a parar? Es riu dels que segueixen aquestes tonteries passatgeres, el paper sempre serà el paper. No fotem!

La crisi econòmica i les noves tecnologies acceleren la davallada del paper i de la professió que ell sempre s’havia negat a reconèixer. El periodisme no està en crisi! Ell ha fet vendre diaris a grapats, ell va reunir Van Basten i Hugo Sánchez, ell va donar la primícia del fitxatge de Laudrup pel Barça! Ell i no els telèfons! I ara, per rematar-ho, aquesta gentussa vol que es rebaixi a escriure per internet. Com els repudiats! Doncs mira, saps què, que li paguin el que li toca, que ell fot el camp. Que en té els collons plens. Que amb els anys que porta i amb 45 dies per any treballat, més una gratificació que sempre s’ha donat pels serveis prestats, marxarà a una altra banda. Però un amic –mateixa edat, la meitat de sou i amb els peus a terra– li descobreix que avui dia ni gratificació, ni 45 dies per any, ni feina l’esperen. Que al carrer hi fa fred i els temps han canviat. Que t’adaptes o mors. Que la llibreta i el llapis han envellit.

40 anys separen aquestes dues maneres d'informar-se.

1 comentari

  • Josep Espar

    15/05/2013 15:34

    Hòstia Oriol! Ara veig que el canell que et servia per a jugar a Handbol, també et serveix per a escriure! I a sobre bé! Jeje! M’encanta com escrius! I el millor, dones peu a la controvèrsia, des del respecte! I dones a entendre veritats, com la del Rei que anava despullat i només un nen li va dir que el seu vestit no era majestuós…

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús